Quan l’any 1958 Ricard Salvat torna a Catalunya després del seu segon viatge a Alemanya té tots els atots per triomfar. No ha fet, encara, els 25 anys i porta sota el braç una arma revolucionària: el teatre de Bertold Bretch i el seu famós distanciament. I, en efecte, Ricard Salvat triomfa. Triomfa en el petit cercle de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, una iniciativa fundada a contra-corrent, i en contra de la censura, per gent del teatre i de cultura de casa nostra, i feta possible gràcies a uns quants benefactors. Es tan intens l’enlluernament que provoca el jove Salvat que ell mateix es veu amb cor de separar-se de l’ADB, considerada burgesa i monolingüe, i fundar una empresa diguem-ne, per seguir la terminologia d’aquell temps, més compromesa. És així com sorgeix l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual sobre la qual encara no hi ha cap crònica escrita però per on van passar la majoria dels professionals que, posteriorment, i fins a l’actualitat, ocuparien llocs destacats en el ram del teatre. Alguns ja han desaparegut com Fabià Puigcerver o Pep Muntanyès; altres continuen plenament actius com Josep Maria Benet i Jornet o Enric Majó. L’actuació de Salvat al front de l’Adrià Gual és inseparable de dos noms: el de Maria Aurèlia Capmany i el de Salvador Espriu. La Maria Aurèlia va tenir un paper destacadíssim en els èxits de l’Adrià Gual i alguns dels seus ex-alumnes la consideren l’autèntic motor de l’Escola. Pel que fa a Salvador Espriu, d’ell són les dues obres memorables per les quals és recordada l’Escola: Primera història d’Esther, que ja havia estat estrenada per l’ADB, i Ronda de mort a Sinera, recull de textos del poeta relligats i adaptats a l’escena per Ricard Salvat.
Després, Ricard Salvat va fer moltes més coses amb resultat desigual. En un dels pocs moments en què l’accés a les càtedres universitàries es va desburocratitzar ell i Oriol Martorell van ser cridats a donar classes. Va dirigir un efímer Teatre Nacional, depenent del ministeri, encara en vida de Franco; també, amb posterioritat, el Festival de Teatre de Sitges. Va fundar i dirigir diversos centres d’estudis teatrals i va ser cridat a dirigir teatre a moltes ciutats europees... excepte a la de Barcelona on els successius directors del Teatre Nacional li van posar un veto que ningú no ha aconseguit aixecar. Gràcies al seu ex-deixeble Pep Muntanyés, Salvat va dirigir, al Lliure, ara fa un parell d’anys, una nova versió de Ronda de mort a Sinera, i fins fa ben poques setmanes s’ha pogut veure la seva adaptació de Mirall trencat al Borràs. ¿Havia gastat totes les seves energies en les adaptacions d’Espriu, com diuen alguns? ¿Era més aviat un estudiós del teatre que no pas un director d’actors? Són preguntes difícils de contestar perquè per a la majoria d’espectadors catalans menors de 40 anys Salvat ha estat un director pràcticament inèdit. Vull dir que mai no ha pogut estrenar en un teatre públic amb les condicions i els recursos que la seva trajectòria mereixia. Això és així –ens podem preguntar—perquè al Teatre Nacional només hi han accedit els noms consagrats, els espectacles de qualitat contrastada? I podem contestar, ben rotundament: no. Pel Nacional hi han passat, i hi passen, els amics i els amiguets del director i de la comissió assessora de torn perquè, a Barcelona, el teatre públic és una de les activitats que més diners costa al contribuent i sobre el qual menys control democràtic existeix.
Ricard Salvat va ser un intel·lectual modern; o sigui un intel·lectual compromès que creia que el progrés material i el progrés moral de la humanitat havien de desembocar en una societat que no fos exactament la nostra. Això el va portar a col·laborar en iniciatives com el Congrés de la Pau, organització d’agitació i propaganda organitzades, més o menys sota mà, per la Unió Soviètica. En aquests Congressos, Ricard Salvat hi va conèixer personatges tan interessants com el general Líster i l’escriptor Jean Paul Sartre. Aquests Congressos van significar, durant els anys del franquisme, una de les poques possibilitats dels intel·lectuals catalans de sortir a l’estranger i relacionar-se amb altres intel·lectuals europeus. Els uns anaven a aquests Congressos de la Pau. Altres anaven als Congressos de la Llibertat, més o menys organitzats pels Estats Units. De vegades, tendim a pensar que els grans episodis que ha viscut el món –com ara la Guerra Freda—no tenen res a veure amb la vida del nostre petit país. No és així. Ricard Salvat ha viscut de ple l’aventura de la Modernitat del segle XX amb totes les contradiccions que això comporta.
El Punt. 13 d’abril del 2009
