Entre la Revolució i el Mur

Avui fa exactament 92 anys del cop d’estat bolxevic que va comportar l’establiment del comunisme soviètic a Rússia. I dilluns, dia 9, en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín, aixecat pel govern comunista de l’Alemanya de l’Est la nit del 12 al 13 d’agost del 1961. L’inici i la fi del comunisme. Churchill diu, en les seves memòries, que el feixisme va ser “l’ombra o el fill lleig del comunisme” i afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”. Comunisme i feixisme protagonitzen la història del segle XX, a Europa. El feixisme acaba en mig d’una apocalipsi de guerra i horror i després del 1945 resulta absolutament indefensable potser perquè la seva herència és fàcilment perceptible: Dachau, Matthausen i la llarga llista de camps d’extermini encara avui, per fortuna, visitables. El comunisme no acaba en sang sinó en col·lapse. No ha deixat, per dir-ho així, rastre físic sinó literari. És, sobretot, a través de la literatura que podem apropar-nos-hi: George Orwell (1984); Arthur Koestler (El zero i l’infinit); Artur London (La confessió); Alexander Soljenitsin (Arxipèlag Gulag), etc.
Vint anys després de la caiguda del Mur, la simetria establerta per Churchill sembla irrefutable. Durant molts anys, però, justament en els països europeus que van quedar lliures del comunisme això no va ser així. La utopia comunista, tot i que ja existien prou proves del cul de sac al qual havia arribat, va seguir enlluernant molts dels intel·lectuals de França, d’Itàlia, d’Espanya. Aquesta és, per a mi, una de les qüestions més fascinants del període: el paper dels intel·lectuals. En efecte, la instauració del comunisme a Rússia és una operació impecable des del punt de vista intel·lectual. Es tracta de dur a terme un programa suposadament científic com és la superació del capitalisme. No és casualitat que l’operació la dugui a terme un equip dirigit per Lenin, un intel·lectual fanàtic i rancuniós. Lenin passa de la utopia al crim –com ja havia fet Robespierre—en el moment en què la Realitat contradiu la Idea que, per a ell, no és Idea sinó Ciència. (Al cap de molts anys, Althusser situarà Marx al costat de Copèrnic, és a dir, fora de la filosofia, fora de l’especulació). Està tan convençut, Lenin, de la inexorabilitat de la doctrina que la gran decepció, allò que realment el fa aterrar abruptament a la realitat, és el fracàs de la revolució a Alemanya, que era el país que aparentment reunia els requisits –Alemanya, i no pas Rússia— per fer el salt al comunisme.
Per a les noves generacions, la Revolució i el Mur formen part del passat. Lenin és literalment una mòmia enterrada a la Plaça Roja a major honra i glòria dels turistes. Però seríem uns inconscients si penséssim que allò que va passar, a Europa, el 1914 i el 1917 no ens afecta. Posaré dos exemples. La desconfiança. Europa està instal·lada en la desconfiança. A Europa les mostres d’entusiasme que va despertar l’elecció d’Obama són tingudes com una mostra de la ingenuïtat i de l’infantilisme dels nord-americans. Com molt bé explica Stefan Zweig en el seu llibre El món d’ahir aquesta desconfiança neix del 1914 quan els europeus van anar a matar-se entre ells perquè així els ho havien ordenat els governs en els quals confiaven. Van anar a la guerra pensant que seria qüestió de 15 dies però el conflicte va durar quatre anys i va provocar 10 milions de morts. Un segon exemple. Les Idees. La caiguda del Mur arrossega la caiguda de la Modernitat, és a dir, la creença que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet. Lenin volia fundar “l’home nou” i aquest propòsit no era fruit d’un caprici personal sinó de l’evolució ideològica i científica dels últims cent anys. Immediatament després del triomf bolxevic, la Revolució Política i les avantguardes artístiques van de bracet. És el gran moment de Maiakowski i Rodtxenko fins que el primer acaba suïcidant-se i el segon glorificant les aberracions soviètiques. Però ara ja no és el moment de la Idea sinó, si de cas, de l’Ètica. Glucksman ho explicava molt bé en el moment dels bombardejos serbis contra Sarajevo. Ara –deia el filòsof francès—ja no necessitem saber on és el Bé per actuar; el Bé, és a dir, la Idea o la Utopia. Ara no sabem si som comunistes o catòlics o potser no sabem què som però sabem on és el Mal –la ciutat bombardejada— i el combatem. Combatem els serbis. Potser aquesta és la gran lliçó del segle XX. El fracàs de la supèrbia intel·lectual. El preu ha estat deixar enrera un dels segles més espantosos de tota la història d’Europa.

