Una manera realista d’entendre el món

La política internacional, com un gran tauler d’escacs on cada peça té un valor singular. Aquesta és una manera realista d’entendre el món, tot i que, probablement, no sigui, en aquests moments, la més estesa entre els mitjans de comunicació ni la que resulti més fàcil d’acceptar per l’opinió pública interessada en aquests temes. Hi ha sectors, per exemple, amb una notòria influència al si de la societat catalana, que proclamen que “un altre món és possible”.
És a dir, que presenten una esmena a la totalitat al sistema polític, econòmic i social que regeix la vida de les nacions amb confort i riquesa. Els qui defensen aquest punt de vista creuen que l’actual model de creixement és injust i insostenible, però s’han d’enfrontar a la paradoxa que els països emergents volen, justament, acollir-se a aquest model, perquè creuen que és l’únic que els pot facilitar la via del progrés i del benestar. Hi ha un altre sector de l’opinió pública que intenta encabir l’encaix de Catalunya amb la resta del món a través de les reivindicacions d’allò que en podríem dir els territoris o les nacionalitats irredemptes. D’acord amb aquest punt de vista, Catalunya trobarà el seu encaix amb Europa en el marc d’un canvi radical del model d’organització territorial; un canvi que suposi la fi de l’època dominada pels estats.
Aquests dos punts de vista parteixen de plantejaments ideològics, naturalment molt respectables. Però potser aquests plantejaments no tenen en compte que en una partida d’escacs, com la que es juga de forma ininterrompuda en el gran tauler de les relacions internacionals, allò que acaba comptant són les posicions de força i de domini que no tenen perquè estar sustentades només en situacions merament materials. L’empenta d’una religió, o d’un moviment religiós, en expansió; la força d’una cultura; la convicció en l’assumpció de determinades missions històriques per part d’una societat poden tenir, en aquestes relacions, tanta o més influència que les condicions materials.
Per desgràcia, no solen ser freqüents els llibres que analitzen els temes de política internacional des d’una perspectiva realista, no ideològica, diríem, sinó tenint en compte les mil i una variables, canviants, que donen sentit als moviments que es poden observar en el gran tauler d’escacs. Per això crec que val la pena subratllar l’aparició del llibre de Martí Anglada Afers (no tan) estrangers. Seria un error limitar la importància d’aquest llibre a l’àmbit dels analistes especialitzats, perquè allò que planteja incumbeix la societat catalana en el seu conjunt. Es tracta d’un repàs exhaustiu de quina és la situació d’Europa i del món i de com Catalunya pot encaixar-hi amb personalitat pròpia, però sense trencar les regles del joc. Martí Anglada defensa l’existència d’una Europa forta, amb un nucli dur de països que sigui capaç de prendre decisions executives en matèria de política internacional, on el federalisme i les nacionalitats no estatals puguin tenir reconeixement i amb l’objectiu que aquesta Europa, ara tan forta econòmicament, acabi tenint el pes polític i diplomàtic que li correspon. A l’inici d’aquest segle XXI els reptes no són menors. És interessant veure com Martí Anglada posa distància a l’entusiasme que sovint desperta l’entrada en escena de la Xina –i hi posa distància perquè pensa en les contrapartides que poden afectar Europa; i com examina sense tòpics les relacions triangulars Estats Units-Iraq-Iran; com aconsegueix una insòlita equanimitat a l’hora de parlar d’Israel i Palestina i com subratlla la importància d’Àsia central com a cuina de les aliances futures i del paper clau que hi ha de tenir Rússia.
Molt em temo, però, que aquest petit gran llibre de Martí Anglada passarà més inadvertit del que caldria; del que ens caldria a nosaltres, ciutadans de Catalunya, que, de vegades, a conseqüència de la nostra posició col•lectiva poc còmode, tendim a fer volar coloms o a imaginar utopies que no s’adiuen amb els moviments sovint subtils i contradictoris de la política internacional. Quin gran país seríem si aquesta mena de llibres suscitessin debats als nostres diaris, a les nostres ràdios i a les nostres televisions! Però ens hem habituat tant a la banalitat dels mitjans de comunicació que quan surt al mercat un producte sòlid i ben travat, com és el llibre de Martí Anglada, o el menystenim, perquè no l’hem llegit, o no sabem què fer-ne.

Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol. 13 de maig de 2008

Poesia i política

Per a aquells que havíem apostat, més o menys públicament, a favor de Hillary Clinton en les eleccions primàries del Partit Demòcrata nord-americà, els nomenaments que, fins ara, ha decidit el president electe no poden sinó causar-nos satisfacció. En efecte, Obama s’ha envoltat d’alguns dels tècnics i polítics més prestigiosos de l’època Clinton, de molt bon record entre els nord-americans a causa de la bondat econòmica que es va viure.
La mateixa Hillary ha acceptat el càrrec de secretària d’Estat, el segon en importància real dins l’escalafó del Govern, i en aquest punt no resulta ociós recordar que la primera dona que va exercir aquest càrrec, Madeleine Albright, va deixar el llistó molt alt. Algú podria dir, doncs, que Obama ha guanyat la presidència però que Hillary ha guanyat, si més no en una bona part, el Govern, perquè seran els homes i les dones de Hillary els qui administraran el dia a dia de la política nord-americana. Si això és així, com és que Hillary va perdre les primàries?
La resposta pot ser considerada poc científica però no per això desencertada. A Hillary li va fallar la poesia. Si Obama, finalment, ha guanyat no és pas, com hem vist, perquè proposés una política gaire diferent de la que hauria aplicat Hillary, sinó perquè va saber revestir el seu discurs d’aquell alè èpic, o líric, segons les ocasions, que resulta necessari en els moments més transcendentals de la vida d’un poble.
Kennedy, per exemple, se’l recordarà més per una de les frases del seu discurs d’acceptació de la presidència –“No preguntis el que els Estats Units pot fer per tu. Pregunta el que tu pots fer per als Estats Units”– que no pas per les seves indecisions respecte a Cuba o per la seva política al Vietnam. Obama va encunyar el “Sí, podem”, un eslògan amb suficient dosi d’ambigüitat i de magnetisme com per convertir-se en una proposta capaç de suscitar entusiasme i adhesió. Si alguna cosa ha cuidat Obama durant la llarga campanya que l’ha dut fins a la presidència dels Estats Units és allò que els experts en deien, fa uns anys, el metallenguatge, és a dir, els gestos simbòlics, no estrictament polítics, generalment referits a temes d’història del país i al patriotisme entès com una invitació a la participació activa en els afers d’una comunitat.
Ara a Catalunya li falta èpica. No una èpica grandiloqüent o mistificadora del passat, sinó una èpica que ajudi a entendre, sobretot a les noves generacions, que no som una simple divisió administrativa. Que som un país vertebrat, que pot arribar a ser il•lusionant –i la il•lusió es tradueix en una major capacitat de dinamisme econòmic, social i cultural–. Si volem un país així, i si aquest és el país que necessitem, aleshores no n’hi ha prou d’administrar amb més o menys encert la política diària. Ens calen paraules amb majúscula. Com les que han fet possible el triomf d’Obama.

Butlletí del Centre d'estudis Jordi Pujol. 16 de desembre de 2008

No és la guerra freda; és Rússia

El número segon de la quarta etapa de la Revista de Catalunya, publicat a París el gener del 1940, està encapçalat per un article de Lluís Nicolau d’Olwer. L’escriptor hi fa un repàs a la situació mundial, en aquell dramàtic moment, quan ja havia començat la II Guerra Mundial. En un dels paràgrafs parla de Rússia, i ho fa en aquests termes: “Així –per no citar d’altres exemples— la glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del Proletariat, avui, no són més que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita”. Poc temps després, l’abril del 1943, Santiago Nadal escrivia a Destino: “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperialistas de Rusia”. I, molts anys més tard, quan Kapucinski vulgui posar títol al seu repàs sobre la història contemporània de Rússia en trobarà un de ben simple: El Imperio.
El comunisme va ser, per als dirigents soviètics, la coartada per mantenir una política exterior tan agressiva com la dels més actius tsars russos. De fet, Stalin va ser, territorialment, un dels grans guanyadors de la II Guerra Mundial. Després del 1945, en efecte, i fins al 1989, l’imperi rus va anar des del Pacífic fins al cor de l’Europa central, incloent-hi territoris que fins aleshores mai no havia ocupat del tot: Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, els Països Bàltics, és a dir, tot l’espai que les tropes russes havien conquerit en el seu avenç imparable cap a Berlín en els mesos previs al desenllaç de la II Guerra Mundial. Per cert, Churchill, en les seves memòries, es lamenta que la penetració nord-americana cap al nord d’Itàlia no aconseguís vèncer la resistència alemanya per tal d’arribar, des del Sud, a Viena i frenar, així, l’avenç dels russos. Tanta sang vessada a Monte Casino i, a d’altres indrets, i l’esforç va servir de ben poc perquè els russos van ocupar bona part de l’Europa central i ja no se’n van moure. Churchill també surt al pas d’aquells que diuen que, a la conferència de Ialta, la Gran Bretanya i els Estats Units van claudicar a les pretensions d’Stalin. No hi havia gaire marge de negociació, ve a dir Churchill, sobre uns territoris ja ocupats per les tropes russes. Sort, encara, que es va aconseguir salvar Àustria.
Per si quedava algun dubte sobre la vocació imperialista del comunisme soviètic podem acudir al testimoni del propi Stalin. Suposo que els historiadors deuen conèixer molts documents que proven l’emmirallament d’Stalin envers els grans tsars expansionistes de la història de Rússia. Jo em remeto a allò que explica Simon Sebag Montefiore en un llibre fascinant titulat La corte del zar rojo i publicat per Críica l’any 2004. “[Stalin] siempre había creído que “el pueblo ruso es zarista”, escriu a la pàgina 171. I afegeix: “En varias ocasiones, se comparó a sí mismo como Pedro el Grande, Alejandro I y Nicolás I (...). “Pero al que consideraba su verdadero álter ego, su “maestro”, era a Iván el Terrible, circunstancia que puso de manifiesto en todo momento ante camaradas tales como Molotov, Zhdanov y Mikoyan”. .
A l’hora, doncs, d’analitzar determinades decisions de Putin resulta improcedent parlar de retorn a la “guerra freda”. L’esclafament de Txetxènia, la guerra amb Georgia, els xantatges a Ucraïna, els “avisos” als Països Bàltics, el rearmament de l ‘Exèrcit rus no tenen res a veure amb la guerra freda sinó amb allò que el comunisme soviètic amagava: les ànsies expansionistes ja detectades per Nicolau d’Olwer, Santiago Nadal i Kapucinski. Els analistes contemporanis que han aconseguit desempallegar-se dels tics de la guerra freda, com ara el filòsof francès André Glucksmann, s’han adonat fa temps que allò que ha tornat als escenaris internacionals és la Rússia de sempre; la que així que esternudava es quedava la meitat de Polònia –l’altra meitat era per a Alemanya--. En tot cas, allò sorprenent no és que Rússia es comporti d’aquesta manera sinó que durant tants anys, quasi un segle, hagi aconseguit emmascarar el seu comportament. Des dels temps de l’Imperi Romà, per no recular més lluny, la política internacional no és sinó un immens tauler d’escacs on cada país mou les seves fitxes en funció de la seva força econòmica, militar i ideològica. Que durant bona part del segle XX Rússia aconseguís fer passar gat per llebre, i ensibornar un nombre tan gran d’innocents i de cínics, constitueix un dels misteris més inescrutables dels temps que acabem de deixar enrera.

