El restabliment de la llibertat d'elecció d'escola per part dels pares serà la pedra de toc de la nova Llei d'Educació que prepara el conseller Ernest Maragall
. Perquè a Catalunya els pares no tenen el dret a triar l'escola que volen per al seu fill. Com tothom sap, la tria està supeditada a uns barems que priroritzen, sobretot, la proximitat de l'escola al domicili familiar. Aquest barem actua a la manera de filtre determinant i està en mans dels respectius ajuntaments. Que, a la pràctica, alguns, o molts pares, i algunes, o moltes escoles, aconsegueixin saltar-se la llei no treu gravetat al problema. Els pares no tenen llibertat per triar l'escola dels fills i aquesta és, al meu parer, una doble injustícia. En primer lloc, una injustícia diguem-ne conceptual. En un Estat democràtic els drets, tots els drets, pertanyen, d'entrada, als ciutadans. El fet que l'Estat aparegui sovint com un ens superior i benèfic que distribueix aquests drets entre els ciutadans, que els accepten entre la resignació i l'alegria, no deixa de ser un signe de l'escassa comprensió que el concepte de llibertat desperta encara entre nosaltres, els homes i les dones de Catalunya i d'Espanya.
Però la manca de llibertat per triar escola amaga una injustícia de caràcter molt més pràctic. Si els pares decideixen portar el seu fill a una escola que no està ubicada al barri on viu la família és perquè, per les raons que siguin, consideren que l'escola triada ofereix més garanties educatives. En la situació actual, la intuïció de molts pares que matricular els seus fills a una escola pública -i, sobretot, a un institut d'ensenyament secundari- pot oferir resultats tan incerts com la rifa de Nadal és una intuïció plenament encertada. Afortunadament, molts pares no saben com funcionen per dins alguns instituts perquè si ho sabessin es posarien les mans al cap i el desprestigi social dels professors seria, encara, molt més acusat que no pas ara. No pretenc disposar de fórmules màgiques per solucionar una situació que ve arrossegant-se de fa molts anys però és evident que mentre tot l'ensenyament públic giri al voltant de l'escalafó de poca cosa servirà anar-hi abocant diners i esforços. Fins i tot els professors de vocació més provada -menys heroic: de professionalitat més puntillosa-- acaben desmoralitzats per un sistema de nomenaments, de distribució de feina i d'esperit corporativista i funcionarial incompatible amb una gestió educativa mínimament eficaç. Per exemple, el sistema d'elecció nomenament de directors vigent fins ara ha permès que, en molts casos, fossin votats aquells que més asseguraven la continuació de les situacions adquirides i constitueix una de les herències de l'antifranquisme que caldrà revisar. Que consti que tot això que jo dic en veu alta ho diuen, i ho accepten, en veu baixa la majoria de persones que es preocupen per la situació de l'ensenyament sense apriorismes ideològics.
La pitjor defensa que es pot fer de l'escola pública és no admetre que necessita canvis radicals; i que aquests canvis passen, d'una forma ineludible, per la substitució de l'actual estatut del professorat. Cal un cos de directors que no depengui dels vots i la voluntat del claustre, i un sistema de responsabilitats que permeti fixar objectius concrets a cada centre. Seria ingenu, però, creure que aquestes i altres mesures -que sembla que queden apuntades en el projecte de llei que el conseller d'Educació ha enviat al Parlament-tindran una fàcil acceptació. Ja s'ha vist que no serà així, entre altres raons, perquè els sindicats s'han convertit, si més no en el cas de l'ensenyament, en els portaveus del corporativisme més tancat a qualsevol reforma. Tampoc no és res de nou. Que li ho preguntin al senyor Luc Ferry, filòsof i en un moment donat ministre d'Educació de l'Estat francès, com van actuar els sindicats per tal de fer fracassar la seva reforma. Ara, més o menys encertadament, l'impulsiu president Sarkozy la pretén implantar, en part, a cop de decret.
No crec que els articulistes hàgim de defensar les nostres reflexions públiques amb arguments privats. De vegades, però, és necessari, sobretot, en un país com el nostre on sovint sembla més important qualificar o desqualificar una proposta que no pas estudiar-ne el contingut. En aquest cas concret, es dona la paradoxa que molts dels qui s'omplen la boca a favor de l'escola pública han portat i porten els seus fills a la concertada o a la privada -i hi tenen tot el dret. I, a l'inrevés, alguns dels qui pensem que no es pot exigir que els pares confiïn en la pública si abans aquesta no ha experimentat una gran transformació és perquè hi hem portat els fills i, per aquesta i altres raons, la coneixem per dins.