El Punt. 7 de novembre de 2009

Elogi dels Nobel

La concessió del Premi Nobel de la Pau al president nord-americà Barak Obama ha provocat entre la premsa europea –també, per tant, entre la catalana i l’espanyola— una reacció de sorpresa. “Encara no ha fet prou mèrits” ha estat el comentari pràcticament unànime. I alguns han aprofitat l’ocasió per tornar a posar en dubte la credibilitat del Premi i, d’una manera inevitable, s’han referit a altres decisions del Jurat que, en el seu moment, van provocar una notable polèmica. Em refereixo, per exemple, als noms de Kissinger i Arafat guardonats, el 1973 i el 1994, amb el Nobel de la Pau. El descrèdit del Premi, doncs, ha tornat a aflorar.
Una de les característiques dels Nobel de Literatura és que premien autors d’una llarga trajectòria. O, en algunes ocasions, com en el cas de Soljenitsin, una trajectòria curta però contundent. Els Nobel de Literatura premien la qualitat de l’obra, la trajectòria de l’escriptor i, a la vegada, subratllen, d’una manera implícita, els mèrits o els desmèrits d’una societat. Mentre va durar el franquisme, als escriptors espanyols només els va tocar un premi: el de Juan Ramon Jiménez, l’any 1956, autor de qualitat indiscutida, representant de la literatura que havia hagut d’expatriar-se. Era, doncs, el símbol de l’exili. I no va haver-hi cap més Nobel de Literatura per a un autor espanyol fins després de la mort de Franco; concretament, fins al 1977. També el premiat reunia, en aquest cas, un conjunt de circumstàncies literàries i personals. Vicente Aleixandre potser no va ser l’autor més brillant de la seva generació però sí el més equidistant de totes les tendències. I, sobretot, ell va aixoplugar, durant els llarguíssims anys del franquisme, els autors més valuosos del moment; especialment aquells que mai no van perdre la seva dignitat enfront del franquisme. Era, doncs, el símbols dels escriptors que s’havien quedat a l’interior.
Si ho mirem des d’aquest punt de vista, és evident que ni el president Obama ni, en anys anteriors, Kissinger o Arafat podien presentar una llarga trajectòria en favor de la pau. ¿Perquè, doncs, se’ls va concedir, o se’ls ha concedit, el Premi? Possiblement, perquè el Comitè responsable –que es reuneix a Oslo i no a Estocolm— no parteix dels mateixos paràmetres a l’hora de valorar els possibles candidats. Possiblement, en el cas dels Nobel de la Pau no es tracta tant de reconèixer com d’ajudar. La guerra és una presència permanent en la història de la Humanitat i per això són tan meritoris els esforços d’aquells que, en una o altra circumstància històrica, han treballat a favor de la pau. S’entén a favor de la pau amb dignitat; no de la pau de Neville Chamberlain, al qual, per cert, van estar a punt de donar-li el Nobel. A Kissinger i Le Duc Tho els van donar el Nobel de la Pau de 1973 perquè feia pocs mesos que s’havien signat els Acords de París, inici de la fi de la Guerra del Vietnam. Davant de la mortaldat i la devastació d’una guerra que feia anys i anys que durava els membres del Comitè van creure necessari donar suport a la primera iniciativa seriosa a favor de la pau encara que fos a costar de premiar dos personatges no precisament significats pel seu pacifisme. Els Acords de París no es van complir en la seva totalitat i la guerra va continuar fins a la victòria absoluta de les tropes nord-vietnamites però ningú no podrà acusar el Comitè d’Oslo de passar de llarg de Vietnam. I el mateix podem dir del Premi de la Pau a Iasser Arafat, Shimon Peres i Isaac Rabin. El van rebre el 1994 com a conseqüència directa dels Acords d’Oslo que van comportar, entre altres coses, el reconeixement de l’Autoritat Palestina i la retirada israeliana de la franja de Gaza. També en aquest cas es va tractar d’una solució parcial perquè el conflicte d’Orient Mitjà continua a hores d’ara estancat però el Comitè Nobel del 1994 es va mullar i va tornar a fer una aposta molt arran de la realitat política del moment.
Aquesta voluntat d’incidir d’una manera concreta, quasi tangible, en els esforços de pau, per més prims que es presentin, justificaria el Nobel a l’actual president nord-americà. Obama ha restablert la multilateritat, ha reconegut el pes dels països emergents, ha proclamat la necessitat d’un desarmament nuclear i ha volgut posar fi a pràctiques judicials que trencaven amb el Dret Internacional. Potser totes aquestes són iniciatives tan febles, tan subjectes encara a mil i un condicionaments, que el Comitè de Nobel ha cregut necessari acudir al seu ajut. Ho ha fet de l’única manera que pot: posant tot el pes del seu prestigi al costat del president nord-americà. . A mi no em sembla una decisió gaire criticable.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 d’octubre del 2009

El llegat de Trías Fargas

Avui fa vint anys que moria, mentre pronunciava un míting a Ocata, Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, un dels dirigents més destacats de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual va ser president del 1981 al 1989. Aparentment, ho va tenir tot: va ser catedràtic d’Economia, acadèmic de Medecina, diputat a les Corts Constituents, conseller de la Generalitat, cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona, articulista en els diaris més influents, amic del Rei... En realitat, és molt probable que en els últims temps de la seva vida hagués experimentat una íntima sensació de fracàs i en seria una prova la seva decisió d’abandonar la política; decisió que, segons explica el seu biògraf Jordi Amat, ja havia comunicat als seus íntims i al president de la Generalitat.
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.

El Punt. 22 d’octubre de 2009

La censura de l'article de Maragall. Prat de la Riba tenia raó.

Sóc dels qui, en el seu moment, va devorar amb fruïció l’edició primera del treball de Josep Benet sobre Prat de la Riba. El llibre va sortir el 1964 i jo el devia llegir molts pocs anys després. L’escola m’havia convertit en un perfecte ignorant. Em pensava que, des de Mogrony, anava d’excursió a la Coma Armada (en realitat, en dèiem “el” Coma Armada) i m’imaginava el Set Barons de Fama lluitant, braç armat, contra els infidels sarraïns quan, en realitat, pujava a la Coma Ermada, és a dir, a l’ample coll pelat que separa el Ripollès de la Vall de Ribes. A Josep Benet, doncs, me’l creia, entre altres raons, perquè tot el que m’explicava em resultava absolutament nou. Josep Benet ja era un mestre per a la generació anterior a la nostra –l’última d’abans de la guerra civil-- i a poc a poc ho va esdevenir, també, per a nosaltres, els nascuts els anys 40. Ho va ser pel seu magisteri escrit i, també, pel seu magisteri oral. Quan jo treballava de periodista a El Noticiero recordo que algunes vegades l’havia anat a entrevistar en un petit despatxet que tenia a la seu de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials, al carrer Rivadeneyra. D’allà, per exemple, en vaig sortir amb la lliçó ben apresa del que havia significat la invasió de Mallorca per part del capità Bayo durant la guerra civil espanyola. Bayo era un nom mític entre la meva generació, perquè havia estat el capità de “Gramma”, el vaixell que havia dut a Cuba, des de Mèxic. Fidel Castro i els seus futurs guerrillers. Benet m’explicava a mi, periodista de vint anys, les aventures de Bayo amb la mateixa passió i el mateix ànim de convenciment que si es trobés davant de l’auditori més selecte i més erudit d’Europa. Em parlava de Bayo i de Prieto, que va fer fracassar la invasió, al preu de perpetuar els bombardejos aeris sobre Barcelona, per por que la Generalitat s’atorgués la paternitat de la recuperació de l’illa, i potser es cregués la possibilitat d’una independència militar. No és el moment de fer un balanç del mestratge de Josep Benet, que també presenta clarobscurs –metodològics i ideològics-- sinó de fer constar que les crítiques que venen a continuació estan fetes des el respecte i el reconeixement.
Josep Benet, a part de posar ordre a la nostra història, creava clissés, que és una activitat perillosa reservada, només, als grans historiadors. Amb Maragall i la Setmana Tràgica, Josep Benet va crear un clixé: el del poeta Joan Maragall, en el paper de bo, enfrontat i vençut pel polític Prat de la Riba, en el paper de dolent. Com a causa, la censura de La Veu de Catalunya a l’article “La ciutat del perdó” on Maragall advoca per l’indult a Francesc Ferrer i Guàrdia, poques hores abans que es produís l’afusellament. Avui dia, la innocència de Ferrer i Guàrdia està plenament demostrada i per poc que el tribunal hagués tingut ganes d’efectuar un acte de justícia i no un escarment aquesta innocència hagués quedat provada l’endemà mateix de la seva detenció. Tampoc no tenen cap mena de justificació els excessos de la repressió. Maria Aurèlia Capmany ja ens va ensenyar, a l’obra teatral Francesc Layret, advocat dels obrers a Catalunya, escrita a partir d’uns materials fornits, en part, per Joaquim Ferrer, que un segment significatiu de la nostra classe dirigent era partidària de la llei de fugues i, fins i tot, de l’assassinat.
El punt de discrepància és que Benet situa la censura de l’article de Joan Maragall en un pla moral; i jo, modestament, crec que Prat de la Riba va dur a terme un acte polític; un acte polític coherent. Amb Ferrer i Guàrdia comdemnat a mort i a punt de ser executat, quina havia de ser la màxima preocupació política de Prat de la Riba? Salvar el govern Maura. Maura era cap del govern espanyol des del 1907 i tractava de fer, i no ho va aconseguir, allò que ell en deia “la revolución desde arriba” és a dir la reforma de les estructures polítiques espanyoles des dins de l’Estat. Era l’esperit del reformisme conservador que ja havia intentat Silvela i que bevia, com hi beuria posteriorment el regeneracionisme republicà, del fracàs del 98. Maura pensava canviar Espanya a cop de decret i per això durant aquests dos anys les seves iniciatives legislatives van ser nombroses. La reforma de la llei electoral i la Llei d’Administració Local van ser les seves dues propostes més destacades. La primera, va sortir esquilada; la segona, no va ser aprovada. I és que els principals adversaris del reformisme de Maura estaven dins del Parlament espanyol i, molt sovint, dins del seu propi partit. És a dir, que la dreta ultramuntana que avui coneixem, que converteix cada manifestació de discrepància en un auto sacramental, ja existia el 1909. I, si miréssim més enrera, la trobaríem en les aigües negres de l’assassinat de Prim –i comprovaríem, astorats en veure que sota el cel hispànic no hi passa res de nou, el paper llançatorpedes que va assumir, en aquest episodi, una determinada premsa--. Aquesta dreta vol desfer-se, com sigui, de Maura. I la Setmana Tràgica esdevé l’excusa perfecta. El ministre La Cierva és el primer en atiar l’esca de la repressió, com molt bé documenta Benet en el seu estudi. Sobre la responsabilitat de les ordres que van fer possible aquesta repressió debatran Cambó i La Cierva uns quants anys més tard, a les Corts espanyoles.
