Els nostres diners

Fa pocs dies s’ha acabat el període de declaració de renda corresponent a l’any 2008. Segons diuen veus autoritzades a la majoria de ciutadans el ministeri d’Hisenda els ha de retornar una part dels diners que, prèviament, els havia retingut i aquest fet sembla satisfer les expectatives de la majoria. En l’escala de valors de la nostra societat el ciutadà més respectable no és aquell que paga més sinó aquell que ha aconseguit que el ministeri li retorni més diners. En les converses entre amics i coneguts, el tema és recurrent i aquell del grup al qual li ha tocat pagar una quantitat important no té esma per reconèixer aquesta circumstància, que el faria passar per ric –estigma inassumible!— o bé per estúpid.
Va ser llegint l’estimulant llibre de Ferran Sáez El crepuscle de la democràcia quan vaig sentir parlar, per primer cop de les “preocupacions postmaterials”, terme encunyat per Rondald Inglehart, un professor de la Universitat de Michigan que ha estudiat els canvis culturals en les societats industrials avançades. “La tesi bàsica d’Inglehart –escriu Sáez—es podria resumir (...) de la manera següent: els valors de les societats occidentals han anat canviant des de l’èmfasi absolut en el benestar material (alimentació, protecció contra les inclemenencies del temps, salut, seguretat física, etc.) fins a preocupacions que Inglehart anomena postmaterials (ecologia, interès cultural per la participació política, etc.)” D’acord amb aquesta tesi les generacions més joves d’europeus occidentals perceben la solució de les necessitats materials dels ciutadans per part de les Administracions Públiques no com el resultat d’un esforç contributiu ben gestionat sinó com un fet natural, que ja existia abans del seu neixament i que es dona per descomptat.
Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que els diners que, amb retorn o sense, paguem a Hisenda de vegades van a parar a mans d’administracions que es comporten com a autèntics capdaventers de les societats postmaterials. I, em refereixo, concretament, a la ciutat de Barcelona. L’ajuntament de Barcelona sovint actua d’acord amb les prediccions del professor de Michigan, com si les necessitats materials dels ciutadans ja estiguessin cobertes. Per exemple, a l’espera de l’anhelada Línia 9, els barcelonins patim un dels serveis de Metro més incomplerts, geogràficament, de tots els de les grans ciutats europees –París, Londres, o Berlín--. Tenim, en canvi, la sort, postmaterial, de poder circular amb bicicleta pública. A Barcelona, dos serveis públics tan bàsics com són les llars d’infants i les residències d’avis són del tot insuficients però, en canvi, al llarg de l’any gastem milions i milions d’euros en tota mena de saraus. Fins i tot hi ha una regidora que avisa d’una situació tan postmaterial com és l’arribada de la Primavera enviant, a cada ciutadà, una bossa de llavors. Aquesta obsessió per les actuacions post-materials fa molts anys que dura i, de fet, alguns diuen que ha servit per aviciar tota una generació, la més jove, afalagada per un neopopulisme d’esquerres que la tracta més com un client al qual cal fidelitzar que no pas com un ciutadà al qual cal servir.
Si els ciutadans d’una capital com Barcelona som incapaços de castigar electoralment els polítics que malbaraten els nostres diners i de premiar aquells que els administren correctament, ¿com hem de pensar en una fiscalització de les grans despeses autonòmiques o de l’Estat? Aquesta despreocupació ciutadana, pròpia de les societats catòliques o post-catòliques, atorga a les Administracions una impunitat pràcticament total a l’hora de decidir com invertir els nostres diners. ¿Quantes veus crítiques han sorgit al voltant d’una Llei de la Dependència que en comptes de premiar, fiscalment, aquelles famílies que s’ocupen dels seus avis passa aquesta responsabilitat a l’Administració? ¿Podem començar a dir que el fracàs de l’escola pública té molt a veure amb un model de gestió obsolet que menja energies i pressupost sense aturador? Són només dos exemples de la manca de debat sobre qüestions decisives que costen molts diners al ciutadà i que no estan essent correctament gestionades per les administracions. En el millor dels casos, convertim el debat en una polèmica ideològica que és l’àmbit on, en el nostre país, es perdonen totes les ineficàcies.
Potser del que es tracta és de canviar la mentalitat picaresca, que no només subsisteix a l’ampla Castella, per un esperit suaument calvinista. Qui sap si aleshores seria possible que l’Administració construís guarderies i que nosaltres, si ens ve de gust, el dia de la Festa Major tiréssim coets des del terrat de casa.