El Punt. 26 de març del 2009

El nostre 98

No sé si l’expressió és nova, o si ha estat usada ja per algun historiador. Però la guerra civil, i sobretot el seu desenllaç, va ser, per a Catalunya, l’equivalent al 98 espanyol, és a dir, el Desastre. Li ho vaig sentir explicar, un dia, fa anys, al president Pujol en el discurs inaugural d’un Congrés relacionat amb la guerra civil i les seves paraules, pronunciades tenint les pintures de Torres Garcia com a fons –unes pintures que respiren, com tot el Noucentisme, optimisme històric—em van semblar molt encertades. Ara acabo del llegir el llibre El dia revolt de Julià Guillamon i l’altra vegada la idea que el 39 va ser el nostre 98 m’ha vingut al cap. El llibre, estructurat a través de 42 entrevistes, és la història d’un fracàs col·lectiu, la fi de la guerra civil, el 1939, i les seves conseqüències per a la cultura i la societat catalanes. Aquesta derrota col·lectiva –també ho va ser, per a Espanya, la del 98—no exclou que doni pas a un dels moments més brillants de la nostra literatura. Joan Triadú ha parlat del període de la postguerra com una “edat d’or” de la nostra literatura. Aquí estan els noms de Mercè Rodoreda, Joan Sales o Pere Calders –tres autors presents, també, en el llibre de Guillamon—per demostrar-ho. També del 98 van sortir, per dir-ho d’alguna manera, Unamuno, Valle Inclán i altres noms il·lustres de la literatura espanyola.
Guillamon s’esforça per explicar-nos, a través dels seus protagonistes, que la història de l’exili no és una història lineal. Aquesta és, sense dubte, una de les grans aportacions del llibre. L’exili, encarnat en la vida de cadascun dels ciutadans catalans que el van viure, va ser una aventura no hi va haver de tot. Des de persones que mai no es van adaptar –com Francesc Trabal o Josep Maria Miquel i Vergés—fins a d’altres que es pot dir que van triomfar com Pere Grases. Cada història és indivisible, ens ve a dir Guillamon, i la literatura no hi pot fer res: només explicar cada biografia amb tots els seus replecs. D’altra banda, l’exili no és socialment uniforme i repeteix, adaptada a la nova situació, la diversitat pròpia de tota societat democràtica. Hi ha catalans, a l’exili, que freqüenten el restaurant Ambassadeurs i n’hi ha d’altres que s’enrolen a la revolució cubana, i a Cuba es queden.
Durant la II Guerra Mundial, Stalin va ordenar l’assassinat de milers de polonesos –en l’episodi conegut com la matança de Kalyn— amb l’esperança de decapitar la consciència nacional d’aquell país. No només va fer afussellar els oficials de l’exèrcit polonès que havien caigut presoners sinó, també, milers de persones del món civil, especialment intel·lectuals. Stalin volia que els polonesos quedessin escarmentats definitivament per tal que, fos quin fos el resultat de la II Guerra, no tornessin a aixecar mai més el cap. La història demostrava que els polonesos podien passar-se desenes d’anys sense fronteres, repartits entre Rússia i Alemanya, però que tard o d’hora tornaven a manifestar el seu sentiment nacional. Stalin pensava que la història pot ser doblegada amb 25 mil afusellaments. Li va anar de ben poc que no ho aconseguís. A Franco, també. Allò que va constituir un autèntic desastre, per a la societat catalana, no va ser tant l’exili dels intel·lectuals i dels literats– que ja hem vist que va arribar a ser, en alguns casos, profitós—sinó el fet que a l’exili va anar a parar el millor de cada casa. Tot l’entramat social que, amb penes i treballs, s’havia anat construint, a Catalunya, des de la Renaixença va quedar destruït el 1939. De cada escala de veïns, de cada colla d’amics, de cada petit grup social, va marxar cap a l’exili aquell que portava la veu cantant. I no va tornar; o ho va fer en unes circumstàncies socialment estèrils.
Quants anys va trigar Espanya a sortir de la crisi del 98? La II República, per exemple, n’és un fruit estantís que beu del regeneracionisme que surt de la reflexió sobre el Desastre. El millor socialisme del partit de Felipe González ve, en part, d’aquell regeneracionisme-- i només cal mirar algunes biografies per comprovar-ho—. No és, doncs, cosa de quatre dies. Al meu modest entendre, és en el camp de les idees on l’ombra del franquisme es fa més allargada i arriba quasi fins als nostres dies. Des d’aquest punt de vista, una part del franquisme i una part de l’antifranquisme es retroalimenten mútuament en la seva concepció totalitària de la societat –tot i que els uns des de la posició de vencedors; i els altres, des de la posició de vençuts—. Després del 98, el sistema de partits segueix. Després del franquisme, és relativament fàcil tornar-lo a organitzar. El més difícil és retrobar aquell esperit –laic, liberal i catalanista—que reflectia Carles Soldevila a l’hora de titular la història d’un triangle sentimental: “Civilitzats, tanmateix”. Són les restes d’aquesta civilitat allò que Julià Guillamon ens mostra, d’una manera esplèndida, en el seu llibre.


El Punt. 10 de febrer del 2009

L’esterilitat europea

La intervenció militar israeliana a Gaza ha tornat a posar de manifest l’esterilitat europea pel que fa a la política exterior. Europa no ha aconseguit parlar amb una sola veu, sinó amb veus múltiples i contradictòries com ja va passar durant la darrera guerra dels Balcans i com passa cada vegada que es produeix un conflicte internacional. Amb la seva habitual dosi de realisme brutal, Kissinger va preguntar un dia quin era el telèfon d’Europa i avui, passats molts anys d’aquella pregunta, caldria contestar-li que Europa continua sense telèfon únic, tot i que, teòricament, tenim un ministre d’Afers Exteriors, el senyor Javier Solana, que és a qui li correspondria posar-se a l’altra banda del fil cada vegada que els americans, els russos, els israelians o els palestins marquessin el número. L’espectacle de la política europea d’aquestes darreres setmanes ha resultat depriment. Mentre les bombes queien sobre els habitants de Gaza, els polítics europeus feien cua per fotografiar-se amb els líders de la regió. El mateix dia que una delegació oficial de la Unió Europea visitava Jerusalem, el president Sarkozy, que ja no ocupa cap càrrec institucional a la Unió, negociava, a Egipte, les possibles condicions d’un alto-el-foc. Posteriorment, el president espanyol es reunia, a Madrid, amb el president palestí i parlava amb ell com si fos capaç de presentar solucions pròpies, al marge de la Unió...
En alguns mitjans de comunicació catalans, i espanyols, va sobtar la primera presa de posició del president txec, clarament euroescèptic i molt proper a les tesis nord-americanes més conservadores tant pel que fa a Orient Mitjà com a altres temes igualment sensibles: el canvi climàtic, per exemple. La sorpresa, però, només pot venir donada per als qui encara no s’han adonat que l’entrada a la Unió Europea dels Estats que havien quedat sota la influència russa, a través del comunisme, durant el llarg període de la Guerra Freda, ha comportat notables canvis de punt de vista. Per a bona part de l’opinió pública de Txèquia i de Polònia no cal esperar-ne gran cosa dels europeus que van tenir la sort de ser ocupats, els darrers mesos de la II Guerra Mundial, per les forces aliades. La seva mirada, de dreta o d’esquerra, s’adreça, sobretot, cap els Estats Units, que mai no van contemporitzar amb els règims que els oprimien. I això fa encara més difícil que la Unió parli amb una sola veu.
Enduts per la passió ancestral que desperten els temes relacionats amb els jueus, i enduts, és clar, per la tràgica visió dels centenars de morts que l’actuació israeliana ha provocat, molts dels nostres columnistes no han dubtat en prendre posició a favor d’una de les parts. Ho han fet amb dades i amb arguments i el debat hauria servit per tornar a demostrar el bon nivell del nostre articulisme si no fos que tenia per objecte central una operació que tantes morts, destrucció i odi ha provocat. Però, en aquest debat, Europa ha sortit poc, molt probablement perquè per la majoria d’articulistes l’esterilitat de la Unió és un tema tan obvi que no val la pena dedicar-hi gaires ratlles. I, en canvi, ¿com podem intervenir els europeus en aquest i altres conflictes sinó és a través d’Europa? ¿Hem de creure que unes institucions tan sofisticades, i tan burocratitzades, com les de la Unió Europea, i un mega-parlament, com el de Brussel·les, només serveixen per fixar la mida de les pomes o per decidir la mena de controls als quals serem sotmesos a les carreteres o als aeroports? Estic convençut que som molts els ciutadans als quals l’esterilitat d’Europa ens produeix vergonya. A cada mort que veiem a Gaza, a cada mort que hem vist a Sarajevo, ens preguntem fins quan Europa continuarà essent un balneari on resideixen, això sí, els ciutadans més benpensants de tot el planeta.

El Punt. 17 de gener del 2009

la dictadura de la correcció

Si em preguntessin quin és, al meu parer, el problema més greu que el nostre país té plantejat a hores d’ara jo respondria, sense dubtar-ho gaire, que la dictadura de la correcció. És cert que la crisi econòmica es fa omnipresent i que acabarem l’any sense saber què passa amb l’Estatut i, amb moltes probabilitats, sense finançament. Però per sobre de tots els problemes que poguéssim esmentar hi plana l’ombra paral.litzadora de la correcció política que individualment ens infantilitza i col·lectivament ens allunya de les societats més dinàmiques.
Hi ha com una mena de manual implícit de la correcció política que abasta des dels fenòmens més universals fins als més locals. Per exemple, el món cada vegada va pitjor –amb diverses variacions: cada vegada hi ha més gana, etcètera— i la MAT no és sinó un negoci de les grans companyies. En canvi, no té gaire sortida el punt de vista que planteja que potser les coses són més complexes: que el món no va cada vegada pitjor, sinó al contrari, cada vegada hi ha més gent que surt de la pobresa tot i que, paral·lelament, és probable que augmenti la distància que separa els més pobres dels més rics. En el cas de la MAT podríem dir que, efectivament, la línia pot ser un bon negoci per a determinades empreses però aquest reconeixement no hauria d’impedir constatar que, a la vegada, es tracta d’una instal·lació necessària si no volem que una part significativa del territori català torni al regne de les restriccions i les espelmes. La correcció política implica està en contra de les centrals nuclears encara que sigui al preu de tancar els ulls davant del fet que el nostre dèficit d’electricitat el solucionem important electricitat de França, produïda, aquesta, per l’energia nuclear. En el tema de l’escola, la correcció obliga a defensar l’escola pública encara que portis o hagis portat els fills a la privada o a la concertada.
Els qui vam néixer a la dècada dels quaranta del segle passat, hem hagut de suportar tres correccions polítiques abassegadores. Des d’un punt de vista cronològic, la primera correcció va ser que la que imposava l’església catòlica, però no l’església tal com l’entenia el bisbe Carreras o tal com l’entén el meu amic Enric Puig, sinó aquell catolicisme fet, literalment, de processons de penitència, d’amenaces de càstigs, de pecats omnipresents. Després va arribar la correcció marxista. Molts pocs eren els qui directament havien llegit Marx però no hi havia intel·lectual, músic o artista que volgués ser pres seriosament que no esmentés, en un moment o altra de les entrevistes promocionals, Gramsci, l’eurocomunisme i la burgesia decadent. Caigut el Mur de Berlín semblava que els nostres comunistes locals, per fi, començarien a fer aigües però heus aquí que van aconseguir una estranya aliança amb els ecologistes, la tercera de les correccions polítiques, i la més perillosa. Per dues raons. En primer lloc, perquè és la que, a hores d’ara, té més predicament. I, en segon lloc, perquè al contrari del que passava amb les altres dues és etèria i, per tant, difícilment visualitzable als ulls dels ciutadans.
Una de les característiques de la bona governança és que les idees serveixen per donar un fons de cohesió a l’actuació política però, en cap cas, substitueixen l’anàlisi de la realitat. Podria citar el cas d’Obama, que ha passat de la utopia del canvi a envoltar-se dels homes més experimentats de l’administració Clinton perquè el president electe ja ha dit que ell vol solucionar problemes, que és allò que la ciutadania li exigeix. I, sense anar tant lluny, en els successius governs Pujol hi va haver una bona dosi de pragmatisme. És aquest pragmatisme el que explicaria una pràctica social-demòcrata com va ser l’homologació de l’oferta hospitalària més enllà de la seva titularitat mentre que, en canvi, es va seguir un criteri propi dels polítics liberals a l’hora del reconeixement dels drets dels gais i les lesbianes.
A Catalunya patim una correcció política invisible als ulls de molts ciutadans però que ens fa ser, en el més estricte sentit de la paraula, un país conservador. Aquesta correcció política i ideològica resulta nefasta per al conjunt del país però, en especial, per a les generacions més joves, mentalment emmandrides i que no coneixen la tensió intel·lectual, creativa, pròpia de la discrepància. Només cal que conformem el nostre pensament al pensament de les nostres minories il·luminades. No deixa ser la posició més còmoda. Encara que això signifiqui caminar com els crancs.