El Punt. 1 d'octubre del 2008.
. Perquè a Catalunya els pares no tenen el dret a triar l'escola que volen per al seu fill. Com tothom sap, la tria està supeditada a uns barems que priroritzen, sobretot, la proximitat de l'escola al domicili familiar. Aquest barem actua a la manera de filtre determinant i està en mans dels respectius ajuntaments. Que, a la pràctica, alguns, o molts pares, i algunes, o moltes escoles, aconsegueixin saltar-se la llei no treu gravetat al problema. Els pares no tenen llibertat per triar l'escola dels fills i aquesta és, al meu parer, una doble injustícia. En primer lloc, una injustícia diguem-ne conceptual. En un Estat democràtic els drets, tots els drets, pertanyen, d'entrada, als ciutadans. El fet que l'Estat aparegui sovint com un ens superior i benèfic que distribueix aquests drets entre els ciutadans, que els accepten entre la resignació i l'alegria, no deixa de ser un signe de l'escassa comprensió que el concepte de llibertat desperta encara entre nosaltres, els homes i les dones de Catalunya i d'Espanya.
Però la manca de llibertat per triar escola amaga una injustícia de caràcter molt més pràctic. Si els pares decideixen portar el seu fill a una escola que no està ubicada al barri on viu la família és perquè, per les raons que siguin, consideren que l'escola triada ofereix més garanties educatives. En la situació actual, la intuïció de molts pares que matricular els seus fills a una escola pública -i, sobretot, a un institut d'ensenyament secundari- pot oferir resultats tan incerts com la rifa de Nadal és una intuïció plenament encertada. Afortunadament, molts pares no saben com funcionen per dins alguns instituts perquè si ho sabessin es posarien les mans al cap i el desprestigi social dels professors seria, encara, molt més acusat que no pas ara. No pretenc disposar de fórmules màgiques per solucionar una situació que ve arrossegant-se de fa molts anys però és evident que mentre tot l'ensenyament públic giri al voltant de l'escalafó de poca cosa servirà anar-hi abocant diners i esforços. Fins i tot els professors de vocació més provada -menys heroic: de professionalitat més puntillosa-- acaben desmoralitzats per un sistema de nomenaments, de distribució de feina i d'esperit corporativista i funcionarial incompatible amb una gestió educativa mínimament eficaç. Per exemple, el sistema d'elecció nomenament de directors vigent fins ara ha permès que, en molts casos, fossin votats aquells que més asseguraven la continuació de les situacions adquirides i constitueix una de les herències de l'antifranquisme que caldrà revisar. Que consti que tot això que jo dic en veu alta ho diuen, i ho accepten, en veu baixa la majoria de persones que es preocupen per la situació de l'ensenyament sense apriorismes ideològics.
La pitjor defensa que es pot fer de l'escola pública és no admetre que necessita canvis radicals; i que aquests canvis passen, d'una forma ineludible, per la substitució de l'actual estatut del professorat. Cal un cos de directors que no depengui dels vots i la voluntat del claustre, i un sistema de responsabilitats que permeti fixar objectius concrets a cada centre. Seria ingenu, però, creure que aquestes i altres mesures -que sembla que queden apuntades en el projecte de llei que el conseller d'Educació ha enviat al Parlament-tindran una fàcil acceptació. Ja s'ha vist que no serà així, entre altres raons, perquè els sindicats s'han convertit, si més no en el cas de l'ensenyament, en els portaveus del corporativisme més tancat a qualsevol reforma. Tampoc no és res de nou. Que li ho preguntin al senyor Luc Ferry, filòsof i en un moment donat ministre d'Educació de l'Estat francès, com van actuar els sindicats per tal de fer fracassar la seva reforma. Ara, més o menys encertadament, l'impulsiu president Sarkozy la pretén implantar, en part, a cop de decret.
No crec que els articulistes hàgim de defensar les nostres reflexions públiques amb arguments privats. De vegades, però, és necessari, sobretot, en un país com el nostre on sovint sembla més important qualificar o desqualificar una proposta que no pas estudiar-ne el contingut. En aquest cas concret, es dona la paradoxa que molts dels qui s'omplen la boca a favor de l'escola pública han portat i porten els seus fills a la concertada o a la privada -i hi tenen tot el dret. I, a l'inrevés, alguns dels qui pensem que no es pot exigir que els pares confiïn en la pública si abans aquesta no ha experimentat una gran transformació és perquè hi hem portat els fills i, per aquesta i altres raons, la coneixem per dins.
El Punt. 1 d'octubre del 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada