De tots els personatges que he conegut, un dels que més m’ha impressionat ha estat el professor Jordi Sabater Pi. Em va impressionar el que deia; i em va impressionar ell. La majoria de nosaltres provenim d’una tradició idealista que assumeix i canalitza una visió superior de l’home, sigui a través del destí metafísic que li atribueixen les religions o sigui a través de conceptualitzacions que imaginen programes d’actuació sobre la societat. Al llarg de la història, moltes de les guerres han vingut motivades per la convicció que les nostres idees eren superiors a les idees dels altres; les nostres eren unes idees que justificaven, en les situacions extremes, matar i morir. En tots aquests casos, l’home era, és, contemplat o bé com una creació divina –superior, per tant—o bé com el centre de l’univers; una visió, en aquest cas, antropocèntrica.
Contra aquestes concepcions s’alçava el pensament científic de Jordi Sabater Pi. S’hi alçava no des de la filosofia, tot i que era capaç de citar els presocràtics i Plató, sinó des de l’experiència. Des del seu coneixement profund, directe, dels primats: goril·les i ximpanzés. Qui vulgui conèixer la vida, l’obra i el pensament de Jordi Sabaté pot acudir a la biografia que del personatge van publicar Joan Tort i Pere Tobaruela l’any 2003 a La Magrana en una edició de National Geographic i que duu per títol Okorobikó. Aquest és el nom del territori de la selva guineana on Sabater Pi va fer el seu descobriment científic més tanscendental: que el ximpanzés “fabricaven” uns bastons que feien servir per capturar tèrmits i que eren capaços de transmetre aquest coneixement a les seves cries. Van ser les primeres proves que els ximpanzés observaven conductes culturals. “Fins que l’home –diu Sabater Pi en aquest llibre—no sigui capaç de ser més humil i tingui plena consciència que és essencialment un ésser biològic no trobarà l’equilibri. I és que les persones que habitem el món actualment som, al cap i a la fi, homes primitius i no estem ben adaptats a la societat moderna, a aquest entorn complexíssim i bàsicament desconegut que nosaltres mateixos estem construint i modelant”. I afegeix: “Un exemple d’aquesta adaptació precària és la manera com vivim. A les ciutats, les persones viuen malament, perquè l'home actual és un Homo sapiens arcaic que no ha assimilat bé la vida a les grans ciutats. Molts antropòlegs consideren que la dimensió de les col·lectivitats humanes idònia, des del punt de vista de la convivència, se situa en el llindar de les cinc-cents persones, És el que es coneix amb el nom de ”societats cara a cara”, en què tothom sap la història de tothom i en què, d'entrada, l'un es fia de l’altre. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents. Hem de saber acceptar les nostres limitacions i entendre que, tot i haver desenvolupat una cultura pròpia, no som el centre de l’univers”. Som una baula evolucionada de la gran anella biològica de l’univers i aquest hauria de ser el punt de partida quan reflexionem sobre la condició humana. Però pensar d’una manera lògica no és tan fàcil com sembla. “L’home –diu Sabater Pi-- s’aferra a les creences d’una manera gairebé parasitària”.
Em va impressionar el que deia, i em va impressionar ell. Perquè Sabater no va tenir una vida gens fàcil. Va arribar a Guinea, fugint de la misèria econòmica de la postguerra i va haver de fugir de Guinea quan començava a tenir una situació professional, d’investigador, estabilitzada. Tot i que, actualment, està considerat l’introductor de l’etologia a Espanya no va cursar carrera universitària fins als seixanta anys. Sort va tenir, en el seu moment, que els responsables de la National Geographic Society s’adonessin del seu talent, perquè en ells va trobar reconeixement intel·lectual i suport econòmic mentre els responsables municipals de Barcelona, inclosos els del Zoològic per als quals ja treballava, no paraven de posar-li traves burocràtiques i d’altre índole. Sabater Pi va haver de recomençar moltes vegades i va aconseguir sortir-se’n a base d’esforç i treball, i encara que les dificultats li ocasionessin disgustos i temporals estats depressius. La seva, doncs, és una vida exemplar, en la qual haurien d’emmirallar-se les noves generacions. Però és difícil que això passi en una societat, i una televisió, on allò que triomfa és la banalitat i on els noms i les cares dels Sabater Pi només surten a l’hora de fer-ne la necrològica. Sabater Pi no era un personatge gens banal. Ho prova la manera com acaba la biografia esmentada. Ell, científic de cap a peus, s’empara d’una reflexió de la gran poetessa polonesa Wislawa Szymborska: “Penso que la vida no és necessàriament una aventura feliç, però sí fascinant”.
El Punt. 10 d’agost.