Prat i Cambó de seguida devien adonar-se que els adversaris de Maura no deixarien escapar l’oportunitat d’acabar amb un conservador tan insòlit. I també devien adonar-se que, vistes les característiques de la part més influent de la dreta espanyola, el catalanisme conservador i reformista que ells representaven difícilment tornaria a trobar, com a interlocutor espanyol, una personalitat com Maura. La “revolución desde arriba” era un projecte que encara no havia donat cap dels fruits que se n’esperaven. I l’aliança Maura-Cambó per a la regeneració, des de la dreta, d’Espanya, no havia superat l’estadi de la quimera –i en aquest estadi es quedaria quan tornaria a intentar-se després del Desastre d’Annual--. En aquest context, Prat de la Riba no el podia deixar sol, a Maura. Per dues raons. En primer lloc, per una qüestió de principis. Maura estava passant per un moment molt difícil i el catalanisme conservador havia de fer-li arribar el missatge que ells, com a mínim, no li girarien la cara. D’altra manera, ¿quina mena d’aliança s’hauria pogut teixir en el futur? I, en segon lloc, per una qüestió política: si Maura queia, les possibilitats de la Lliga de trobar un aliat a Madrid quedarien esfumades per molts i molts anys. Per això, Prat, quan Ferrer ja ha estat afusellat, li envia una carta a Maragall, inèdita fins que Benet la publica en el seu llibre. Per més que Maragall fos, en aquell moment, l’intel·lectual més influent de Catalunya, es tracta d’una carta d’una modèstia insòlita, i goso dir que d’una sinceritat també insòlita. No crec que cap columnista de cap diari català ni espanyol hagi rebut mai una carta semblant del propietari del diari en el qual escriu. Prat no entra a jutjar el fons de l’article de Maragall –és a dir, si calia o no afusellar Ferrer—sinó que posa l’èmfasi en la necessitat de no abandonar Maura: “Tota acció en el sentit del seu article en aquest moment equival a eludir part de la responsabilitat, a deixar-los sols [a Maura, i al rei]”.
Com és sabut, finalment la censura de l’article de Maragall no va salvar el govern Maura. Tal com pretenien, des del primer moment, les forces més retrògrades del conservadurisme espanyol, el govern Maura va caure, a causa del debat sobre els fets de la Setmana Tràgica i la seva repressió, el 21 d’octubre d’aquell mateix any del 1909. La “revolución desde arriba” es va acabar abans d’haver començat. L’aliança Maura-Cambó va continuar a l’estadi de la quimera. L’espanyolisme de dretes i el catalanisme moderat van trigar molt a retrobar-se. Alguns diuen que fins al Pacte del Majestic. Un pacte, per cert, també efímer...
La nova edició del llibre de Josep Benet porta un epíleg de Jordi Amat. En aquest epíleg, Amat esmenta un article de Josep Pla –que jo no coneixia—que justifica la censura exercida per Prat. “Pla –escriu Amat—justificava la censura en tant que Prat actuava no com a director d’un diari sinó com un polític. (...) Pla afirmava, després de presentar-se com “un partidario de la llibertat de expressió hasta el límite expreso de la responsabilidad", que “la decisión de Prat censurando e impidiendo la publicación de “La ciutat del perdó” era, no solamente lógica, sinó ineluctable”. Benet, en canvi, com també recorda Amat, “interpretava aquella decisió com un símptoma anunciador de la pèrdua de la centralitat catalanista de la Lliga”. En la meva particular crònica del que va passar, no hi ha ni bons ni dolents. Maragall va ser valent i lúcid a l’hora de demanar clemència per a Ferrer i Guàrdia. Es va comportar com el que era, com un intel·lectual. Prat de la Riba va actuar d’una manera coherent impedint la publicació de l’article perquè allò que estava en joc era un fet tan important com l’aliança entre el reformisme conservador espanyol i el catalanisme moderat. Ell, per tant, també es va comportar com el que era: com un polític conseqüent amb els seus principis i les seves idees.
En aquest país sovint hem tendit a valorar més les posicions intel·lectuals èticament impecables que les decisions preses des de la realitat pura i dura. No sé si aquest fet té alguna cosa a veure amb les nostres recurrents dificultats polítiques.