El Punt. 7 de juliol del 2009

L'Europa de demà

Ara que estem en disposició de mirar la historia europea del segle XX des d’una certa perspectiva podríem tenir la temptació de pensar que, en conjunt, s’ha tractat d’una enorme parèntesi, que va començar el 1914 amb l’esclat de la I Guerra Mundial i va acabar el 1989 amb la caiguda del Mur. L’Europa anterior al 1914 no era tan idíl·lica com Stefan Zweig la descriu en les seves extraordinàries memòries però sí que l’encerta quan afirma que la I Guerra Mundial va servir perquè els ciutadans perdessin la fe en els seus polítics. Els soldats de tots dos bàndols van anar al front pensant que tornarien a casa al cap d’unes setmanes i es van trobar atrapats en un horrible guerra de trinxeres que va provocar milions de morts; només a Verdum, 750.000. I a partir d’aquí comencen les preguntes: ¿sense la I Guerra Mundial hi hauria hagut el cop d’estat bolxevic a la Rússia de 1917? I sense la Rússia del 1917, ¿hauria trobat el feixisme italià un caldo de cultiu tan favorable a les seves intencions? Churchill, per exemple, en les seves Memòries diu que “el feixisme era l’ombra o el fill lleig del comunisme.” I afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”.
Si continuem intentant mirar Europa des d’una certa perspectiva ens adonarem que tot just ens trobem l’endemà o l’endemà passat de la caiguda del Mur. Un exemple: la lliure circulació per tot el territori europeu –Rússia, al marge-- que era una realitat abans del 1914, no ha tornat a ser possible fins fa relativament pocs mesos, quan es van ampliar els acords de Schengen a les repúbliques bàltiques. Un altre exemple seria l’actual la situació dels Balcans, on es va encendre l’esca de la I Guerra i que ha estat l’escenari de la darrera i ben recent guerra en territori europeu; una guerra que els europeus –per cert—no han sabut resoldre.
El Mur va caure per la fermesa amb què els Estats Units van encarar la guerra freda. L’OTAN va jugar-hi un paper fonamental. Per això, les nacions que, després de prop de cinquanta anys d’ocupació russa han tornat a la història, allò que han desitjat ferventment és entrar a l’OTAN. A molts compatriotes de la meva generació, educats ideològicament, gràcies al franquisme, en un esquerranisme que esborrava la situació de guerra freda en què Europa es trobava, el sorprèn l’entusiasme dels txecs, dels eslovens, dels polonesos, dels albanesos envers els Estats Units. Aquest fenomen és comprensible. Mentre els Estats Units afilaven els seus míssils en defensa de l’Europa lliure, nosaltres esborràvem, del nomenclàtor dels nostres mitjans de comunicació, el concepte d’Europa Central i passàvem a anomenar-la Europa de l’Est en un intent de dissimular l’amplitud de l’amputació. No ha d’estranyar, doncs, que molts ciutadans d’aquests Estats mirin amb simpatia l’OTAN i, en canvi, sentin una àmplia reticència envers la Unió Europea tot i que siguin conscients de la necessitat de formar-ne part.
Les campanyes electorals als comicis electorals de demà del PP i del PSOE han estat un insult a la intel·ligència. En primer lloc, perquè no han parlat d’Europa, dels problemes actuals que Europa ha de resoldre, sinó que han aprofitat l’ocasió per esbatussar-se com dos galls en un galliner a través d’arguments de gran impacte mediàtic –utilització d’avions oficials, etcètera—però d’escàs pes polític. Per a mi ha resultat del tot indignant la campanya del PSC, que tinc per un partit assenyat. Quina és la proposta del PSC? La por que pot despertar Silvio Berlusconi? ¿És que Berlusconi no és un polític que ha estat elegit, democràticament, dues vegades pels ciutadans italians? ¿Se’l pot tractar, a ell i als altres polítics de dreta que surten a les fotografies, com si fossin bandolers? Més encara: ¿no ha dit Rodríguez Zapatero que el seu vot serà favorable a la continuïtat, a la presidència de la Comissió Europea, de Durao Barroso, de la mateixa família política que Berlusconi i companyia?
Però, malgrat el PP i el PSC, hem d’anar a votar. En primer lloc, perquè votar és una manera de dir la nostra en un procés històric que segueix essent apassionant, i del qual no ens podem apartar. En segon lloc perquè encara que algunes esperances --com l’Europa de les Regions-- el temps, i els governs estatals, les hagin difuminat nosaltres, els catalans, vam néixer com a Marca europea i és a l’Europa de la Il·lustració, de Beethowen i de Zweig a la que ens volem assemblar. I, si pot ser, tenir-hi un lloc propi.

El Punt. 6 de juny del 2009.