El Punt. 8 de desembre del 2008

La deslleialtat permanent

Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat

. Les traves a superar van ser moltes. Eren traves nascudes de la ignorància cultural, de la mala fe política, de la desídia administrativa, del menyspreu cap als artistes i els intel·lectuals. Només cal recordar que el Museu Picasso va haver d'obrir les portes amb el nom de "Col·lecció Sabartés" perquè Picasso era com una mena de dimoni amb banyes per a les autoritats franquistes.
Amb l'arribada de la democràcia, i de l'Estat de les autonomies, la situació d'aquests dos centres hauria d'haver rebut un impuls decisiu per part dels successius governs centrals. Però no ha estat així. El Museu Picasso i la Fundació Miró son dues institucions museístiques excel·lentment gestionades però totes dues saben que, en els moments importants, amb el govern central no han pogut comptar-hi. L'obsessió per fer de la ciutat de Madrid una gran capital cultural ha provocat que el govern de l'Estat actués de forma deslleial envers la ciutat de Barcelona i, en el cas que ens ocupa, envers aquests dos museus. En comptes de potenciar els llegats de Picasso i Miró situats ja a la ciutat de Barcelona, Madrid ha acaparat totes les obres d'aquests dos artistes que ha pogut, sigui per la via del pagament de drets d'herència o sigui simplement per via d'adquisició. El resultat és que, en aquests moments, als museus de Madrid, i especialment al Reina Sofia, hi ha tanta o més obra de Picasso, Miró i Dalí que a Barcelona. I, sense dubte, alguns dels seus quadres més significatius. L'Estat ha actuat com si els museus de Barcelona no formessin part d'Espanya; com si només comptés, pel que fa a patrimoni, allò que es guarda i s'exhibeix en museus de Madrid.
Aquest és un exemple del camp de la cultura, que és el camp que jo conec més, que pot explicar la irritació de molts catalans respecte a l'actuació de l'Estat; una actuació deslleial. Però els exemples podrien multiplicar-se. ¿Recorden vostès qui va començar a lloar els avantatges del TGV? Un dels primers polítics a parlar-ne, sinó el primer, va ser el president Pujol. Des de la seva envejable agilitat mental, Felipe González, aleshores cap del govern espanyol, de seguida va captar la importància del projecte... sinó que en va canviar el trajecte. En comptes de servir per unir més eficaçment Espanya i França a través de Barcelona va preferir regalar el TGV a Sevilla, tot i que cap necessitat estratègica ho feia necessari. Després, el TGV ha refermat l'estructura radial d'Espanya en detriment de les necessitats de les àrees econòmiques més potents, i més necessitades d'un bon transport, com és el corredor mediterrani.
Aquests exemples són fruit d'una determinada política. Quan un cop abandonat el poder, li van preguntar a Felipe González, quina cosa, per sobre de qualsevol altra, destacaria dels seus anys de govern, ell va respondre, sense pensar-ho, que l'anivellament de les diferències econòmiques entre els diversos territoris d'Espanya. El PSOE de la transició, tan influït pel seu lobby andalús, de seguida va entendre que l'Estat de les autonomies, que era una aspiració catalana, podria tenir com a contrapartida una "solidaritat territorial" que, en el fons, no deixava de ser una mena de penyora; la condició implícita per no posar pals a les rodes al nou sistema polític. Per això un dels misteris que a les noves generacions els tocarà d'escatir és com un polític que ha assumit aquest punt de vista -i em refereixo a Felipe González-- ha pogut trobar a Catalunya una de les seves reserves de vots més sòlides.
Finalment, cal no oblidar que quan se situa Catalunya dins el mateix sac que la resta de les comunitats autònomes també s'està cometent una deslleialtat. No parlem ja de drets històrics o del concepte de nació. Parlem del Gran Teatre del Liceu o de l'aeroport del Prat: dues realitats que no tenen res d'autonòmiques. Algun observador imparcial podria arribar a la conclusió que a Barcelona sempre li resultarà més fàcil engrandir el seu port que el seu aeroport perquè, de moment, a Madrid, i com deia la cançó, no hay playa. Lamentablement, no es tracta d'una boutade sinó de la constatació de la mena de cul de sac en el qual ens trobem.

El Punt. 6 de setembre del 2008

Soljenitsin i la fotocopiadora

El març del 1976 Alexander Soljenitsin va visitar l’Estat espanyol. Franco feia pocs mesos que acabava de morir i encara governava Carlos Arias Navarro. Soljenitsin va ser entrevistat per Iñigo que presentava un dels programes televisius més populars d’aquell moment.


El novel·lista rus va dir que feia uns dies que passejava per Espanya i que, pel que havia vist, no es podia afirmar que visquéssim en una dictadura; sobretot en comparació amb la situació de la Unió Soviètica. I va posar uns quants exemples: els espanyols podien circular pel territori; a Espanya les vagues eren tolerades; als quioscs es podia comprar premsa estrangera; i les màquines fotocopiadores eren de lliure accés. En un moment en què les lluites entre els immobilistes i els demòcrates era més intensa que mai –feia molts pocs dies de les grans manifestacions populars, a Barcelona, de l’1 i el 8 de febrer—aquestes paraules de Soljenitsin van caure com un gerro d’aigua freda.
Més interessant que allò que va dir sobre Espanya em sembla el recordatori que Soljenitsin va fer sobre la situació a la Unió Soviètica. Ja des de l’època tzarista a Rússia, després Unió Soviètica, no hi havia llibertat de moviments. És a dir, els ciutadans per traslladar-se d’un lloc a un altre necessitaven un permís escrit de les autoritats corresponents. D’altra manera, eren detinguts i jutjats. A Rússia –va dir també Soljenitsin— les vagues estaven prohibides des del triomf dels soviets; i, finalment, a la Unió Soviètica les fotocopiadores eren escasses i qui les utilitzava per reproduir lliurament papers no autoritzats podia ser detingut i acusat de contra-revolucionari. Soljenitsin sabia de què parlava. La primera part de l’Arxipèlag Gulag havia estat publicada el desembre del 1973 a París després que una còpia del manuscrit es perdés en caure en mans del KGB i la seva portadora, secretària de l’autor, fos torturada i acabés suïcidant-se. Bona part de l’obra de Soljenitsin, aleshores ja Premi Nobel de Literatura, era coneguda a la Unió Soviètica gràcies al samizdat, còpies rudimentàries clandestines que substituïen les prohibides fotocòpies.
Alguns dels qui, amb motiu de les seves declaracions a Iñigo, van escriure amb més fúria contra Soljenitsin mai no havien estat a la Unió Soviètica i, per tant, van actuar des de la ignorància. Hi ha va haver, però, una postura èticament més condemnable: els qui van callar des del coneixement. És a dir, els intel·lectuals catalans i espanyols –editors, escriptors...—que sí que havien viatjat a la Unió Soviètica i que, un cop tornats, no havien explicat la veritat del que havien vist. No ho havien explicat quan havien tornat i tampoc no ho explicaven ara quan Soljenitsin assenyalava els crims quotidians del comunisme. No tinc vocació de fiscal i, per tant, no diré noms. Només vull recordar que, encara que hagin passat tants anys, no es tracta del tot d’una història passada. Determinats escriptors i editors que no van sortir en defensa del que deia Soljenistin sobre la situació de la Unió Soviètica continuen ocupant responsabilitats destacades en el món cultural català. Ara, la seva prioritat és procurar que el lloc que els reserva la història intel·lectual d’aquest país no quedi tacat per les seves complicitats i els seus silencis. I per això callen i procuren que els seus compromisos ideològics es dilueixin sota la marca comú de l’antifranquisme. Però no és veritat que, durant el franquisme, calgués triar entre Franco o el marxisme. Hi va haver una sèrie de gent que mai no es va deixar ensibornar pels cants de sirena del comunisme i que van lluitar i apostar per una Catalunya i una Espanya amb estructures plenament obertes i democràtiques que és la que ha acabat triomfant. Penso en Santiago Nadal, en Maurici Serrahima, en Nèstor Luján, en Mauria Aurèlia Capmany, en Anton Cañellas, en Josep Pallach.
L’any 1920 Pestaña ja advertia que la Unió Soviètica caminava cap a una dictadura que no tenia res d’obrera. Però ja comprenc que per a un intel·lectual marxista dels anys setanta reconèixer que un rellotger de Sants com Àngel Pestaña tenia raó és una humiliació potser indigerible. (I això explicaria que del seu Informe sobre mi estancia en la URSS, només n’existeixi una edició, introbable, del 1968). Tanmateix, només calia que aquests intel·lectuals haguessin llegit Gide i el seu Retorn de l’URSS, que tanta polèmica havia aixecat quan va ser publicat el novembre del 1936. Haurien pogut evitar uns silencis que ara la mort de Soljenitsin torna a posar en relleu en tota la seva dimensió. És clar quan parlem de Gide estem parlant d’un intel·lectual de veritat, dels que no tenien por d’anar contracorrent.

El Punt 11 d’agost del 2008

O entrem o sortim

Vist que el projecte de catalanitzar Espanya s'ha acabat -entre altres coses perquè, en efecte, Espanya s'ha catalanitzat en el sentit que ho formulaven Prat de la Riba o Gaziel-- algú podria pensar que el dilema s'ha tornat menys ambigu i que es presenta en uns termes ben simples: o entrem o sortim.Vist que el projecte de catalanitzar Espanya s'ha acabat -entre altres coses perquè, en efecte, Espanya s'ha catalanitzat en el sentit que ho formulaven Prat de la Riba o Gaziel-- algú podria pensar que el dilema s'ha tornat menys ambigu i que es presenta en uns termes ben simples: o entrem o sortim.