VIA. (Valors, idees actituds). Setembre del 2009

El Maig del 68, 40 anys després

Quaranta anys després d’aquell esdeveniment que va sacsejar el món –manllevo el títol del llibre del periodista Herbert Reed sobre la revolució russa-- les Jornades del Maig del 68 a París continuen aixecant polèmica. L’actual president de França, Nicolas Sarkozy, va fer de la lluita contra l’herència del 68 un dels eixos bàsics del seu discurs reformador. Recollia el pensament de veus autoritzades, com la de l’ex-ministre i filòsof Luc Ferry, que creuen que l’esperit del 68 es troba en la base de la crisi actual de l’educació i propugnen un retorn a un ensenyament basat, sobretot, en els aprenentatges tradicionals.
El primer problema és nominal. Què va ser el Maig del 68? Podem trobar definicions relativament simples sobre altres esdeveniments històrics. Podem dir, per exemple, que la revolució francesa és el procés social i polític que comporta la caiguda del sistema absolutista i l’adveniment d’un sistema parlamentari. La Revolució d’Octubre la podríem definir com el cop d’estat bolxevic que es fa amb el poder de Rússia i implanta la dictadura del soviets. En aquests dos casos, hi ha unes conseqüències visibles de la revolució; un abans i un després i, entremig, unes estructures jurídiques que canvien de nom i de continguts. Això, però, no passa el Maig del 68. Abans que esclatés, França es regia per les lleis que configuraven la V República i tenia com a cap d’estat el general de Gaulle. Després de les jornades de Maig, les institucions de la V República continuen vigents i, encara més, el general de Gaulle guanya i consolida el seu poder a les eleccions legislatives del 30 de juny. L’herència del Maig del 68 és, doncs, immaterial i, per això mateix, científicament impossible de fixar. Amb motiu d’aquests 40 anys, per exemple, el setmanari Le Nouvel Observateur ha organitzat un debat entre Daniel Cohn-Beendit i Luc Ferry. Doncs bé, Luc Ferry recrimina, a Cohn Bendit, que l’herència del 68 ha estat nefasta per al sistema educatiu i Cohn Bendit replica que Freinet i les seves teories pedagògiques no van néixer, precisament, el maig del 68. Tots dos tenen raó. L’anomenada renovació pedagògica no té res a veure, en el seu naixement, amb el Maig del 68. També és cert, però, que com reconeix Cohn Bendit en aquest debat, “la majoria de gent que va viure el 68 es van convertir en ensenyants, treballadors socials, pedagogs” i ho van fer en la línia tan criticada per Ferry. Més contradiccions encara: Sarkozy clama contra l’esperit del 68 però la manera desacomplexada d’enfocar la seva vida privada resultaria impensable, en un president de la República francesa, abans del 68.
Són objectives, en canvi, dues dades de caràcter general sense les quals es fa difícil entendre el Maig del 68. D’una banda, cal recordar que durant el període 1959-1970 el producte interior francès creix a un ritme del 5,8 anual. Aquest creixement del PIB només és un dels indicatius de la gran revolució econòmica que està experimentant l’Europa Occidental des de la meitat dels cinquanta. Per primer cop en tota la seva història, una part numèricament significativa de ciutadans comença a viure en una situació de confort. Pensem, per exemple, en el que comporta, per a la vida domèstica, la generalització de les rentadores i de les neveres; o a un nivell més general, i com li agradava recordar a Nèstor Luján, la desaparició de la noció de fred dins les cases i els pisos. La segona novetat afecta directament la situació de la dona (és a dir, si fa no fa, i de manera potencial, la meitat de la humanitat). Em refereixo a l’invent de la píndola anticonceptiva. Des dels inicis dels temps, la dona estava preocupada pel control de la seva fertilitat –i també, és clar, l’home—i, de fet, a través d’ella mateixa o de persones més o menys expertes un cert control havia existit sempre. La píndola anticonceptiva comença a comercialitzar-se a principis dels seixanta i significa un pas revolucionari en la lluita pel control de la fertilitat. Per tres raons: perquè, per primer cop, el control es posa a l’abast de totes les dones –i no només d’unes quantes iniciades; per la seva fiabilitat; i per la seva facilitat: es tracta, simplement, d’empassar-se una píndola.
Tenim, doncs, a les vigiles del maig del 68 una societat que comença a ser opulenta on cada cop les famílies depenen menys dels salaris dels fills. Això fa que el nombre d’estudiants universitaris passi dels 200.000, el 1960, als 500.000 el 1968. Paral·lelament, l’accés a la píndola possibilita el canvi més espectacular en la sexualitat de les dones. Ara, per primer cop, cada dona pot separar, i controlar, les funcions lúdiques i les funcions reproductives de la seva sexualitat i no n’ha de donar comptes a ningú. Això representa un canvi sense precedents a la història de la humanitat i facilita el procés de visibilització de la dona que, segons alguns estudiosos –i també al meu modest entendre-- , és el fenomen social més important del segle XX.
Aquests avenços materials i tècnics es produeixen en un context ideològic on el mite de la revolució encara és present. Els estudiants del maig del 68 criden consignes a favor de Vietnam del Nord i de la Cuba de Fidel Castro i els partidaris de Mao i l’extrema esquerra revolucionaria –amb Alain Krivine al capdavant— són protagonistes destacats de les jornades. No podem oblidar que, familiarment, Cohn Bendit procedeix d’una esquerra revolucionària, que ha deixat de creure en la revolució soviètica però que segueix lluitant per un canvi de sistema. La simpatia amb què Hannah Arendt contempla les protestes estudiantils, a França i als Estats Units, on ella viu, té molt a veure amb aquesta tradició. Hannah Arendt havia estat amiga d’Eric Cohn-Bendit, el pare del nostre Daniel, jueu com ella, amb qui havia compartit penalitats durant els dies terribles de la II Guerra Mundial. Tots ells han conegut de prop l’esquerra espartaquista alemanya. En aquest sentit, la de Maig és l’última revolta de l’Europa Occidental que té un fil roig, imperceptible però existent, amb la Revolució d’Octubre. I aquí els més agosarats podrien intentar trobar una relació entre judaisme i escatologia més o menys laica (la Revolució com a promesa que arribarà i significarà la fi del món vell, etcètera).
