Abans, fa trenta anys per exemple, no és que la gent llegís més poesia; és que els poetes tenien més importància; els poetes i els intel·lectuals, en general. Quan va morir Salvador Espriu, per exemple, hi va haver una autèntica commoció nacional i el ministre de Cultura d'aleshores va fer mans i mànegues per sortir a la foto i deixar clar el dol del govern espanyol. Abans, fa trenta anys per exemple, no és que la gent llegís més poesia; és que els poetes tenien més importància; els poetes i els intel·lectuals, en general. Quan va morir Salvador Espriu, per exemple, hi va haver una autèntica commoció nacional i el ministre de Cultura d'aleshores va fer mans i mànegues per sortir a la foto i deixar clar el dol del govern espanyol.
Jo no dic que a Palau i Fabre no se l'hagi enterrat amb tots els honors. El que vull dir és que no sé si el conjunt de la societat catalana és conscient que ha mort un dels grans escriptors catalans de tots els temps. Com que, en general, nosaltres, els catalans, creiem poc en el nostre país, i creiem encara menys en les persones que cultiven l'excel·lència, he posat el nom de Palau i Fabre al costat de Lorca i Picasso, dos noms espanyols i alhora, universals, perquè s'entengui que al nostre poeta li correspon el grau més elevat de l'escalafó, aquell que els déus reserven als artistes realment excepcionals (i al costat de Palau i Fabre, si ningú no s'esvera, jo hi faria seure Joan Vinyoli).
Palau i Fabre va conèixer i entrevistar Garcia Lorca a Badalona, on el poeta granadí s'estava a casa de la gran Margarita Xirgu, i d'aquesta entrevista, i de la lectura de Lorca, en va sortir un llibre ple de suggeriments incitants titulat Lorca-Picasso que són, no ho oblidem, els dos genis més importants que ha donat l'Espanya del segle XX. La dedicació a Picasso diu molt a favor de Palau i Fabre. Perquè Picasso és un monstre, un artista que capgira la pintura, un creador que fa innecessari Déu (i ell ho sap i, mig seriosament, mig en broma, s'hi compara). De la relació de Palau i Fabre amb Picasso n'han sortit uns volums exhaustius, on el poeta analitza l'obra del pintor peça per peça i que, com tota obra gegantina, ha quedat inacabada. Però per al lector que vulgui tenir una idea de com era Picasso, en el seu taller, i de la relació que va mantenir Palau i Fabre goso recomanar-li el llibre Estimat Picasso, que va publicar l'any 1997 Edicions Destino i que va valer a Palau la Lletra d'Or.
Palau i Fabre és, sobretot, un poeta; un poeta que va per lliure, com van els grans creadors, és a dir, que coneix i assimila la tradició literària que li és pròpia però, a la vegada, se n'allunya, fins i tot físicament, per no seguir camins gregaris; per trobar la pròpia veu. I un poeta que deixa d'escriure poesia quan creu que "els mots se'm moren a dins// i jo visc en les coses", un poema que fa posar la pell de gallina escrit a París el 6 de maig del 1946. Després, escriurà altres poemes excepcionals -i sé que aquest adjectiu l'he usat, ja, una altra vegada-com el Cant espiritual, que és un d'aquells poemes on hi ha tota la tradició (Llull, Ausias March, Maragall), tota la revolta contra la tradició i una veu pròpia, poderosíssima, i valenta perquè no ens amaga res. Aquests són el meu entendre, els grans poetes: el que no tenen por de col·locar-se al caire de l'abisme per parlar-nos, amb coneixement i passió, d'ells mateixos, dels seus pous interiors. Per això, Palau i Fabre troba en Rimbaud, que tradueix al català, l'exemple de la poesia entesa com una pugna, com un exercici agonístic on a cada poema el poeta intenta arribar fins al fons, lluny de tot exercici simplement estilístic o gramatical. No costa entendre, doncs, que la poesia de Palau i Fabre fos rebuda amb escàndol a la Barcelona poruga dels anys quaranta. No ens enganyéssim però: tampoc no va ser entesa pels arquitectes del realisme social dels anys 60. Llegiu, per exemple, què diuen Castellet i Molas, en la seva famosa antologia, Poesia catalana del segle XX sobre la poesia de Palau i Fabre.
No tothom, però, es va desentendre de Palau i Fabre. Als anys 40, Joan Triadú va ser el seu gran amic i valedor, i ho ha continuat essent fins ara. Després dels llargs anys de marginació -diguem-ho clar: no se'l prenien seriosament- la primera reivindicació de Palau i Fabre arriba a través dels Llibres del Mall, és a dir, de Ramon Pinyol. Ell edita de nou els Poemes d'Alquimista i les traduccions de Rimbaud. Finalment, emergeixen les figures del crític Julià Guillamon, responsable de l'exposició "Josep Palau i Fabre, l'alquimista", celebrada al Centre d'Art Santa Mònica el 2000; i de l'editor Joan Tarrida, que li publica l'obra completa i el tradueix al castellà. I al voltant de Guillamon i Tarrida alguns dels valors més notables de les noves generacions d'escriptors i artistes.
