Entre la Revolució i el Mur

Avui fa exactament 92 anys del cop d’estat bolxevic que va comportar l’establiment del comunisme soviètic a Rússia. I dilluns, dia 9, en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín, aixecat pel govern comunista de l’Alemanya de l’Est la nit del 12 al 13 d’agost del 1961. L’inici i la fi del comunisme. Churchill diu, en les seves memòries, que el feixisme va ser “l’ombra o el fill lleig del comunisme” i afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”. Comunisme i feixisme protagonitzen la història del segle XX, a Europa. El feixisme acaba en mig d’una apocalipsi de guerra i horror i després del 1945 resulta absolutament indefensable potser perquè la seva herència és fàcilment perceptible: Dachau, Matthausen i la llarga llista de camps d’extermini encara avui, per fortuna, visitables. El comunisme no acaba en sang sinó en col·lapse. No ha deixat, per dir-ho així, rastre físic sinó literari. És, sobretot, a través de la literatura que podem apropar-nos-hi: George Orwell (1984); Arthur Koestler (El zero i l’infinit); Artur London (La confessió); Alexander Soljenitsin (Arxipèlag Gulag), etc.
Vint anys després de la caiguda del Mur, la simetria establerta per Churchill sembla irrefutable. Durant molts anys, però, justament en els països europeus que van quedar lliures del comunisme això no va ser així. La utopia comunista, tot i que ja existien prou proves del cul de sac al qual havia arribat, va seguir enlluernant molts dels intel·lectuals de França, d’Itàlia, d’Espanya. Aquesta és, per a mi, una de les qüestions més fascinants del període: el paper dels intel·lectuals. En efecte, la instauració del comunisme a Rússia és una operació impecable des del punt de vista intel·lectual. Es tracta de dur a terme un programa suposadament científic com és la superació del capitalisme. No és casualitat que l’operació la dugui a terme un equip dirigit per Lenin, un intel·lectual fanàtic i rancuniós. Lenin passa de la utopia al crim –com ja havia fet Robespierre—en el moment en què la Realitat contradiu la Idea que, per a ell, no és Idea sinó Ciència. (Al cap de molts anys, Althusser situarà Marx al costat de Copèrnic, és a dir, fora de la filosofia, fora de l’especulació). Està tan convençut, Lenin, de la inexorabilitat de la doctrina que la gran decepció, allò que realment el fa aterrar abruptament a la realitat, és el fracàs de la revolució a Alemanya, que era el país que aparentment reunia els requisits –Alemanya, i no pas Rússia— per fer el salt al comunisme.
Per a les noves generacions, la Revolució i el Mur formen part del passat. Lenin és literalment una mòmia enterrada a la Plaça Roja a major honra i glòria dels turistes. Però seríem uns inconscients si penséssim que allò que va passar, a Europa, el 1914 i el 1917 no ens afecta. Posaré dos exemples. La desconfiança. Europa està instal·lada en la desconfiança. A Europa les mostres d’entusiasme que va despertar l’elecció d’Obama són tingudes com una mostra de la ingenuïtat i de l’infantilisme dels nord-americans. Com molt bé explica Stefan Zweig en el seu llibre El món d’ahir aquesta desconfiança neix del 1914 quan els europeus van anar a matar-se entre ells perquè així els ho havien ordenat els governs en els quals confiaven. Van anar a la guerra pensant que seria qüestió de 15 dies però el conflicte va durar quatre anys i va provocar 10 milions de morts. Un segon exemple. Les Idees. La caiguda del Mur arrossega la caiguda de la Modernitat, és a dir, la creença que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet. Lenin volia fundar “l’home nou” i aquest propòsit no era fruit d’un caprici personal sinó de l’evolució ideològica i científica dels últims cent anys. Immediatament després del triomf bolxevic, la Revolució Política i les avantguardes artístiques van de bracet. És el gran moment de Maiakowski i Rodtxenko fins que el primer acaba suïcidant-se i el segon glorificant les aberracions soviètiques. Però ara ja no és el moment de la Idea sinó, si de cas, de l’Ètica. Glucksman ho explicava molt bé en el moment dels bombardejos serbis contra Sarajevo. Ara –deia el filòsof francès—ja no necessitem saber on és el Bé per actuar; el Bé, és a dir, la Idea o la Utopia. Ara no sabem si som comunistes o catòlics o potser no sabem què som però sabem on és el Mal –la ciutat bombardejada— i el combatem. Combatem els serbis. Potser aquesta és la gran lliçó del segle XX. El fracàs de la supèrbia intel·lectual. El preu ha estat deixar enrera un dels segles més espantosos de tota la història d’Europa.

El Punt. 7 de novembre de 2009