Les tradicions s’inventen i es transformen. La tradició del Dia del Llibre, per exemple, la va inventar el senyor Vicent Clavel Andrés, un escriptor i editor valencià, amic de Blasco Ibáñez, instal·lat a Barcelona, on va fundar l’Editorial Cervantes. Vicent Clavel va inventar-se el Dia del Llibre amb un doble objectiu: recordar la figura de Cervantes i promocionar els llibres en castellà. Ho va fer, a més, sota la protecció d’Alfons XIII i durant la Dictadura de Primo de Rivera. No va ser fins l’any 1930 que el catalanisme es va fer seva la festa. Aquell dia, segons que s’explica en un text de Josep Maria Ainaud, es van vendre 5000 llibres en català. La festa havia arrelat amb força. I fins avui, per dir-ho així, sinó fos que l’any 1939 es va haver de començar de nou i el llibre català va haver d’anar recuperant l’espai social que havia ocupat.
A hores d’ara, celebrem un Dia del Llibre que és molt bonic però no se si del tot eficaç. Per a una persona que mai no l’hagi viscut, es tracta d’una festa única, tradicional i moderna a la vegada, que ajunta l’oci i el negoci i que molt probablement per aquesta raó té el present i el futur assegurat. Per als qui la viuen any rera any, però, la festa comença a resultar incòmode. Parlem, en primer lloc, dels escriptors. Tal com està muntat actualment el Dia del Llibre hi ha mitja dotzena d’escriptors que venen, i la resta que s’ho mira. No ho critico. Els qui somiàvem, fa trenta anys, una literatura en català plenament normalitzada –i, per tant, altament competitiva—aquí la tenim. Alguns llibres en català, mediàtics o no mediàtics, venen tant o més que els best sellers més reconsagrats que ens arribem d’altres literatures. Però això no treu que per a un poeta català de solvència contrastada resulti especialment dolorós haver de fer de comparsa del senyor Boris Izaguirre, per exemple. Que, per cert, no només va actuar en els stands de les llibreries sinó que també va ser un dels autors promocionats per Transports Municipals de Barcelona, campiona, en aquest cas, del papanatisme.
Parlem, a continuació, del públic. Els experts diuen que la majoria de públic que compra llibres el Dia del Llibre és el públic que no compra llibres la resta de l’any. És possible. Però també seria un error menysprear aquest públic, per poc educat que tingui el seu gust, per més manejables que resultin els seus instints de compra. No sé si la quantitat de llibres que es venen té alguna relació amb la qualitat dels autors però, en tot cas, resulta reconfortant veure que, per un dia, la massa es llança al consum de llibres com si es tractés d’una final de la Champions. Però el públic, a determinades hores, i a determinats llocs, comença a sentir-se incòmode entre la munió d’escolars que practiquen el deure de mirar i el dret de no comprar, els turistes despistats i les parades atapeïdes de presumptes consumidors que pregunten i remenen. En aquestes condicions, i al marge dels coneixements previs de cada possible comprador, resulta molt difícil encertar la tria.
Els llibreters suen de gust la cansalada perquè molts d’ells s’hi juguen la temporada sencera, o quasi. Han estat setmanes i setmanes preparant una jornada tan fràgil com les falles de València. Qualsevol ensurt metereològic pot tirar per terra tots els seus esforços –i bona part dels seus guanys--. No cal que els hi ho preguntem. Ells serien partidaris de convertir la Festa del Llibre en una Setmana, a l’estil del que passa a d’altres ciutats –i no només a Madrid.
Aquesta és la tradició que caldria reinventar. Convertir el Dia del Llibre en la Setmana del Llibre no hauria de ser gaire difícil. N’hi hauria prou que les dues entitats responsables del premi –Òmnium Cultural i Edicions Proa—posessin mans a l’obra. Els actuals dirigents d’Òmnium estan molt preocupats pel futur de l’Estatut, la divisió entre els catalanistes i la independència de Catalunya, però potser aquestes preocupacions els han fet oblidar les actuacions pròpiament culturals, que són les que els pertoquen. Pel que fa a les Edicions Proa s’ha de decidir, d’una vegada per sempre, a fer del premi Sant Jordi el llibre més venut, cada any, durant el Dia o la Setmana del Llibre. Ho pot fer, si hi posa els recursos adients, sense baixar el bon nivell de qualitat que el premi ha tingut en aquests darrers anys. Una setmana sencera dedicada al llibre –amb especial èmfasi en el llibre en català—programada amb la presència d’uns autors nacionals i estrangers que, per la seva categoria i actualitat, obliguessin els mitjans de comunicació a estar-hi pendents. Una mena de Setmana semblant a la que organitza Eliseu Climent a València, per entendre’s. La ciutat de Barcelona exercint la capitalitat de la literatura (amb la catalana al capdavant). Sense complexos. Reinventant una tradició que és tan nova que no arriba als cent anys.
El Punt, 2 de maig del 2009