El fet que la revolta de Maig no triomfi comporta l’inici de la fi l’època de les grans ideologies; de la Modernitat, per extensió. La revolta no triomfa perquè materialment no pot triomfar. De Gaulle, en les seves hores més baixes, constata que l’Exèrcit està al seu costat i sap que pot mobilitzar, d’una manera immediata i directa, si més no la meitat dels francesos. Però la revolta també fracassa perquè un cop amos del carrer Cohn-Bendit i els seus amics no saben què fer. ¿Acabar amb un sistema democràtic que és l’únic dins el qual una revolta com la seva és possible? ¿Precipìtar un canvi de govern que provoqui la irrupció del vell Mendes France o del sempre intrigant Mitterrand? No és una perspectiva gaire afalagadora per als qui pretenen canviar el món. És en aquest punt on la ideologia s’ensorra. La ideologia està bé mentre es manté en un pla purament teòric. A l’hora de la veritat, el sistema titllat de caduc acaba per ser el menys dolent, per dir-ho en una frase de Churchill. És per això que Sartre és escridassat. Sartre és, en aquells moments, “ideologia” que defensa Mao des del seu apartament de la rive gauche. La ideologia trigarà en caure i, de fet, no quedarà ensorrada fins al novembre del 1989, quan el Mur es trenqui. Però hi ha una línia de continuïtat que comença quan acaba el maig del 68, segueix amb l’eurocomunisme –que és un torpede a la línia de flotació del comunisme— i desemboca en la falsa ordre de la policia alemanya de deixar passar els berlinesos orientals a l’altra banda del Mur. Dit sigui de passada, hi ha un personatge clau, en la història de la desmembració del comunisme, que és el senyor Togliatti, el polític occidental que més bé coneixia les entreteles i els autèntics propòsits del moviment. Per això, tal com reconeixia el seu enemic Indro Montanelli, mai no va voler situar la victòria dels comunistes en les successives eleccions italianes més enllà del 49%.
A diferència de Robespierre o de Lenin, els revoltats de Maig no tenien cap pla establert ni abans ni durant els fets que van protagonitzar. Més aviat es troben desbordats per la força que pren la revolta, i així ho reconeixerà Cohn Bendit en alguns dels seus llibres posteriors. Ells no tenien un programa per imposar la crisi de les ideologies o la llibertat sexual però, tanmateix, aquests són els temes latents que gràcies a les Jornades de Maig prenen embranzida i es fan visibles. El mateix Luc Ferry, en l’esmentada entrevista, diu: “Sense ironia, el més formidable del Maig del 68 és el seu costat emancipador. El Maig del 68 va aconseguir la victòria definitiva del matrimoni d’amor sobre el matrimoni de conveniència; el triomf de la família moderna, basada en l’amor, que guanya definitivament la família burgesa. (...) Des d’aquest punt de vista, l’herència del Maig del 68 haurà estat un gran progrés pel que fa a la sinceritat i a l’autenticitat, que són preferibles a la hipocresia”.
Aquestes mateixes paraules les podem aplicar a l’esfera pública. El que val no és allò que dius sinó allò que fas. La teva vida pública és la teva vida privada –una idea empeltada de calvinisme--. Això provoca, en part, el declivi de les grans ideologies, les que expliquen el món i com organitzar-lo i, en canvi, l’auge de les accions puntuals, de les onegés. Anys després dirà el filòsof André Glucksman: “L’important ja no és saber no és el Bé, sinó on és el Mal, i atacar-lo”. Gluksmann, quan ho diu, està pensant en la guerra dels Balcans. El mal és el setge i el bombardeig de Sarajevo per part dels para-militars serbis; el que cal és impedir-lo des de la posició ideològica que sigui (o des de cap posició ideològica). Per cert, els post-maig del 68 comencen essent pacifistes i, en certa manera, acaben patrocinant els bombardejos sobre Belgrad. És una actuació que Cohn Bendit defensa i que el seu amic Joscka Fischer, ministre d’afers Exteriors d’Alemanya, impulsa.
Els herois del Maig del 68 van fracassar a l’hora d’intentar canviar el món, i el propòsit no va passar d’uns quants eslògans pintats a les parets. Després d’un període de digestió, els líders intel·lectualment més preparats van fer derivar les seves ànsies revolucionàries cap a la política local. El món no el pots canviar des de dalt, fent la revolució, però potser pots modificar el teu entorn més immediat amb accions socials i, també, polítiques. L’èxit dels Verds alemanys és un fruit, en part, d’aquest punt de vista. També, en certa manera, l’auge de l’ecologisme. Jo no estic d’acord ni amb el tancament de les centrals nuclears ni amb altres mesures proposades o dutes a terme pels ecologistes alemanys quan compartien poder amb els social-demòcrates. Em sembla, però, una trajectòria coherent. Molt més coherent, per exemple, que la dels seus socis catalans els quals, embolcallats sota la capa protectora dels post-comunistes, s’alineaven amb tots aquells que, en la última guerra balcànica, patrocinaven la neutralitat d’Europa i el rebuig a la intervenció de l’OTAN.
Podríem dir que el Maig del 68 obra les portes a l’individualisme solidari; i, també, a l’altre, al purament grimpador. És l’entrada, doncs, a la societat de consum. Ho és per raons materials inevitables: la capacitat de produir béns creix d’una manera incessant la qual cosa afavoreix el seu abaratiment i la seva generalització. Però ho és també per raons aparentment immaterials. El Maig del 68 és el triomf de la joventut, diu el tòpic. Però en aquest punt, els francesos no fan sinó recollir l’onada que ve des dels Estats Units. Per raons no totes elles reduïbles a un pur mercantilisme, la societat nord-americana passa del culte a la gerontocracia a la mitificació de la joventut. El triomf pòstum de James Dean és l’exponent del canvi de model, com molt bé va observar, entre nosaltres, Maria Aurèlia Capmany. De Gaulle, és clar, no ho pot entendre. En el moment àlgid de la revolta, marxa a Alemanya a veure el seu amic i rival, el general Massu, i li diu, descoratjat i a punt de dimitir: “No suporto aquesta efebocràcia que s’ha apoderat dels carrers”.
El Maig del 68 no és comparable a la Revolució Francesa però, en canvi, ni l’un ni l’altra poden ser assumides o rebutjades globalment. És evident que una immensa majoria de ciutadans estem a favor de la Declaració dels Drets de l’Home i en contra del període del Terror. A una escala molt més petita, sembla evident que les Jornades de Maig van comportar uns canvis socials positius que ara ja jutgem com a inevitables i necessaris. A la vegada, les crítiques a les pràctiques pedagògiques sorgides, o emparades per l’esperit del maig del 68 són, segurament, certes. Com també és perceptible, des del Maig del 68, un procés d’infantlització del conjunt de la societat o sigui de des-responsabilització individual. Però, al meu entendre, l’actual crisi de valors té altres punts de referència tan o més importants: determinades polítiques populistes, per exemple; o, a un nivell molt més difícil de corregir, la pèrdua, sense substituts eficaços, dels referents religiosos que eren el carril per on circulaven, a la família i a l’escola, sense necessitat de grans explicacions, la majoria de valors ètics. No parlo, en aquest cas, de França, sinó d’Espanya; i, sobretot, de Catalunya. I aquesta reflexió la faig no des de l’enyorança sinó des de l’observació preocupada.