És a dir o, efectivament, formem part d'Espanya i ens disposem a participar en el seu consell d'administració amb la força que ens dona l'aportació a l'empresa -un 20% del PIB-o bé constatem que en el negoci no ens hi volen, ni nosaltres volem ser-hi, i decidim marxar amb una aposta clara per la independència. Reconec que es tracta d'una formulació molt simplista i plena de paranys però té la virtut de fer-nos adonar de l'absurditat de la situació actual: participem en un negoci sense rebre'n els beneficis que ens corresponen. I, a sobre, hem de pidolar obres públiques, per exemple, a representants de territoris que viuen, en part, de la nostra obligada solidaritat.
Algú podrà dir que en el negoci hi hem entrat moltes vegades i esmentar la llarga llista de ministres catalans que han format dels governs espanyols tan en èpoques del PSOE com del PP. No és just dubtar de la bona feina, excel·lent en alguns casos, que alguns d'aquests ministres han fet en els seus respectius ministeris. Penso, per exemple, en el pas de Narcís Serra per la cartera de Defensa. Però tots aquests ministres, sense excepció, han actuat en representació, ben legítima, del programa del seu partit; que son uns programes d'abast estatal on els interessos de Catalunya queden diluïts. Per les raons que siguin, Convergència mai no ha apostat per un govern de coalició i jo no em sento amb prou coneixements per saber si aquesta ha estat, o no, una bona estratègica. En tot cas, però, ara les circumstàncies són diferents. Ara, la societat catalana, en el seu conjunt, està d'acord en demanar que s'apliqui allò que diu el vigent Estatut d'Autonomia en matèria de finançament i que suposa el principi de la fi de la llarga etapa de perjudicis que ha patit Catalunya des del punt de vista fiscal. Per cert, en cas de voler entrar en un govern no s'hauria de demanar la cartera d'Exteriors per més seductor que resulti ser rebut amb tots els honors pels caps d'estat de mig món sinó la de Foment, o sigui Obres Publiques, que és, no pas per casualitat, la que va ocupar, l'any 1918, Francesc Cambó en un govern de concentració presidit per Antonio Maura. ¿S'imaginen que un representant del catalanisme polític hagués pogut imposar les seves tesis sobre el model ferroviari d'Espanya, i del TGV, en aquests darreres anys? Segurament, ja tindríem el TGV França-Barcelona-València, tan necessari per a la nostra economia -i per al conjunt de l'economia espanyola--.
L'altra opció seria marxar; o intentar-ho més ben dit. Si cal fer cas de l'opinió publicada, especialment en els suports comunicatius més actuals com són els blocs, aquesta és una opinió que cada dia compta amb més adeptes. Històricament, però, ja sabem fins a quin punt el catalanisme es mou a través d'efervescències més aviat estètiques que no pas realment compromeses. ¿Quants patrons estan disposats a jugar la carta de la independència? No en veig gaires, francament. No en veig gaires ara, ni tampoc ni hi ha hagut gaires al llarg de la història. "Per l'aranzel vindran amb nosaltres; per la resta, aniran amb el govern civil". Ho deia Cambó, parlant dels seus, als quals coneixia prou bé. Espanya encara és un mercat important per als productes catalans i els nostres bancs i caixes, i molts empresaris particulars, hi tenen interessos molt profunds. A la vegada, Catalunya és un poble de barreja on són moltes les famílies amb parents que viuen a Espanya i amb els quals, i amb la qual, mantenen, i volen seguir mantenint, una relació afectiva intensa. Tot això ni ho alabo ni ho critico. Ho assenyalo perquè no ens equivoquem de país. És clar que podríem plantejar igualment l'opció de la independència i consolidar un gruix electoral del 30%, per exemple, a l'espera que l'opció arribés a ser majoritària. De moment, però, tot això és pura ucronia diguin el diguin aquells que es mostren més optimistes sobre el creixement del sentiment independentista a Catalunya.
No sé fins a quin punt podrem seguir mantenir la idea que volem, sí, formar part d'Espanya però d'una manera diferent. Aquest punt de vista resulta, a la pràctica, irrellevant. El que compta, i això els qui manen ara al Consell d'Administració espanyol ho saben prou bé, és l'exigència de poder. O accepten que ens toca administrar el 20% del pastís o comencem a deixar-nos estar d'ambigüitats. I, en aquests moments, el reconeixement dels nostres drets diguem-ne econòmics passen perquè el govern central es limiti a complir allò que diu l'Estatut.

El Punt. 7 d'agost del 2008

El catalanisme prim

Suposo que el més correcte seria escriure sobre la nova onada de neo-espanyolisme que ens ha caigut a sobre, a propòsit de la victòria de la selecció de futbol a la Copa d'Europa de futbol o a través del nou "Manifiesto" sobre la unitat de la llengua. Són temes que van minant la convivència entre Catalunya i Espanya i que fomenten, no ens hem d'enganyar, la divisió entre els catalans. Faríem, doncs, bé de prendre'ns-ho seriosament. Sobre aquesta qüestió, però, em sembla que el que jo pogués dir no seria gaire original i que es correspondria a allò que pensen la majoria de lectors d'El Punt, o pràcticament tots.Suposo que el més correcte seria escriure sobre la nova onada de neo-espanyolisme que ens ha caigut a sobre, a propòsit de la victòria de la selecció de futbol a la Copa d'Europa de futbol o a través del nou "Manifiesto" sobre la unitat de la llengua. Són temes que van minant la convivència entre Catalunya i Espanya i que fomenten, no ens hem d'enganyar, la divisió entre els catalans. Faríem, doncs, bé de prendre'ns-ho seriosament. Sobre aquesta qüestió, però, em sembla que el que jo pogués dir no seria gaire original i que es correspondria a allò que pensen la majoria de lectors d'El Punt, o pràcticament tots.
En canvi, potser com a reacció a les constants mostres de deslleialtat de l'Estat envers Catalunya, observo una tendència al puritanisme ideològic que aprima les bases del catalanisme i ens fa, a la llarga, més febles. És molt possible que, en efecte, el cicle històric que el catalanisme inicia, per posar alguna data, amb el Memorial de Greuges (1885), estigui a punt de tancar-se, o es pugui donar ja per acabat. La idea de construir una Catalunya forta sense renunciar a influir sobre la resta d'Espanya és una idea que neix del fracàs de la I República quan els federalistes catalans van poder comprovar, en la seva pròpia carn, com és de difícil aplicar el federalisme sinó només són uns els qui es volen federar. Ara, Espanya ja s'ha catalanitzat per dir-ho en una expressió que agradaria a Prat de la Riba i a Gaziel i un cop catalanitzada -és a dir, europeïtzada amb l'assumpció dels valors protestants- ens ha girat la cara. Per cert, crec que el moment històric on queda clar que Catalunya ha deixat de tenir influència a Espanya, o a la resta d'Espanya, és el de les privatitzacions de les grans companyies estatals, on la presència, i influència, d'empresaris catalans ha estat ben escassa; i es tracta, en canvi, d'un episodi ben recent tan important, des del punt de vista econòmic, com el de les desamortitzacions del segle XIX.
La sensació que amb Espanya no hi ha res a fer dona peu a un discurs més radical on sembla que l'única manera de viure la catalanitat sigui la d'assumir posicions que van del "Dret a decidir" a la independència. Jo sóc dels convençuts que hi ha raons per creure que només amb posicions d'aquesta índole podrem fer-nos escoltar a Espanya. Però, també, dit sigui de passada, amb una major fermesa de la part catalana, ja sigui des dels camps de la política, de l'economia o del món cultural i intel·lectual. A la vegada, també estic convençut que la fortalesa històrica de la noció de catalanitat prové del fet que és assumida per sectors socials molt diversos i, fins i tot, contraposats. De Cambó al Noi del Sucre, diríem en un exemple ja clàssic. I en trobaríem molts altres. El catalanisme ha estat, històricament, com un xiclet que s'estira a banda i banda per adaptar-se a les necessitats de cada usuari, però que mai no s'arriba a trencar. (La metàfora és de Maria Aurèlia Campany). Aquesta ha estat la base de la seva fortalesa, i allò que fa que sigui impossible reduir el catalanisme a l'expressió d'una única classe social.
Però tinc por que en el canvi de rumb del catalanisme polític perdem la pluralitat pel camí. Per desgràcia, cada vegada és més difícil, a Catalunya, sostenir opinions que no siguin políticament correctes. I la correcció passa, en aquests moments, per l'independentisme més o menys explícit; la mala consciència pel benestar econòmic que hem aconseguit; l'ecologisme assumit com a nova religió; les resistències a revisar el passat antifranquista; l'antinord-americanisme convertit en tradició; l'oposició a l'energia nuclear i els etcèteres que el lector hi vulgui anar posant. Que a Catalunya és difícil sostenir posicions públiques que vagin contra direcció alguns en podem donar testimoni personal. També ho prova el fet que persones intel·lectualment importants, que s'expressen literàriament en català, han hagut de trobar acollida a Madrid. N'hi ha que, secretament o no tant, se n'alegren perquè encara es pensen que per escriure en català cal ser catalanista. I no és veritat. En francès, per exemple, van escriure Drieu la Rochelle i Sartre; François Mauriac i Celine.
Si nosaltres anem aprimant el sentit de la catalanitat, si reservem la llengua catalana per aquells que se senten catalanistes, si en català acaba resultant difícil expressar determinades idees o opinions, haurem començat a cavar la tomba de la nostra feblesa. I només cal mirar cap a València per saber el resultat que ens espera.


El Punt. 15 juliol 2008

El fracàs dels Mossos d'Esquadra

No sé si estem en condicions de jutjar amb una mínima objectivitat l'anomenat Pacte del Majestic, quan el PP va guanyar les seves primeres eleccions al Parlament espanyol però va necessitar el suport de CiU per tal de poder disposar de la majoria suficient per governar.

Hi ha un tema, però, que no admet discussió: del Pacte en va sortir el desplegament dels Mossos d'Esquadra com a policia nacional de Catalunya. Aznar, "castellano viejo", va complir lleialment i no es va treure cap mocador de la màniga per entretenir el personal i donar gat per llebre com sovint tenia la temptació de fer, respecte als acords amb el govern de la Generalitat, el seu predecessor en el càrrec, el senyor Felipe González. De manera que, a hores d'ara, dotze anys després d'aquell mes d'abril de 1996, els Mossos actuen, efectivament, com a policia nacional de Catalunya, excepte en aquells temes puntuals que la llei estipula.
No cal ser una teòric polític per comprendre que una de les característiques dels Estats moderns és que monopolitzen l'ús de la violència. La situació als Estats Units, per tradició i potser per llei, seria una altra, però aquest no és el tema El que vull recordar és que un exèrcit, fins i tot en les nacions democràtiques de la Unió Europea, és una de les més altes expressions de la sobirania d'un d'Estat. De vegades, els Estats no tenen més remei que admetre que parts del seu territori disposin no d'un Exèrcit propi però sí d'una policia. No és ben bé el mateix, és clar, però des de la perspectiva d'un Estat és molt. I, de fet, és ben poc corrent. Per això va caldre una interpretació oberta de la Constitució espanyola per acordar que Catalunya pogués comptar amb una policia pròpia, amb àmplies funcions i competències i no simplement simbòlica o ornamental.
De vegades, però, a Catalunya passen coses poc lògiques. Perquè figura que som el país sense Estat més important d'Europa amb una consciència nacional que no podem desplegar amb més amplitud perquè no ens deixen. Però heus aquí que quan aconseguim arrencar de l'Estat una competència tan important com és aquesta de la policia deixem passar l'oportunitat. L'11 de novembre de 1906 es va celebrar a la plaça de toros de les Arenes l'Aplec de Protesta, per demanar la derogació de la Llei de Jurisdiccions. El professor Termes explica: "Enmig d'un gran ambient, d'una gentada d'assistents, unes colles de lerrouxistes intentaren provocar disturbis. Els provocadors foren expulsats i aleshores la gent, quan va adonar-se que ja eren fora, agità els mocadors, i en silenci durant minuts sols es veié el voleiar del blanc. Unamuno, assistent a l'acte, que ha vist, sorprès, el desenvolupament dels fets, diuen que va exclamar distanciadament: "Sois unos niños, levantinos; os ahoga la estética". La força del catalanisme, tan potent en aquells dies d'unió política i civil, s'escolava a través d'uns milers de mocadors blancs.
Si hem educat els nostres joves en el pacifisme, la festa i l'entre-tots-ho-farem-tot després no els podem exigir que es facin mossos d'esquadra, que és una manera petita de fer-se militars. És més fàcil l'estètica de la protesta que l'ètica del compromís. Però si la meitat de joves independentistes que criden i es manifesten haguessin pensat, per un moment, que això de fer-se mosso d'esquadra era una manera eficient de servir la comunitat -la pàtria, si ho voleu-ara jo no estaria fent aquest article. Una policia pròpia no és cosa de broma i per això m'imagino que ens els racons secrets de l'Estat quan es va aprovar la creació de la policia integral de Catalunya hi va haver preocupació. La preocupació, però, devia desaparèixer en comprovar que, progressivament, calia rebaixar les exigències intel·lectuals i físiques de les proves d'accés perquè resultava difícil cobrir les convocatòries. El tema, doncs, anava de mal borràs. Hi ha acabat d'anar a partir del moment que el president actual de la Generalitat nomena un conseller de l'Interior no en funció dels seus mèrits sinó, just al contrari, dels seus demèrits. Com que s'havia declarat repetidament antiautoritari i, fins i tot, antisistema se'ls posa al davant de la policia per tal de desgastar-lo. El conseller segueix la mateixa estratègia i, per evitar que li creixin nans allà on abans hi havia companys, nomena secretari general del Departament un polític que pensa, si fa no fa, com ell.
He llegit fragments de la sentència de la jutgessa que ha examinat els incidents de la discoteca Rosebud i m'ha agafat un gran fàstic moral. "No está mal la zorra, no veas con la puta", mentre la noia romania emmanillada i mig despullada a l'interior d'un vehicle policial. És l'enèsim incident d'una policia amb el prestigi absolutament perdut. És la constatació d'un deplorable fracàs.

