Elogi dels Nobel

La concessió del Premi Nobel de la Pau al president nord-americà Barak Obama ha provocat entre la premsa europea –també, per tant, entre la catalana i l’espanyola— una reacció de sorpresa. “Encara no ha fet prou mèrits” ha estat el comentari pràcticament unànime. I alguns han aprofitat l’ocasió per tornar a posar en dubte la credibilitat del Premi i, d’una manera inevitable, s’han referit a altres decisions del Jurat que, en el seu moment, van provocar una notable polèmica. Em refereixo, per exemple, als noms de Kissinger i Arafat guardonats, el 1973 i el 1994, amb el Nobel de la Pau. El descrèdit del Premi, doncs, ha tornat a aflorar.
Una de les característiques dels Nobel de Literatura és que premien autors d’una llarga trajectòria. O, en algunes ocasions, com en el cas de Soljenitsin, una trajectòria curta però contundent. Els Nobel de Literatura premien la qualitat de l’obra, la trajectòria de l’escriptor i, a la vegada, subratllen, d’una manera implícita, els mèrits o els desmèrits d’una societat. Mentre va durar el franquisme, als escriptors espanyols només els va tocar un premi: el de Juan Ramon Jiménez, l’any 1956, autor de qualitat indiscutida, representant de la literatura que havia hagut d’expatriar-se. Era, doncs, el símbol de l’exili. I no va haver-hi cap més Nobel de Literatura per a un autor espanyol fins després de la mort de Franco; concretament, fins al 1977. També el premiat reunia, en aquest cas, un conjunt de circumstàncies literàries i personals. Vicente Aleixandre potser no va ser l’autor més brillant de la seva generació però sí el més equidistant de totes les tendències. I, sobretot, ell va aixoplugar, durant els llarguíssims anys del franquisme, els autors més valuosos del moment; especialment aquells que mai no van perdre la seva dignitat enfront del franquisme. Era, doncs, el símbols dels escriptors que s’havien quedat a l’interior.
Si ho mirem des d’aquest punt de vista, és evident que ni el president Obama ni, en anys anteriors, Kissinger o Arafat podien presentar una llarga trajectòria en favor de la pau. ¿Perquè, doncs, se’ls va concedir, o se’ls ha concedit, el Premi? Possiblement, perquè el Comitè responsable –que es reuneix a Oslo i no a Estocolm— no parteix dels mateixos paràmetres a l’hora de valorar els possibles candidats. Possiblement, en el cas dels Nobel de la Pau no es tracta tant de reconèixer com d’ajudar. La guerra és una presència permanent en la història de la Humanitat i per això són tan meritoris els esforços d’aquells que, en una o altra circumstància històrica, han treballat a favor de la pau. S’entén a favor de la pau amb dignitat; no de la pau de Neville Chamberlain, al qual, per cert, van estar a punt de donar-li el Nobel. A Kissinger i Le Duc Tho els van donar el Nobel de la Pau de 1973 perquè feia pocs mesos que s’havien signat els Acords de París, inici de la fi de la Guerra del Vietnam. Davant de la mortaldat i la devastació d’una guerra que feia anys i anys que durava els membres del Comitè van creure necessari donar suport a la primera iniciativa seriosa a favor de la pau encara que fos a costar de premiar dos personatges no precisament significats pel seu pacifisme. Els Acords de París no es van complir en la seva totalitat i la guerra va continuar fins a la victòria absoluta de les tropes nord-vietnamites però ningú no podrà acusar el Comitè d’Oslo de passar de llarg de Vietnam. I el mateix podem dir del Premi de la Pau a Iasser Arafat, Shimon Peres i Isaac Rabin. El van rebre el 1994 com a conseqüència directa dels Acords d’Oslo que van comportar, entre altres coses, el reconeixement de l’Autoritat Palestina i la retirada israeliana de la franja de Gaza. També en aquest cas es va tractar d’una solució parcial perquè el conflicte d’Orient Mitjà continua a hores d’ara estancat però el Comitè Nobel del 1994 es va mullar i va tornar a fer una aposta molt arran de la realitat política del moment.
Aquesta voluntat d’incidir d’una manera concreta, quasi tangible, en els esforços de pau, per més prims que es presentin, justificaria el Nobel a l’actual president nord-americà. Obama ha restablert la multilateritat, ha reconegut el pes dels països emergents, ha proclamat la necessitat d’un desarmament nuclear i ha volgut posar fi a pràctiques judicials que trencaven amb el Dret Internacional. Potser totes aquestes són iniciatives tan febles, tan subjectes encara a mil i un condicionaments, que el Comitè de Nobel ha cregut necessari acudir al seu ajut. Ho ha fet de l’única manera que pot: posant tot el pes del seu prestigi al costat del president nord-americà. . A mi no em sembla una decisió gaire criticable.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 d’octubre del 2009

El llegat de Trías Fargas

Avui fa vint anys que moria, mentre pronunciava un míting a Ocata, Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, un dels dirigents més destacats de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual va ser president del 1981 al 1989. Aparentment, ho va tenir tot: va ser catedràtic d’Economia, acadèmic de Medecina, diputat a les Corts Constituents, conseller de la Generalitat, cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona, articulista en els diaris més influents, amic del Rei... En realitat, és molt probable que en els últims temps de la seva vida hagués experimentat una íntima sensació de fracàs i en seria una prova la seva decisió d’abandonar la política; decisió que, segons explica el seu biògraf Jordi Amat, ja havia comunicat als seus íntims i al president de la Generalitat.
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.

El Punt. 22 d’octubre de 2009