VIA. (Valors. Idees. Actituds). Maig del 2008.

Eixamplar la mirada

Quan llegeixo la premsa, escolto la ràdio o miro la televisió sovint em fa l’efecte que la mirada sobre el món d’una part substancial del periodisme que es fa a Catalunya és una mirada massa local. Cada país ve d’on ve i nosaltres venim d’una llarga dictadura franquista que es va consolidar en el marc de la Guerra Freda. La dictadura franquista és l’expressió local de la Guerra Freda i només des d’aquest punt de vista entendrem la seva pervivència i l’herència intel·lectual que ens ha deixat. Mentre Franco vivia, era lògic que tots els esforços dels qui la patien estiguessin dirigits a combatre-la. Asfixiats sota el matalàs franquista –l’expressió és de Raimon—se’ns feia difícil saber si el nostre era un combat aïllat o només el flanc d’una llarga batalla. Lluitàvem per la llibertat i la democràcia –tanmateix, sense fer de cada taula un Vietnam— i admetíem, sense preguntar-nos gaire d’on venien, totes aquelles persones i totes aquelles idees que s’hi apuntaven. Franco era el dolent, i també els seus valedors internacionals, sobretot, els Estats Units que no havien fet res per tombar el Règim després de la II Guerra Mundial. L’odi als Estats Units venia del 98 i enllaçava dues figures tan diametralment oposades com l’almirall Carrero Blanco i l’escriptor Vázquez Montalbán. El pensament majoritari d’esquerres, clandestí i, a la vegada, progressivament hegemònic, trobava en la doctrina marxista el seu nou catecisme, aquesta vegada laic. Aquí, la mirada deixava de ser innocent i s’incardinava plenament en el tauler de la Guerra Freda on només hi havia dos bàndols: el comunisme i la història per dir-ho amb les paraules de Glucksmann. Quan el comunisme va resultar impossible de defensar, bona part de l’esquerra es va seguir negant a acceptar que de models per organitzar la societat –amb les seves diverses variants—només n’hi ha un, i enfront del comunisme i del capitalisme va postular una mena de tercera via estranya i inconcreta que tenia la característica de seguir posant en qüestió els fonaments de la societat oberta en la qual vivim i dins la qual s’ha produït el major grau de progrés de tota la història. No parlo de res gaire pretèrit: només cal recordar les adhesions que va despertar la presumpta revolució sandinista o llegir les memòries de Solé-Tura.
Més de 25 anys després de la mort de Franco no hi ha cap raó per seguir mantenint una visió sobre el món que prové de la Guerra Freda i a la qual ara hi hem afegit una considerable dosi d’ecologisme, de multiculturalitat i de defensa acrítica dels sectors socials més marginals. A la nostra televisió, per exemple, es parla del fonamentalisme islàmic com si fos un problema creat pels Estats Units. Jo vaig dir, en un article anterior, que la intervenció a l’Iraq havia estat una intervenció innecessària però això no treu validesa a la pregunta d’Oriana Fallaci sobre la capacitat de l’islamisme per adaptar-se als valors de la Il·lustració dels quals som fills. Si haguéssim tingut el coratge de respondre a aquesta pregunta potser la nostra televisió no hauria informat acríticament del Ramadà i hauria fixat la mirada en la marginació que pateixen la majoria d’adolescents i dones musulmanes no a l’Afganistan o a l’Aràbia sinó a Pubilla Cases o a Manlleu.
Una mirada més oberta, menys local, sobre el món ens hauria de fer adonar –i és un altre exemple— que el desassossec que ha produït, a Polònia i a Txèquia, la decisió d’Obama de retirar el projecte d’escuts antimissils te unes profundes arrels històriques, derivades del tracte rebut per aquestes nacions per part de Rússia. No és, doncs, un problema –com aquí es vol plantejar-- entre “dretes” (Bush) i “esquerres” (Obama) sinó de memòria col·lectiva. Més exemples. Sense una mirada global no podem entendre que la prioritat exterior d’Alemanya està posada, ara, a la part Est del seu territori i que, per tant, la planta d’Opel a Figueruelas no serà defensada amb gaire passió per la senyora Merkel. Els historiadors més recents –penso en Helène Carrère d’Encausse i la seva biografia sobre Lenin—estan d’acord en afirmar que sense l’ajuda logística i dinerària alemanya difícilment hauria triomfat la revolució russa. Alemanya, doncs, va fer possible la Revolució i des del 1989 Alemanya està fent possible la des-revolució. Soljenitsin es queixava que les aliats no haguessin continuat, l’any 1945, la II Guerra fins a Moscou. Ell, des del gulag, se sentia, com nosaltres, catalans i espanyols, traït per les potències guanyadores de la II Guerra Mundial. Potser res del que passa ara a Europa no s’entén si prescindim d’aquestes i altres consideracions.

El Punt. 3 d’octubre del 2009

No hi hauríem d'haver arribat

La vida política del país penja del fil d’una sentència: la que ha d’emetre el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. A aquesta situació no hi hauríem d’haver arribat. Els líders polítics d’un país no poden conduir la societat que dirigeixen cap a un carreró sense sortida, per més raó històrica que tinguin. Abans d’endegar una modificació legislativa de tanta importància haurien d’haver valorat les forces reals amb què comptaven, els suports que aconseguirien, els entrebancs que haurien de superar. També haurien d’haver tingut en compte l’experiència històrica: la del 6 d’octubre, per exemple; i la del moment de la redacció de la Constitució. La situació actual difereix radicalment de la del 6 d’octubre en un punt essencial. En proclamar l’Estat català, el president Companys va trencar la legalitat republicana. La discussió i aprovació del nou Estatut de Catalunya s’ha fet, en canvi, dins la més escrupolosa legalitat. En els dos casos, però, hi ha hagut un intent de canviar les regles del joc des d’un cert menyspreu de la realitat. De la realitat, si es vol, militar en la revolta d’octubre del 34: els nois d’Estat Català i de Palestra no tenien res a fer, com va quedar tràgicament demostrat, davant dels canons del general Batet. I menyspreu de la realitat política en el cas d’ara. Ningú amb dos dits de front pot creure de veritat que un nou Estatut de Catalunya és possible sense el consentiment del principal partit de l’oposició a escala espanyola.
Pel que fa a la Constitució recordem que el seu article segon “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren [la Nació espanyola] i la solidaritat entre totes elles”. Es parla, doncs, de “nacionalitats” però no s’aclareix de quines nacionalitats es tracta. No va colar, malgrat l’interès que hi va posar la part catalana (la part catalana que considerava que Catalunya és una nació). Si, en aquell moment, quan la Bàltica encara no estava glaçada, no va ser possible el reconeixement de Catalunya –i possiblement d’Euskadi i Galícia—com a “nacionalitat” ara, quan la voluntat de consens és tan menor, ¿hi havia alguna possibilitat real d’aconseguir-ho?
El catalanisme majoritari –amb l’excepció de Prat de la Riba— sovint ha sentit un cert menyspreu pel Dret. Potser perquè com que la derrota de 1714 va ser total –i no parcial com en el cas de les guerres carlines del segle XIX— també va ser total l’abolició de les estructures jurídiques pròpies. Tanmateix, ara vivim dins d’un Estat de Dret i en aquest Estat de Dret el Tribunal Constitucional té l’última paraula en determinats conflictes legislatius. Encara que tinguem, o tinguéssim, moltes raons per acusar-lo de politització no per això les seves resolucions deixarien de ser vinculants. D’aquí la importància de la via política. En aquests darrers trenta anys algunes situacions, tan potencialment conflictives com ho pot ser la sentència sobre l’Estatut, han quedat desactivades per la via de la pressió i la negociació més o menys públiques, com passa en totes les societats democràtiques.
Des del punt de vista del catalanisme liberal, que és el meu punt de vista, el text de l’Estatut és un nyap. Fa la impressió que no es va partir d’un avantprojecte que servís d’esquelet sinó que els diversos grups parlamentaris hi van anar introduint articles d’acord amb les seves dèries i les seves necessitats. Amb un clamorós afany intervencionista. Posem l’exemple del primer punt de l’article 52 referit als mitjans de comunicació social. Diu així: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Però, n’estem segurs que “correspon als poders públics de promoure les condicions per garantir el dret a la informació?”. No indica l’experiència, des de Napoleó III per no anar més lluny, que cada vegada que els poders públics han promogut el dret a la informació els periodistes, i la societat, n’hem sortit escaldats? I són els poders públics els qui tenen dret a rebre “dels mitjans de comunicació una informació veraç”? O són els ciutadans, i el paràgraf està mal redactat?
Gaziel deia que en moltes de les seves cruïlles històriques sovint Catalunya tria el camí equivocat. Es tracta, però, d’una opinió massa dràstica, sobretot, si l’apliquem del 1975 ençà. Més modestament, potser n’hi hauria prou en no treure els gegants en processó si així que plou els hem de tornar a cobert perquè ningú no ha previst com defensar-los de l’aigua.


El Punt. 5 de setembre del 2009