La immigració com a problema

Escric aquest article el dia de la vaga de metges. Els metges públics, els dels centres d'assistència primària, es queixen que han d'atendre cada dia un nombre tan gran de visites que pràcticament es limiten a signar receptes. La consellera de Sanitat admet la saturació de consultes però discrepa sobre el nombre de centres que es troben en aquesta situació



La consellera es refereix, en un moment donat a les llistes d'espera: "En el marc de l'atenció sanitària universal, les llistes d'espera són inevitables". La saturació dels Caps i les llistes d'espera són conseqüència d'un mateix fenomen: l'augment espectacular del nombre de pacients de la sanitat pública. En un article de la demògrafa Anna Cabré, publicat a la Nadala de la Fundació Carulla dedicat l'any 2007 a la immigració, llegeixo que l'any 2002 hi havia 6,5 milions de catalans. Aquesta xifra va passar als 7.134.694 el primer de gener del 2006 i és molt probable que abans del 2030 siguem 8 milions. Ella, la doctora Cabré, afirma que "a Catalunya, si ens atenem a la nostra història (...), el que sembla sorprenent és que sorprengui la immigració massiva".
Amb sorpresa o sense, resulta innegable que l'augment espectacular de població que està experimentant Catalunya comporta una sèrie de problemes. La utilització d'aquesta paraula, "problemes", ha de ser entesa com una constatació empírica i no com un judici de valors. M'he referit a la sanitat. Quan la consellera parla d'"atenció sanitària universal" vol dir que a la sanitat pública hi tenen dret totes les persones que viuen o s'estan a Catalunya, amb independència de la seva situació jurídica. Qualsevol persona que sàpiga sumar entendrà que si no augmenten el nombre de metges i consultoris en la mateixa proporció que augmenta el nombre d'usuaris es produirà, a la curta o a la llarga, una situació de col·lapse. Tenim, doncs, un problema.
També tenim un problema, si més no a Barcelona, en el tema de la llengua. En la vida comercial del centre de la ciutat, per exemple, el català s'està perdent de forma inexorable a conseqüència, en bona part, de la desídia dels propietaris i responsables dels establiments que no contractarien ningú que no sabés fer anar una màquina de cafè però que són incapaços de donar als cambrers nou vinguts una llista que expliqui que "un cortado" és "un tallat" en català. És possible que molts ciutadans no consideren com a problema aquesta pèrdua del català. Jo, sí. A mi, i m'imagino que a uns quants, no ens consolaria gaire arribar a la independència, el 2012 o el 1018, si al català ja li haguessin cantat les absoltes.
No m'he referit a l'escola ni a la religió, que són dos temes especialment sensibles quan es parla de la immigració. Però és evident que no entendríem bona part de les tensions actuals del món educatiu si silenciéssim els problemes que provoca la incardinació, dins del sistema, d'una immigració persistent que obliga a multiplicar les aules d'acollida. Dels problemes que planteja la religió musulmana ja en vaig parlar en un article anterior. Només vull recordar la pregunta crucial que es feia la gran periodista Orianna Fallaci, tan bescantada per la progressia oficial i tan admirada per milions de lectors. ¿És compatible la religió musulmana, en la seva acceptació majoritària, amb els valors democràtics sorgits de la Il·lustració? I penso, per exemple, en la situació de moltes dones musulmanes.
Podria referir-me, també, al tema dels horaris de comerç -que semblen no regir per gran nombre de botigues gestionades per immigrants-; a la discriminació positiva que afecta guarderies i altres centres en detriment de la població autòctona; a la utilització de signes religiosos en establiments públics; explicar anècdotes sobre tràfic de targetes de sanitat, etcètera. Però jo no vull entrar en el problema sinó només demanar que es reconegui que el tenim. Perquè allò que em sembla intolerable és que cada vegada que, des del mon social o des del món de la política, algú intenta racionalitzar el problema i aportar-hi solucions se'l titlli de xenòfob o de racista. És la millor manera d'amagar el cap sota l'ala.

El Punt. 18 de febrer del 2008