El Punt. 24 de juny del 2008

La tradició ideològica d'Esquerra

Acabo de llegir la biografia d'un personatge modest, poc conegut, que va morir l'any 1965 a l'exili de Mèxic, i que a Mèxic està enterrat com tants i tants milers de catalans i espanyols que hi van trobar refugi.

Roc Boronat, el republicà que va fundar el Sindicat de Cecs de Catalunya és el títol d'aquesta biografia escrita per Jordi Amat i Betsabé Garcia. El llibre és fruit de la voluntat dels dirigents de l'actual ONCE de donar a conèixer la personalitat del polític que, des de l'ajuntament de Barcelona, va comprendre que calia dignificar la situació dels cecs i va posar en marxa una loteria per fer-ho possible, el cèlebre "cupó", avui encara vigent.
Roc Boronat no va formar part de l'élite republicana dels anys trenta. Ell era un obrer de corbata d'una fàbrica del Poble Nou, el seu barri, que, atret per les idees d'Estat Català es va enrolar en aquesta organització, va haver de fugir a l'estranger i va participar en els fets de Prats de Molló, a les ordres de Francesc Macià. Quan Estat Català es va fusionar amb Esquerra Republicana, ell també va passar a Esquerra. I quan Esquerra, després de la proclamació de la República, va esdevenir un partit de govern, ell també va entrar a formar del govern. El 26 de juliol del 1931 Roc Boronat va ser nomenat director de l'Institut d'Assistència Obrera de l'ajuntament de Barcelona, a proposta de Joan Casanellas, aleshores tinent d'alcalde. La feina que Roc Boronat va dur a terme al front d'aquest Institut s'explica a la biografia d'Amat i Garcia i va ser prou transcendent -sobretot, pel que fa, com hem dit, a la dignificació dels cecs- perquè més de setanta anys hagi estat recordada.
M'imagino que el cas de Roc Boronat no és únic. M'imagino que molts ex-militants d'Estat Català, que havien optat per la via insurreccional al costat de Macià, van esdevenir homes de govern, encara que fos en escalafons modestos de l'Administració, quan les institucions polítiques van ser guanyades pel republicanisme catalanista. Des del govern es fan coses pràctiques: ponts, carreteres, escoles o s'organitza, com el cas de Roc Boronat, el Sindicat de Cecs. El posicionament ideològic d'Esquerra facilitava la presa de decisions, en situar-se a l'esquerra de la Lliga però absolutament distanciada del revolucionarisme utòpic de la CNT i de la FAI. I, per descomptat, sense cap temptació d'assumir i defensar polítiques que, en aquells moments, poguessin ser considerades alternatives. Ben a l'inrevés, es tractava de partir de la tradició considerada pròpia de l'obrer català .-seny, sentit de la família, etc.- per millorar les condicions generals de la societat i, en especial, de la classe treballadora. Qui en vulgui saber més que llegeixi, per exemple, el pròleg de Ricard Vinyes a l'obra de Carles Pi Sunyer L'aptitud econòmica de Catalunya. En la seva tradició, Esquerra Republicana no es planteja cap canvi social radical ni dissenya cap "nova cultura" sinó que té una visió moderna de la societat. Des del punt de vista nacional vol arribar molt més enllà que qualsevol altre formació amb possibilitats de govern. I pel que fa al model de societat podríem dir que el seu ideari, i la seva actuació, bascula entre el liberalisme i la social-democràcia, cosa que ara ens pot semblar poc atractiva però que tenia la seva dosi de lucidesa i valor en un context en què bona part dels intel·lectuals europeus tenien posats els ulls "a Moscou o a Roma", per dir-ho en paraules de J.V.Foix.
Vista aquesta tradició no s'entén l'actual dèria d'Esquerra en disputar-li el territori a Iniciativa per Catalunya. Els comunistes catalans van jugar un paper important en la lluita antifranquista i els seus successors han trobat en l'ecologisme i, en general, la cultura del no -que és una cultura essencialment conservadora-la seva taula de salvament. Però Esquerra, si vol ser fidel a la seva tradició, hauria d'abandonar les polítiques alternatives i populistes i recuperar la tradició que va fer possible actuacions com la de Roc Boronat. Agradi o no agradi, una visió moderna de la política catalana passa, en aquests moments, per apostar sense reserves per la interconnexió de conques, la MAT, el Quart Cinturó, el respecte a l'escola concertada, l'energia nuclear i totes aquelles iniciatives que ajudarien a no perdre el tren del progrés. No ho dic per provocar. Ho dic mentre recordo que el militar Macià, quan encara no havia fet el pas a la política, va ser un dels impulsors del canal de Catalunya i Aragó; una obra de regadiu que, amb els actuals plantejaments, avui, Esquerra, hauria de vetar.

El Punt. 3 de juny del 2008

L'última lliçó de Josep Benet

Acabo la lectura del primer volum de les memòries de Josep Benet amb una barreja d'admiració i desassossec. L'historiador reconeix que una de les grans satisfaccions de la seva vida va ser guanyar el premi Lletra d'Or per la primera obra que va publicar: Maragall i la Setmana Tràgica. "Confesso --explica en aquestes Memòries-- que la concessió d'aquest premi al meu primer llibre em corprengué i m'emocionà, car, amb aquest premi, el meu nom s'unia al de persones que l'havien rebut des de la seva creació el 1956 fins aleshores: Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Raimon d'Abadal, Clementina Arderiu, J.V.Foix, Joan Oliver i Joan Fuster". Doncs bé, aquestes són les memòries d'un gran escriptor, amb un domini de l'ofici del tot comparable al dels autors que l'havien precedit a la Lletra d'Or. Les Memòries de Josep Benet són també les memòries d'un gran historiador. Benet, en aquest volum, parteix de l'experiència personal, de la seva biografia, per explicar-nos quina era la situació de Catalunya i dels seus successius (des)governs, sobretot, durant el període de la guerra civil. Les dades són irrebatibles i, a la vegada, serveixen per justificar les tesis sostingudes per l'historiador. Per exemple, l'existència d'un quasi oasi català després del triomf del Front Popular i de la tornada de Lluís Companys al poder; el convenciment, per part del general Mola, que la revolta militar seria vençuda, a Barcelona, però que el caos que se'n derivaria impediria la reconquesta de Saragossa per part de l'exèrcit republicà; la criminal actuació de la FAI, fins al Fets de Maig del 1937 i el fracàs dels successius governs Tarradellas per redreçar la situació; el terrible preu que va pagar l'església catòlica, amb més de dos mil capellans assassinats tot i que, en una gran part, es tractava d'un clergat catalanista i lleial a les institucions republicanes; el paper nefast jugat pel SIM després dels fets de Maig, incloses detencions arbitràries, la creació d'un camp de concentració, etc.; la pràctica desaparició de l'autonomia catalana, a partir de la instal·lació del govern de Negrín a Barcelona; i l'alleujament amb què bona part dels barcelonins va acollir l'entrada de les tropes franquistes... Aquesta és l'última gran lliçó d'història que ens ha deixat Josep Benet.
Catalunya no va desaparèixer, l'any 1939, perquè uns quants homes, i dones, ho van impedir; i pel sentiment de catalanitat que ha impregnat les classes populars d'aquest país. Entre els vençuts, va aparèixer una élite que no es resignava a donar per definitiva la situació d'esclafament. No es tractava d'una élite econòmica sinó, sobretot, d'una élite intel·lectual, cultural. Josep Benet en formava part. A l'última pàgina d'aquestes memòries ens explica com mentre per Sant Andreu començaven a desfilar els carlins que entraven amb les tropes vencedores ell s'estava a la seva habitació, plorant, fins que va reaccionar i va jurar dedicar la seva vida "a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya i un règim democràtic per al meu poble". Benet havia nascut el 1920. En el moment d'escriure aquelles ratlles, el 27 de gener de 1939, tenia, doncs, 19 anys. Era, pràcticament un adult. Algunes de les persones que, durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, més van ajudar a capgirar la situació en què es trobava Catalunya, havien nascut, aproximadament, uns deu anys després. És el cas de Jordi Pujol i Albert Manent (1930), que reivindiquen el mestratge de Benet; Joan Reventós (1927); Antoni Gutierréz Diez (1929). Altres persones són contemporànies, o quasi, a Benet com és el cas de Josep Pallach (1920) o Joan Triadú (1921). I encara n'hi ha que havien nascut molt abans que ell com ara Maurici Serrahima. (1902). Aquests personatges, tan diferents, presentaven un denominador comú: tenien una idea clara de com creien que calia organitzar el país i van lluitar amb intel·ligència i tenacitat per aconseguir-ho. Van triomfar. Quan va Franco va morir, l'any 1975. el país s'havia tornat tant o més catalanista que el 1936.
El desassossec m'arriba quan miro al meu voltant i intento trobar els successors d'aquests grans noms. Ara Catalunya viu unes situacions absolutament noves com, per exemple, les derivades d'una immigració que no té res a veure amb la dels anys seixanta; o el paper decreixent que Catalunya juga dins d'una Espanya ja plenament modernitzada; o el cansament d'assumir una situació nacional que ni és comuna a cap altra ni és plenament sobirana; o les precarietats de tota mena -sobretot, econòmiques- en les quals estem submergits, etcètera. Amb excepcions lloables, davant d'aquests problemes tan complexos més aviat sento discursos demagògics, propostes infantilitzants, solucions populistes, amb l'ombra del totalitarisme com un foc latent a punt d'escampar-se. Benet i els seus van lluitar contra els adversaris, diguem-ne de fora, i els tòpics de dins. I el país va avançar. Podem seguir avançant en les circumstàncies actuals? Tant de bo algú em convencés que aquest és un article mogut només per la nostàlgia.

El Punt. 21 de maig del 2008

La Catalunya mentidera

Des de fa uns quants anys han començat a arribar a les pantalles de cinema de Catalunya pel·lícules que tracten de la vida quotidiana en els països de l'Europa de l'Est durant la dictadura comunista. Generalment, són pel·lícules fetes des de dins que aprofiten escenaris urbans tan poc visibles per als ciutadans corrents com els arxius de la policia secreta de la RDA, per exemple.


Aquest és el cas de La vida de los otros, una pel·lícula esplèndida i trista. Anteriorment ens havia arribat Good Bye, Lenin on una dona desperta abruptament del somni comunista i es troba enmig de la canviada situació de la RDA un cop caigut el Mur. I, finalment, hem pogut veure dues pel·lícules romaneses, també especialment tristes: 4 mesos, 3 semanas, 2 días i Love Stick. Segur que n'hi ha moltes més, de pel·lícules que tracten de la vida quotidiana en els països de socialisme real, però en tinc prou amb aquestes quatre per referir-me a una característica comuna a totes elles: la presència de la mentida i, com una ombra que pot convertir-se qualsevol moment en un malson, la delació. Els règims comunistes fabricaven una veritat i com que la realitat no s'acoblava a la veritat fabricada els polítics arribaven a la conclusió que allò que estava equivocat era la realitat i no la veritat inventada. I aleshores començava el regne de la mentida. Com que estava prohibit contradir la veritat idealitzada, perquè això hauria estat tan com contradir els principis de veritat única, pretesament científica, totalitària, en la qual es basava el règim, tots els ciutadans sabien que no serien multats ni castigats sempre i quan respectessin l'aparença de veritat. No importava que la mentida s'anés estenent com a recurs necessari per afrontar la realitat; allò que importava és que ningú no pogués dir que la veritat idealitzada, fruit d'uns esquemes predeterminats, quedava en entredit.
Molt em temo que a Catalunya la veritat ideal que ens vol vendre el govern i la realitat real que viu el ciutadà està donant peu a l'extensió de la mentida com a eina per superar els entrebancs de la vida quotidiana. Posaré alguns exemples. La realitat s'ha encarregat de demostrar que Catalunya necessita un pla hidrològic consensuat amb la resta d'Espanya. Això ho sabia el ministre Borrell, que va endegar el primer projecte; ho sabien els ministres del PP, que van endegar un altre pla i ho sabien els polítics del Tripartit que ara veuen com la realitat desmunta la seva veritat ideal i han de fer exactament allò que havien dit que no farien mai. Però els resulta tan inimaginable acceptar la realitat més enllà de la idea que ells se n'havien fet que el conseller Saura continua dient que ell és un polític decididament anti-transvassament però no se li acut que si això és així hauria de plegar del govern per la flagrant contradicció que suposa la seva continuïtat. Segon exemple. Segons les lleis educatives vigents -que incomprensiblement van comptar amb el suport de Convergència-- és l'administració pública la que acaba per decidir a quina escola els pares poden matricular els seus fills. A Catalunya, la llibertat d'elecció d'escola no existeix. En realitat això és possible perquè més de la meitat del govern ja té els fills crescuts i els qui el formen han pogut dur els fills al col·legi que han volgut quan aquella llei no era vigent. Més cinisme encara. Com que el requisit més important és el de la proximitat, els que s'ho poden permetre busquen pis al costat del col·legi on volen dur al fill. (I aquí que tothom hi posi els exemples que conegui). Els qui no s'ho poden permetre, i han de viure lluny de l'escola on volen portar el fill, fan trampa. Empadronen el fill a casa de l'avi o de la tieta i fan veure han viscut tota la vida al barri. Com que això perjudica a altres pares, que creuen que també tenen dret a escolaritzar els seus fills a l'escola que vulguin, aquests pares lloguen un detectiu perquè determini l'autor, o autors, del frau. El govern, que ho sap, no deixa, però, que la realitat s'imposi a la veritat inventada. I en els informatius de TV3· es converteix el dret dels pares a triar escola en una acció picaresca. ¿I si parlem dels límits de velocitat? El govern posa en marxa mesures absurdes i els conductors es compren uns aparells especials que permeten burlar la llei i reduir la velocitat just allà on es troben els radars. Però el govern, que també ho sap, ja en té prou amb aquesta aparença de compliment i el Cap de Trànsit fa unes declaracions lloant l'esperit cívic dels conductors. Per cert, la limitació de velocitat aprovada a les vies properes a Tolosa de Llenguadoc és de 90 quilòmetres i no de 80;: llàstima que, en aquest cas, els pals de la senyalització no puguin ser canviats per esborrar les proves de la tossuda realitat.
Si dic que un tuf de totalitarisme es desprèn de totes aquestes actuacions crec, sincerament, que no estic exagerant. Pilar Rahola ja va denunciar, fa uns dies, des de La Vanguardia els perills de la delació a la qual --afegeixo jo-- se'ns incita des del govern i des de la Televisió Pública. Si el meu veí rega una maceta jo no telefonaré a la guàrdia urbana. En tot cas, si sabés el seu nom, telefonaria al regidor del meu barri i li preguntaria si no li cau la cara de vergonya per no poder-me assegurar un servei tan bàsic com el de l'aigua.

El Punt. 26 d'abril del 2008

La guerra que ens incumbeix

Cinc anys després de l'inici de la invasió de l'Iraq són molts pocs els ciutadans, i els experts, que no creguin que es tracta d'un gran desastre polític i humanitari. D'entrada, aquesta no semblava una guerra necessària.

Vull dir que hi ha intervencions militars que són justes perquè serveixen per posar fi a agressions continuades. Per no parlar de Churchill i Chamberlain, n'hi ha prou en recordar que sense els bombardejos de l'aviació de l'OTAN sobre determinades instal·lacions de Belgrad avui Milosevic encara seria el poder i Kosovo continua essent terroritzada per militars serbis. Consti que això no és una exculpació de Saddam Hussein, un polític que s'inspirava en Stalin i que no dubtava en fer afusellar els dissidents o gasejar poblacions senceres. Però la dita, tan coneguda, de Clausewitz no ha perdut actualitat: "La guerra és la continuació de la diplomàcia per altres vies". Vol dir que la guerra ha de formar part d'una estratègia més àmplia. ¿Quina estratègia, però, hi havia rere el derrocament de Saddam Hussein? Si n'hi havia alguna, va resultar fallida a les primeres de canvi. El comandant nord-americà, per exemple, va cometre el mateix error que els polítics de la II República Espanyola els primers dies de la guerra civil: llicenciar l'exèrcit. Franco, en canvi, quan entrava a les ciutat ho feia amb una llista de nomenaments militars, civils i policials.
Un cop dins, però, aquesta és una guerra que ens incumbeix a tots; si més no, a tots als que vivim a l'Europa democràtica i il·lustrada. I això és així per dues raons: en primer lloc, perquè res del que passi als Estats Units ens pot resultar aliè, per raons òbvies. Però, en segon lloc, perquè el terror, a l'Iraq, no el provoquen les tropes anglo-nordamericanes sinó els sectors més extremistes de cadascun dels sectors enfrontats dins la religió musulmana; i, sobretot, les morts les causa el terrorisme vinculat a l'organització Al Khaeda. Fins i tot considerant la invasió com la causa remota d'aquest terrorisme, res no justifica els atemptats suïcides que provoquen, cada vegada, desenes de morts no pas entre els invasors sinó entre els compatriotes invadits; els segrestaments que solen acabar amb l'assassinat dels ostatges; la violència que té com a únic objectiu terroritzar una població civil indefensa i, naturalment, innocent. ¿Algú pot explicar quina justificació pot tenir el segrest i posterior assassinat el bisbe catòlic de Mosul? I aquest, tots ho sabem, és només l'últim cas d'una llista desgraciadament molt llarga. És aquest mateix fanatisme criminal, antioccidental, el que està rere l'assassinat de Benazir Buttho o la suspensió del París-Dakar. ¿Podem seguir dient que és un tema que no ens incumbeix?
Vista des de Catalunya, i des d'Espanya, aquesta incumbència encara està més clara. El desprestigi de la política exterior del govern de Rodríguez Zapatero neix de la manera com es va produir la retirada de les tropes destinades a l'Iraq. No parlo ara de si el president Aznar havia pres una decisió legitima. Ja he dit, en el primer paràgraf d'aquest article, que aquesta era, al meu parer, una guerra innecessària. Però així i tot un no es pot retirar d'una guerra com qui abandona la cua d'un cinema. No vull entrar en la discussió de si amb la retirada de les tropes espanyoles els terroristes de l'11 de Març van aconseguir una part dels seus objectius. Només vull dir que cap govern no es pot comportar d'una manera tan irresponsable encara que el complex de Peter Pan estigui força estès entre la nostra societat.
La guerra de l'Iraq és un dels cavalls de batalla de les properes eleccions nord-americanes. El que passi a l'Iraq dependrà, en bona part, del que passi als Estats Units el 4 de novembre, que és el dimarts després del primer dilluns, tal com marca la tradició. Nosaltres, des de Catalunya, o des d'Espanya, podríem obrir els ulls i reconèixer que, en aquest cas, ser invasor no equival a ser terrorista; i que els terroristes en l'actual Iraq no són les tropes nord-americanes sinó els militants religiosos, iraquians o estrangers, que han trobat en la intervenció militar l'oportunitat per estendre el seu regnat de mort i destrucció. Encara, però, no m'he topat mai pels carrers de cap ciutat de Catalunya una manifestació en contra de les massacres que ha provocat, i provoca, a l'Iraq l'islamisme terrorista.

El Punt. 7 d'abril del 2008

Josep Benet, il.luminador de la història

Per què podem dir que Josep Benet ha estat una de les personalitats catalanes més destacades del segle XX? Doncs, perquè s'ha enfrontat a alguns dels episodis més decisius de la història de Catalunya del segle XX i els ha il·luminat d'una manera diferent, a través d'estudis d'un rigor implacablePer què podem dir que Josep Benet ha estat una de les personalitats catalanes més destacades del segle XX? Doncs, perquè s'ha enfrontat a alguns dels episodis més decisius de la història de Catalunya del segle XX i els ha il·luminat d'una manera diferent, a través d'estudis d'un rigor implacable.

A Maragall i la Setmana Tràgica, publicat l'abril del 1963, Benet reivindicava la figura del poeta i documentava de forma exhaustiva les peripècies de l'article de Joan Maragall (La ciutat cremada) que va ser, finalment, censurat. Però, sense dubte, allà on el punt de vista de Josep Benet ha resultat més revolucionari, i més dolorós, és en la seva visió de la guerra civil, que ell havia viscut com a soldat. Benet creia que l'actuació de la Generalitat republicana no havia estat a l'altura de les circumstàncies i s'hi mostrava molt crític. Aquest és, com deia, un punt de vista revolucionari perquè trencava la visió idíl·lica que del bàndol republicà teníem els joves que havíem crescut sota les prohibicions i els silencis de la primera postguerra i anàvem descobrint "l'altra veritat". Però ara resultava que aquesta altra veritat estava també plena de clarobscurs i que Benet no tenia cap inconvenient a subratllar-los. Per això és comprensible el rebuig de Josep Benet, actiu fins a l'últim moment, a l'enfocament que s'ha donat al Memorial Democràtic perquè torna a ser una visió en blanc i negre del conflicte.
Si la visió desmitificada de la guerra civil ja li hauria valgut, a Josep Benet, un lloc d'honor entre els homes importants d'aquest país, el seu llibre sobre la repressió franquista constitueix un "tour de force" que impossibilita qualsevol actitud revisionista enfront del que va ser el genocidi cultural de Catalunya a partir de l'any 1939. És un llibre molt valent publicat a París l'any 1973, quan Franco encara vivia, naturalment sense signatura, i sufragat per Jordi Pujol. Jo en tinc la primera edició, que vaig comprar d'amagat a un senyor que passava amb una maleta plena de llibres prohibits per la redacció d'El Noticiero Universal. Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco és un llibre que s'havia d'escriure aleshores, quan les proves del que havia passat encara eren fresques -i les prohibicions continuaven-i Benet el va escriure amb l'exhaustivitat documental que el caracteritzava. Jo sóc un dels joves dels anys 70 que gràcies a aquest llibre de Benet vaig adonar-me de la vastitud del que ens havia caigut a sobre. Com va dir algú al cap d'uns anys, el 1939 havia estat, per a Catalunya, el nostre 98 particular. Benet, en aquest llibre, ho certifica.
Benet ha escrit molts llibres i, des del 1939, no ha parat de conspirar. Els dietaris de Maurici Serrahima, tan importants des del punt de vista literari i històric, i tan poc llegits, ens donen una idea de la hiperactivitat de Benet. En alguns moments, aquesta hiperactivitat l'ha dirigit, Benet, cap a figures polítiques com Josep Tarradellas que ha criticat sense contemplacions i, al meu parer, de forma excessiva. Tampoc no li agradava que es publiquessin llibres o informes sobre temes que ell coneixia de primera mà sense que els autors l'haguessin consultat. Això explicaria, per exemple, que donés suport a les denuncies contra un programa de TV3 on es posaven noms i cognoms a les persones que havien actuat de testimonis en el judici contra Carrasco i Formiguera (judici que acabà, com tothom sap, amb el seu afusellament).
Benet també tenia vocació política. Per això, es va presentar a les primeres eleccions al Senat i va resultar elegit. Durant uns anys, va ser company de viatge dels comunistes catalans, que el van presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat en la primera moció de censura que es va votar al Parlament català. Naturalment, va perdre. Però això no va ser impediment perquè, al cap d'un temps, el govern que presidia Jordi Pujol el nomenés director del Centre d'Història Contemporània, un centre creat a la seva mida.
Josep Benet no va tenir una infància gens fàcil, tal com explica en les seves memòries, que acaben de sortir publicades. L'escolania de Montserrat va ser un bon refugi vital i un gran centre d'aprenentatge per a ell i el seu germà. El seu germà va morir essent escolà, i a Montserrat està enterrat. Ell va prolongar fins a tal punt l'estada a l'Escolania que se li va esquerdar la veu. Però amb la veu esquerdada, quasi inaudible segons quan, Benet ha deixat una obra escrita imprescindible per entendre la Catalunya del segle XX.