Quan l'any 1999 Josep Palau i Fabre va rebre el Premi d'Honor a mi em va tocar fer, en nom del Jurat, el preceptiu elogi del guardonat. Em va agradar recitar, davant de tot el públic del Palau de la Música, uns versos del seu poema "La sabata" i em vaig sentir profundament orgullós de poder reivindicar les veritats, i les obscuritats, del poeta.
El Punt. 7 de març del 2008
Jo no dic que a Palau i Fabre no se l'hagi enterrat amb tots els honors. El que vull dir és que no sé si el conjunt de la societat catalana és conscient que ha mort un dels grans escriptors catalans de tots els temps. Com que, en general, nosaltres, els catalans, creiem poc en el nostre país, i creiem encara menys en les persones que cultiven l'excel·lència, he posat el nom de Palau i Fabre al costat de Lorca i Picasso, dos noms espanyols i alhora, universals, perquè s'entengui que al nostre poeta li correspon el grau més elevat de l'escalafó, aquell que els déus reserven als artistes realment excepcionals (i al costat de Palau i Fabre, si ningú no s'esvera, jo hi faria seure Joan Vinyoli).
Palau i Fabre va conèixer i entrevistar Garcia Lorca a Badalona, on el poeta granadí s'estava a casa de la gran Margarita Xirgu, i d'aquesta entrevista, i de la lectura de Lorca, en va sortir un llibre ple de suggeriments incitants titulat Lorca-Picasso que són, no ho oblidem, els dos genis més importants que ha donat l'Espanya del segle XX. La dedicació a Picasso diu molt a favor de Palau i Fabre. Perquè Picasso és un monstre, un artista que capgira la pintura, un creador que fa innecessari Déu (i ell ho sap i, mig seriosament, mig en broma, s'hi compara). De la relació de Palau i Fabre amb Picasso n'han sortit uns volums exhaustius, on el poeta analitza l'obra del pintor peça per peça i que, com tota obra gegantina, ha quedat inacabada. Però per al lector que vulgui tenir una idea de com era Picasso, en el seu taller, i de la relació que va mantenir Palau i Fabre goso recomanar-li el llibre Estimat Picasso, que va publicar l'any 1997 Edicions Destino i que va valer a Palau la Lletra d'Or.
Palau i Fabre és, sobretot, un poeta; un poeta que va per lliure, com van els grans creadors, és a dir, que coneix i assimila la tradició literària que li és pròpia però, a la vegada, se n'allunya, fins i tot físicament, per no seguir camins gregaris; per trobar la pròpia veu. I un poeta que deixa d'escriure poesia quan creu que "els mots se'm moren a dins// i jo visc en les coses", un poema que fa posar la pell de gallina escrit a París el 6 de maig del 1946. Després, escriurà altres poemes excepcionals -i sé que aquest adjectiu l'he usat, ja, una altra vegada-com el Cant espiritual, que és un d'aquells poemes on hi ha tota la tradició (Llull, Ausias March, Maragall), tota la revolta contra la tradició i una veu pròpia, poderosíssima, i valenta perquè no ens amaga res. Aquests són el meu entendre, els grans poetes: el que no tenen por de col·locar-se al caire de l'abisme per parlar-nos, amb coneixement i passió, d'ells mateixos, dels seus pous interiors. Per això, Palau i Fabre troba en Rimbaud, que tradueix al català, l'exemple de la poesia entesa com una pugna, com un exercici agonístic on a cada poema el poeta intenta arribar fins al fons, lluny de tot exercici simplement estilístic o gramatical. No costa entendre, doncs, que la poesia de Palau i Fabre fos rebuda amb escàndol a la Barcelona poruga dels anys quaranta. No ens enganyéssim però: tampoc no va ser entesa pels arquitectes del realisme social dels anys 60. Llegiu, per exemple, què diuen Castellet i Molas, en la seva famosa antologia, Poesia catalana del segle XX sobre la poesia de Palau i Fabre.
No tothom, però, es va desentendre de Palau i Fabre. Als anys 40, Joan Triadú va ser el seu gran amic i valedor, i ho ha continuat essent fins ara. Després dels llargs anys de marginació -diguem-ho clar: no se'l prenien seriosament- la primera reivindicació de Palau i Fabre arriba a través dels Llibres del Mall, és a dir, de Ramon Pinyol. Ell edita de nou els Poemes d'Alquimista i les traduccions de Rimbaud. Finalment, emergeixen les figures del crític Julià Guillamon, responsable de l'exposició "Josep Palau i Fabre, l'alquimista", celebrada al Centre d'Art Santa Mònica el 2000; i de l'editor Joan Tarrida, que li publica l'obra completa i el tradueix al castellà. I al voltant de Guillamon i Tarrida alguns dels valors més notables de les noves generacions d'escriptors i artistes.
Quan l'any 1999 Josep Palau i Fabre va rebre el Premi d'Honor a mi em va tocar fer, en nom del Jurat, el preceptiu elogi del guardonat. Em va agradar recitar, davant de tot el públic del Palau de la Música, uns versos del seu poema "La sabata" i em vaig sentir profundament orgullós de poder reivindicar les veritats, i les obscuritats, del poeta.
El Punt. 7 de març del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada