Una manera realista d’entendre el món

La política internacional, com un gran tauler d’escacs on cada peça té un valor singular. Aquesta és una manera realista d’entendre el món, tot i que, probablement, no sigui, en aquests moments, la més estesa entre els mitjans de comunicació ni la que resulti més fàcil d’acceptar per l’opinió pública interessada en aquests temes. Hi ha sectors, per exemple, amb una notòria influència al si de la societat catalana, que proclamen que “un altre món és possible”.
És a dir, que presenten una esmena a la totalitat al sistema polític, econòmic i social que regeix la vida de les nacions amb confort i riquesa. Els qui defensen aquest punt de vista creuen que l’actual model de creixement és injust i insostenible, però s’han d’enfrontar a la paradoxa que els països emergents volen, justament, acollir-se a aquest model, perquè creuen que és l’únic que els pot facilitar la via del progrés i del benestar. Hi ha un altre sector de l’opinió pública que intenta encabir l’encaix de Catalunya amb la resta del món a través de les reivindicacions d’allò que en podríem dir els territoris o les nacionalitats irredemptes. D’acord amb aquest punt de vista, Catalunya trobarà el seu encaix amb Europa en el marc d’un canvi radical del model d’organització territorial; un canvi que suposi la fi de l’època dominada pels estats.
Aquests dos punts de vista parteixen de plantejaments ideològics, naturalment molt respectables. Però potser aquests plantejaments no tenen en compte que en una partida d’escacs, com la que es juga de forma ininterrompuda en el gran tauler de les relacions internacionals, allò que acaba comptant són les posicions de força i de domini que no tenen perquè estar sustentades només en situacions merament materials. L’empenta d’una religió, o d’un moviment religiós, en expansió; la força d’una cultura; la convicció en l’assumpció de determinades missions històriques per part d’una societat poden tenir, en aquestes relacions, tanta o més influència que les condicions materials.
Per desgràcia, no solen ser freqüents els llibres que analitzen els temes de política internacional des d’una perspectiva realista, no ideològica, diríem, sinó tenint en compte les mil i una variables, canviants, que donen sentit als moviments que es poden observar en el gran tauler d’escacs. Per això crec que val la pena subratllar l’aparició del llibre de Martí Anglada Afers (no tan) estrangers. Seria un error limitar la importància d’aquest llibre a l’àmbit dels analistes especialitzats, perquè allò que planteja incumbeix la societat catalana en el seu conjunt. Es tracta d’un repàs exhaustiu de quina és la situació d’Europa i del món i de com Catalunya pot encaixar-hi amb personalitat pròpia, però sense trencar les regles del joc. Martí Anglada defensa l’existència d’una Europa forta, amb un nucli dur de països que sigui capaç de prendre decisions executives en matèria de política internacional, on el federalisme i les nacionalitats no estatals puguin tenir reconeixement i amb l’objectiu que aquesta Europa, ara tan forta econòmicament, acabi tenint el pes polític i diplomàtic que li correspon. A l’inici d’aquest segle XXI els reptes no són menors. És interessant veure com Martí Anglada posa distància a l’entusiasme que sovint desperta l’entrada en escena de la Xina –i hi posa distància perquè pensa en les contrapartides que poden afectar Europa; i com examina sense tòpics les relacions triangulars Estats Units-Iraq-Iran; com aconsegueix una insòlita equanimitat a l’hora de parlar d’Israel i Palestina i com subratlla la importància d’Àsia central com a cuina de les aliances futures i del paper clau que hi ha de tenir Rússia.
Molt em temo, però, que aquest petit gran llibre de Martí Anglada passarà més inadvertit del que caldria; del que ens caldria a nosaltres, ciutadans de Catalunya, que, de vegades, a conseqüència de la nostra posició col•lectiva poc còmode, tendim a fer volar coloms o a imaginar utopies que no s’adiuen amb els moviments sovint subtils i contradictoris de la política internacional. Quin gran país seríem si aquesta mena de llibres suscitessin debats als nostres diaris, a les nostres ràdios i a les nostres televisions! Però ens hem habituat tant a la banalitat dels mitjans de comunicació que quan surt al mercat un producte sòlid i ben travat, com és el llibre de Martí Anglada, o el menystenim, perquè no l’hem llegit, o no sabem què fer-ne.

Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol. 13 de maig de 2008