El Punt. 28 de març del 2008

Palau i Fabre, entre Lorca i Picasso

Abans, fa trenta anys per exemple, no és que la gent llegís més poesia; és que els poetes tenien més importància; els poetes i els intel·lectuals, en general. Quan va morir Salvador Espriu, per exemple, hi va haver una autèntica commoció nacional i el ministre de Cultura d'aleshores va fer mans i mànegues per sortir a la foto i deixar clar el dol del govern espanyol. Abans, fa trenta anys per exemple, no és que la gent llegís més poesia; és que els poetes tenien més importància; els poetes i els intel·lectuals, en general. Quan va morir Salvador Espriu, per exemple, hi va haver una autèntica commoció nacional i el ministre de Cultura d'aleshores va fer mans i mànegues per sortir a la foto i deixar clar el dol del govern espanyol.


Jo no dic que a Palau i Fabre no se l'hagi enterrat amb tots els honors. El que vull dir és que no sé si el conjunt de la societat catalana és conscient que ha mort un dels grans escriptors catalans de tots els temps. Com que, en general, nosaltres, els catalans, creiem poc en el nostre país, i creiem encara menys en les persones que cultiven l'excel·lència, he posat el nom de Palau i Fabre al costat de Lorca i Picasso, dos noms espanyols i alhora, universals, perquè s'entengui que al nostre poeta li correspon el grau més elevat de l'escalafó, aquell que els déus reserven als artistes realment excepcionals (i al costat de Palau i Fabre, si ningú no s'esvera, jo hi faria seure Joan Vinyoli).
Palau i Fabre va conèixer i entrevistar Garcia Lorca a Badalona, on el poeta granadí s'estava a casa de la gran Margarita Xirgu, i d'aquesta entrevista, i de la lectura de Lorca, en va sortir un llibre ple de suggeriments incitants titulat Lorca-Picasso que són, no ho oblidem, els dos genis més importants que ha donat l'Espanya del segle XX. La dedicació a Picasso diu molt a favor de Palau i Fabre. Perquè Picasso és un monstre, un artista que capgira la pintura, un creador que fa innecessari Déu (i ell ho sap i, mig seriosament, mig en broma, s'hi compara). De la relació de Palau i Fabre amb Picasso n'han sortit uns volums exhaustius, on el poeta analitza l'obra del pintor peça per peça i que, com tota obra gegantina, ha quedat inacabada. Però per al lector que vulgui tenir una idea de com era Picasso, en el seu taller, i de la relació que va mantenir Palau i Fabre goso recomanar-li el llibre Estimat Picasso, que va publicar l'any 1997 Edicions Destino i que va valer a Palau la Lletra d'Or.
Palau i Fabre és, sobretot, un poeta; un poeta que va per lliure, com van els grans creadors, és a dir, que coneix i assimila la tradició literària que li és pròpia però, a la vegada, se n'allunya, fins i tot físicament, per no seguir camins gregaris; per trobar la pròpia veu. I un poeta que deixa d'escriure poesia quan creu que "els mots se'm moren a dins// i jo visc en les coses", un poema que fa posar la pell de gallina escrit a París el 6 de maig del 1946. Després, escriurà altres poemes excepcionals -i sé que aquest adjectiu l'he usat, ja, una altra vegada-com el Cant espiritual, que és un d'aquells poemes on hi ha tota la tradició (Llull, Ausias March, Maragall), tota la revolta contra la tradició i una veu pròpia, poderosíssima, i valenta perquè no ens amaga res. Aquests són el meu entendre, els grans poetes: el que no tenen por de col·locar-se al caire de l'abisme per parlar-nos, amb coneixement i passió, d'ells mateixos, dels seus pous interiors. Per això, Palau i Fabre troba en Rimbaud, que tradueix al català, l'exemple de la poesia entesa com una pugna, com un exercici agonístic on a cada poema el poeta intenta arribar fins al fons, lluny de tot exercici simplement estilístic o gramatical. No costa entendre, doncs, que la poesia de Palau i Fabre fos rebuda amb escàndol a la Barcelona poruga dels anys quaranta. No ens enganyéssim però: tampoc no va ser entesa pels arquitectes del realisme social dels anys 60. Llegiu, per exemple, què diuen Castellet i Molas, en la seva famosa antologia, Poesia catalana del segle XX sobre la poesia de Palau i Fabre.
No tothom, però, es va desentendre de Palau i Fabre. Als anys 40, Joan Triadú va ser el seu gran amic i valedor, i ho ha continuat essent fins ara. Després dels llargs anys de marginació -diguem-ho clar: no se'l prenien seriosament- la primera reivindicació de Palau i Fabre arriba a través dels Llibres del Mall, és a dir, de Ramon Pinyol. Ell edita de nou els Poemes d'Alquimista i les traduccions de Rimbaud. Finalment, emergeixen les figures del crític Julià Guillamon, responsable de l'exposició "Josep Palau i Fabre, l'alquimista", celebrada al Centre d'Art Santa Mònica el 2000; i de l'editor Joan Tarrida, que li publica l'obra completa i el tradueix al castellà. I al voltant de Guillamon i Tarrida alguns dels valors més notables de les noves generacions d'escriptors i artistes.
Quan l'any 1999 Josep Palau i Fabre va rebre el Premi d'Honor a mi em va tocar fer, en nom del Jurat, el preceptiu elogi del guardonat. Em va agradar recitar, davant de tot el públic del Palau de la Música, uns versos del seu poema "La sabata" i em vaig sentir profundament orgullós de poder reivindicar les veritats, i les obscuritats, del poeta.

El Punt. 7 de març del 2008

La immigració com a problema

Escric aquest article el dia de la vaga de metges. Els metges públics, els dels centres d'assistència primària, es queixen que han d'atendre cada dia un nombre tan gran de visites que pràcticament es limiten a signar receptes. La consellera de Sanitat admet la saturació de consultes però discrepa sobre el nombre de centres que es troben en aquesta situació



La consellera es refereix, en un moment donat a les llistes d'espera: "En el marc de l'atenció sanitària universal, les llistes d'espera són inevitables". La saturació dels Caps i les llistes d'espera són conseqüència d'un mateix fenomen: l'augment espectacular del nombre de pacients de la sanitat pública. En un article de la demògrafa Anna Cabré, publicat a la Nadala de la Fundació Carulla dedicat l'any 2007 a la immigració, llegeixo que l'any 2002 hi havia 6,5 milions de catalans. Aquesta xifra va passar als 7.134.694 el primer de gener del 2006 i és molt probable que abans del 2030 siguem 8 milions. Ella, la doctora Cabré, afirma que "a Catalunya, si ens atenem a la nostra història (...), el que sembla sorprenent és que sorprengui la immigració massiva".
Amb sorpresa o sense, resulta innegable que l'augment espectacular de població que està experimentant Catalunya comporta una sèrie de problemes. La utilització d'aquesta paraula, "problemes", ha de ser entesa com una constatació empírica i no com un judici de valors. M'he referit a la sanitat. Quan la consellera parla d'"atenció sanitària universal" vol dir que a la sanitat pública hi tenen dret totes les persones que viuen o s'estan a Catalunya, amb independència de la seva situació jurídica. Qualsevol persona que sàpiga sumar entendrà que si no augmenten el nombre de metges i consultoris en la mateixa proporció que augmenta el nombre d'usuaris es produirà, a la curta o a la llarga, una situació de col·lapse. Tenim, doncs, un problema.
També tenim un problema, si més no a Barcelona, en el tema de la llengua. En la vida comercial del centre de la ciutat, per exemple, el català s'està perdent de forma inexorable a conseqüència, en bona part, de la desídia dels propietaris i responsables dels establiments que no contractarien ningú que no sabés fer anar una màquina de cafè però que són incapaços de donar als cambrers nou vinguts una llista que expliqui que "un cortado" és "un tallat" en català. És possible que molts ciutadans no consideren com a problema aquesta pèrdua del català. Jo, sí. A mi, i m'imagino que a uns quants, no ens consolaria gaire arribar a la independència, el 2012 o el 1018, si al català ja li haguessin cantat les absoltes.
No m'he referit a l'escola ni a la religió, que són dos temes especialment sensibles quan es parla de la immigració. Però és evident que no entendríem bona part de les tensions actuals del món educatiu si silenciéssim els problemes que provoca la incardinació, dins del sistema, d'una immigració persistent que obliga a multiplicar les aules d'acollida. Dels problemes que planteja la religió musulmana ja en vaig parlar en un article anterior. Només vull recordar la pregunta crucial que es feia la gran periodista Orianna Fallaci, tan bescantada per la progressia oficial i tan admirada per milions de lectors. ¿És compatible la religió musulmana, en la seva acceptació majoritària, amb els valors democràtics sorgits de la Il·lustració? I penso, per exemple, en la situació de moltes dones musulmanes.
Podria referir-me, també, al tema dels horaris de comerç -que semblen no regir per gran nombre de botigues gestionades per immigrants-; a la discriminació positiva que afecta guarderies i altres centres en detriment de la població autòctona; a la utilització de signes religiosos en establiments públics; explicar anècdotes sobre tràfic de targetes de sanitat, etcètera. Però jo no vull entrar en el problema sinó només demanar que es reconegui que el tenim. Perquè allò que em sembla intolerable és que cada vegada que, des del mon social o des del món de la política, algú intenta racionalitzar el problema i aportar-hi solucions se'l titlli de xenòfob o de racista. És la millor manera d'amagar el cap sota l'ala.

El Punt. 18 de febrer del 2008

On són els musulmans llibertins?

On són els musulmans llibertins? El títol pot semblar provocatiu, en un moment en què la comunitat musulmana de Catalunya, i especialment la del barri del Raval de Barcelona, està passant per uns moments difícils. Però aquest és un article pensat abans de les detencions dels darrers dies i que, al meu entendre, no ha perdut en absolut vigència
.
Recentment, he tingut ocasió de llegir dos llibres extraordinaris sobre el segle XVIII, que és el segle de la Il·lustració i de la Revolució Francesa. En el seu treball El libertino y el nacimiento del capitalismo el professor Velarde Fuertes documenta d'una manera irrebatible la relació existent entre l'activitat dels llibertins i els maçons i la destrucció de l'Antic Règim. Posa l'èmfasi en una figura que va reunir la dues condicions com és el cas de Giacomo Casanova, un personatge que, entre nosaltres, ja va reivindicar Nèstor Luján. Quan parlem de "vida dissoluta" de què estem parlant? Doncs, de persones de "costums relaxats, lliurats als vicis" segons la definició del DIEC. És una relaxació -ens ve a dir Velarde Fuentes-- que constitueix un atac a la línia de flotació dels costums i de les "virtuts" de l'Antic Règim. I posa com a exemples l'èxit de personatges literaris com Fanny Hill; llibres com Les amistats perilloses o personatges reals com el marquès de Sade. Pel que fa als maçons, Velarde subratlla que és en les lògies maçòniques on, per primer cop, totes les persones tenen els mateixos drets, al marge de la classe social en la qual han nascut (o a la qual han accedit en el cas del clergat). És l'inici del reconeixement de la meritocràcia i això no és poca cosa per als burgesos enriquits del segle XVIII. De passada Velarde ens informa que gràcies a la maçoneria es produeixen encontres tan significatius com el de Benjamin Franklin i Voltaire durant una de les estances del nord-americà a París.
El segon llibre es titula Encyclopédie i porta un subtítol molt actual El triunfo de la razón en tiempos irracionales. És un estudi de Philipp Blom sobre l'origen, la redacció i les dificultats amb què es va topar l'Enciclopèdia i el paper i les relacions que van mantenir, entre ells i entre ells i l'obra que intentaven redactar, Diderot, D'Alambert, Rousseau, Voltaire i molts altres personatges. De la munió de dades que aporta el llibre m'interessa subratllar-ne dues de molt significatives. En primer lloc, l'Enciclopèdia, i la difusió de les idees que representava, es va fer en contra de l'església catòlica i, especialment, de la seva jerarquia. Els grans enemics de Diderot van ser els jesuïtes que de seguida van adonar-se dels perills que representaven, per al catolicisme tradicional i per l'estabilitat de l'Antic Règim, els valors de l'Enciclopèdia. En segon lloc, si l'Enciclopèdia, finalment, va ser possible és perquè va comptar amb simpatitzants dins la mateixa estructura del sistema absolutista com ara Guillaume Chrétien Malesherbes, censor en cap del Regne de França i, a la vegada, protector de l'Enciclopèdia. Per cert, Malesherbes va morir guillotinat durant la Revolució Francesa.
Quan jo pregunto pels musulmans llibertins no m'estic referint, naturalment, a la vida privada de ningú sinó a aquell corrent del segle XVIIII que va ajudar de forma tan decisiva a la caiguda de l'Antic Règim. Vull dir que se'm fa difícil veure, en el món musulmà, aquelles figures que des de dins del sistema van ajudar iniciatives tan modernitzadores com l'Enciclopèdia. No conec en el món musulmà actual uns corrents intel·lectuals, ideològics, socials, que busquin la ruptura amb l'accepció majoritària d'aquesta religió i que tinguin tanta força que arribin fins al costat del poder. Més aviat al contrari. Del costat del poder musulmà n'ha sortit Al Khaeda, amb totes les criminals conseqüències que coneixem. Els experts asseguren que l'Islam necessita la seva Il·lustració, com en el seu moment la va tenir Europa. On són, però, els llibertins, els maçons, els intel·lectuals i els polítics que la van fer possible?

El Punt. 31 de gener del 2008

No emprenyeu els ciutadans!

Georges Pompidou va ser president de la República Francesa des del 1969, després de la retirada del general De Gaulle, fins al 1974, quan va morir de càncer sense poder acabar el seu mandat. Abans, havia estat professor de literatura, director general de la Banca Rothschild, cap del gabinet i primer ministre del general De GaulleGeorges Pompidou va ser president de la República Francesa des del 1969, després de la retirada del general De Gaulle, fins al 1974, quan va morir de càncer sense poder acabar el seu mandat. Abans, havia estat professor de literatura, director general de la Banca Rothschild, cap del gabinet i primer ministre del general De Gaulle
. Els seus anys de primer ministre (1962-1968) coincideixen amb els anys de major creixement de la República francesa de tots els temps; i aquest creixement no és aliè a l'esclat del Maig del 68. Però aquest no és el tema. El tema és que a mesura que creixia el benestar dels ciutadans francesos creixia, també, el nombre d'automòbils que circulava per la carretera. Cada vegada hi havia més cotxes, i cada vegada els fabricaven per poder anar més de presa, i la conseqüència va ser que van augmentar, també, els accidents de trànsit.
Georges Pompidou era un personatge d'un gran cultura, coneixedor extraordinari de la literatura francesa -en va arribar a publicar una antologia-i que tenia com a afició, coneguda públicament, el col·leccionisme d'art. D'aquí que el seu llegat fos el Centre Pompidou. Tenia, però, una altra d'afició, aquesta més amagada, que els seus col·laboradors i la policia, especialment la policia de trànsit, coneixien perfectament. A Georges Pompidou li agradava la velocitat. I per això quan es trobava de vacances a Les Landes de vegades no podia resistir la temptació de demanar al corresponent responsable de trànsit, que li tanquessin un tros de carretera. Aleshores, ell es posava al volant i començava a prémer l'accelerador per aquelles rectes interminables, i plenes d'arbres, fins aconseguir unes velocitats que sobrepassaven, i molt, les que eren permeses als conductors que no disposaven de butlla.
En una ocasió, potser a la tornada d'un d'aquests períodes de descans a la residència de Les Landes, els seus assessors, o el ministre corresponent, li van presentar el projecte de llei que feia obligatori el cinturó de seguretat. Sembla que Pompidou no va acceptar la proposta amb gaire entusiasme. Finalment, però, devia adonar-se que es tractava d'una proposta irrefutable, i beneficiosa per al conjunt d'automobilistes de França, i la va firmar. Abans, però, diuen que es va girar cap a aquelles persones que li presentaven el projecte i els va dir: "Però no emprenyeu gaire els francesos".
Aquests dies, a l'inici de l'any 2008, a mi m'agradaria trobar-me algun polític que tingués, entre les seves prioritats, la de no emprenyar inútilment els ciutadans. Són tantes, i tan amenaçadores, les lleis que es dicten des de totes les instàncies imaginables -i, sobretot, des del govern i el Parlament català-- que aviat els ciutadans haurem de circular amb una mena de codi civil a la mà per saber a cada moment que és allò que podem fer i que és allò que ens està prohibit. Els més perillosos són aquells polítics, o grups polítics, que han de demostrar-nos, als ciutadans, que ells, i les seves idees, són les més justes, les més ecologistes, les més pures. ¿No resultaria més beneficiós mirar, primer, la realitat i acoblar-hi, després, si es pot, les idees, i no fer-ho a l'inrevés? Tot i que portem pocs dies de l'any 2008, a mi m'ha tocat, per desgràcia, circular a 80 quilòmetres per hora per l'autopista del Maresme. No ho he fet per convenciment. Ho he fet per por. De tant en tant, en comptes d'anar en cinquena, he posat la quarta i he deixat que uns quants gasos contaminants s'escampessin per l'atmosfera. M'ha semblat que, des de on sé on, Georges Pompidou em feia l'ullet.

El Punt. 14 de gener del 2008

No, sense llibertat d'elecció d'escola

El restabliment de la llibertat d'elecció d'escola per part dels pares serà la pedra de toc de la nova Llei d'Educació que prepara el conseller Ernest Maragall

. Perquè a Catalunya els pares no tenen el dret a triar l'escola que volen per al seu fill. Com tothom sap, la tria està supeditada a uns barems que priroritzen, sobretot, la proximitat de l'escola al domicili familiar. Aquest barem actua a la manera de filtre determinant i està en mans dels respectius ajuntaments. Que, a la pràctica, alguns, o molts pares, i algunes, o moltes escoles, aconsegueixin saltar-se la llei no treu gravetat al problema. Els pares no tenen llibertat per triar l'escola dels fills i aquesta és, al meu parer, una doble injustícia. En primer lloc, una injustícia diguem-ne conceptual. En un Estat democràtic els drets, tots els drets, pertanyen, d'entrada, als ciutadans. El fet que l'Estat aparegui sovint com un ens superior i benèfic que distribueix aquests drets entre els ciutadans, que els accepten entre la resignació i l'alegria, no deixa de ser un signe de l'escassa comprensió que el concepte de llibertat desperta encara entre nosaltres, els homes i les dones de Catalunya i d'Espanya.
Però la manca de llibertat per triar escola amaga una injustícia de caràcter molt més pràctic. Si els pares decideixen portar el seu fill a una escola que no està ubicada al barri on viu la família és perquè, per les raons que siguin, consideren que l'escola triada ofereix més garanties educatives. En la situació actual, la intuïció de molts pares que matricular els seus fills a una escola pública -i, sobretot, a un institut d'ensenyament secundari- pot oferir resultats tan incerts com la rifa de Nadal és una intuïció plenament encertada. Afortunadament, molts pares no saben com funcionen per dins alguns instituts perquè si ho sabessin es posarien les mans al cap i el desprestigi social dels professors seria, encara, molt més acusat que no pas ara. No pretenc disposar de fórmules màgiques per solucionar una situació que ve arrossegant-se de fa molts anys però és evident que mentre tot l'ensenyament públic giri al voltant de l'escalafó de poca cosa servirà anar-hi abocant diners i esforços. Fins i tot els professors de vocació més provada -menys heroic: de professionalitat més puntillosa-- acaben desmoralitzats per un sistema de nomenaments, de distribució de feina i d'esperit corporativista i funcionarial incompatible amb una gestió educativa mínimament eficaç. Per exemple, el sistema d'elecció nomenament de directors vigent fins ara ha permès que, en molts casos, fossin votats aquells que més asseguraven la continuació de les situacions adquirides i constitueix una de les herències de l'antifranquisme que caldrà revisar. Que consti que tot això que jo dic en veu alta ho diuen, i ho accepten, en veu baixa la majoria de persones que es preocupen per la situació de l'ensenyament sense apriorismes ideològics.
La pitjor defensa que es pot fer de l'escola pública és no admetre que necessita canvis radicals; i que aquests canvis passen, d'una forma ineludible, per la substitució de l'actual estatut del professorat. Cal un cos de directors que no depengui dels vots i la voluntat del claustre, i un sistema de responsabilitats que permeti fixar objectius concrets a cada centre. Seria ingenu, però, creure que aquestes i altres mesures -que sembla que queden apuntades en el projecte de llei que el conseller d'Educació ha enviat al Parlament-tindran una fàcil acceptació. Ja s'ha vist que no serà així, entre altres raons, perquè els sindicats s'han convertit, si més no en el cas de l'ensenyament, en els portaveus del corporativisme més tancat a qualsevol reforma. Tampoc no és res de nou. Que li ho preguntin al senyor Luc Ferry, filòsof i en un moment donat ministre d'Educació de l'Estat francès, com van actuar els sindicats per tal de fer fracassar la seva reforma. Ara, més o menys encertadament, l'impulsiu president Sarkozy la pretén implantar, en part, a cop de decret.
No crec que els articulistes hàgim de defensar les nostres reflexions públiques amb arguments privats. De vegades, però, és necessari, sobretot, en un país com el nostre on sovint sembla més important qualificar o desqualificar una proposta que no pas estudiar-ne el contingut. En aquest cas concret, es dona la paradoxa que molts dels qui s'omplen la boca a favor de l'escola pública han portat i porten els seus fills a la concertada o a la privada -i hi tenen tot el dret. I, a l'inrevés, alguns dels qui pensem que no es pot exigir que els pares confiïn en la pública si abans aquesta no ha experimentat una gran transformació és perquè hi hem portat els fills i, per aquesta i altres raons, la coneixem per dins.

El Punt. 1 d'octubre del 2008.