Ara que estem en disposició de mirar la historia europea del segle XX des d’una certa perspectiva podríem tenir la temptació de pensar que, en conjunt, s’ha tractat d’una enorme parèntesi, que va començar el 1914 amb l’esclat de la I Guerra Mundial i va acabar el 1989 amb la caiguda del Mur. L’Europa anterior al 1914 no era tan idíl·lica com Stefan Zweig la descriu en les seves extraordinàries memòries però sí que l’encerta quan afirma que la I Guerra Mundial va servir perquè els ciutadans perdessin la fe en els seus polítics. Els soldats de tots dos bàndols van anar al front pensant que tornarien a casa al cap d’unes setmanes i es van trobar atrapats en un horrible guerra de trinxeres que va provocar milions de morts; només a Verdum, 750.000. I a partir d’aquí comencen les preguntes: ¿sense la I Guerra Mundial hi hauria hagut el cop d’estat bolxevic a la Rússia de 1917? I sense la Rússia del 1917, ¿hauria trobat el feixisme italià un caldo de cultiu tan favorable a les seves intencions? Churchill, per exemple, en les seves Memòries diu que “el feixisme era l’ombra o el fill lleig del comunisme.” I afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”.
Si continuem intentant mirar Europa des d’una certa perspectiva ens adonarem que tot just ens trobem l’endemà o l’endemà passat de la caiguda del Mur. Un exemple: la lliure circulació per tot el territori europeu –Rússia, al marge-- que era una realitat abans del 1914, no ha tornat a ser possible fins fa relativament pocs mesos, quan es van ampliar els acords de Schengen a les repúbliques bàltiques. Un altre exemple seria l’actual la situació dels Balcans, on es va encendre l’esca de la I Guerra i que ha estat l’escenari de la darrera i ben recent guerra en territori europeu; una guerra que els europeus –per cert—no han sabut resoldre.
El Mur va caure per la fermesa amb què els Estats Units van encarar la guerra freda. L’OTAN va jugar-hi un paper fonamental. Per això, les nacions que, després de prop de cinquanta anys d’ocupació russa han tornat a la història, allò que han desitjat ferventment és entrar a l’OTAN. A molts compatriotes de la meva generació, educats ideològicament, gràcies al franquisme, en un esquerranisme que esborrava la situació de guerra freda en què Europa es trobava, el sorprèn l’entusiasme dels txecs, dels eslovens, dels polonesos, dels albanesos envers els Estats Units. Aquest fenomen és comprensible. Mentre els Estats Units afilaven els seus míssils en defensa de l’Europa lliure, nosaltres esborràvem, del nomenclàtor dels nostres mitjans de comunicació, el concepte d’Europa Central i passàvem a anomenar-la Europa de l’Est en un intent de dissimular l’amplitud de l’amputació. No ha d’estranyar, doncs, que molts ciutadans d’aquests Estats mirin amb simpatia l’OTAN i, en canvi, sentin una àmplia reticència envers la Unió Europea tot i que siguin conscients de la necessitat de formar-ne part.
Les campanyes electorals als comicis electorals de demà del PP i del PSOE han estat un insult a la intel·ligència. En primer lloc, perquè no han parlat d’Europa, dels problemes actuals que Europa ha de resoldre, sinó que han aprofitat l’ocasió per esbatussar-se com dos galls en un galliner a través d’arguments de gran impacte mediàtic –utilització d’avions oficials, etcètera—però d’escàs pes polític. Per a mi ha resultat del tot indignant la campanya del PSC, que tinc per un partit assenyat. Quina és la proposta del PSC? La por que pot despertar Silvio Berlusconi? ¿És que Berlusconi no és un polític que ha estat elegit, democràticament, dues vegades pels ciutadans italians? ¿Se’l pot tractar, a ell i als altres polítics de dreta que surten a les fotografies, com si fossin bandolers? Més encara: ¿no ha dit Rodríguez Zapatero que el seu vot serà favorable a la continuïtat, a la presidència de la Comissió Europea, de Durao Barroso, de la mateixa família política que Berlusconi i companyia?
Però, malgrat el PP i el PSC, hem d’anar a votar. En primer lloc, perquè votar és una manera de dir la nostra en un procés històric que segueix essent apassionant, i del qual no ens podem apartar. En segon lloc perquè encara que algunes esperances --com l’Europa de les Regions-- el temps, i els governs estatals, les hagin difuminat nosaltres, els catalans, vam néixer com a Marca europea i és a l’Europa de la Il·lustració, de Beethowen i de Zweig a la que ens volem assemblar. I, si pot ser, tenir-hi un lloc propi.
El Punt. 6 de juny del 2009.
Si continuem intentant mirar Europa des d’una certa perspectiva ens adonarem que tot just ens trobem l’endemà o l’endemà passat de la caiguda del Mur. Un exemple: la lliure circulació per tot el territori europeu –Rússia, al marge-- que era una realitat abans del 1914, no ha tornat a ser possible fins fa relativament pocs mesos, quan es van ampliar els acords de Schengen a les repúbliques bàltiques. Un altre exemple seria l’actual la situació dels Balcans, on es va encendre l’esca de la I Guerra i que ha estat l’escenari de la darrera i ben recent guerra en territori europeu; una guerra que els europeus –per cert—no han sabut resoldre.
El Mur va caure per la fermesa amb què els Estats Units van encarar la guerra freda. L’OTAN va jugar-hi un paper fonamental. Per això, les nacions que, després de prop de cinquanta anys d’ocupació russa han tornat a la història, allò que han desitjat ferventment és entrar a l’OTAN. A molts compatriotes de la meva generació, educats ideològicament, gràcies al franquisme, en un esquerranisme que esborrava la situació de guerra freda en què Europa es trobava, el sorprèn l’entusiasme dels txecs, dels eslovens, dels polonesos, dels albanesos envers els Estats Units. Aquest fenomen és comprensible. Mentre els Estats Units afilaven els seus míssils en defensa de l’Europa lliure, nosaltres esborràvem, del nomenclàtor dels nostres mitjans de comunicació, el concepte d’Europa Central i passàvem a anomenar-la Europa de l’Est en un intent de dissimular l’amplitud de l’amputació. No ha d’estranyar, doncs, que molts ciutadans d’aquests Estats mirin amb simpatia l’OTAN i, en canvi, sentin una àmplia reticència envers la Unió Europea tot i que siguin conscients de la necessitat de formar-ne part.
Les campanyes electorals als comicis electorals de demà del PP i del PSOE han estat un insult a la intel·ligència. En primer lloc, perquè no han parlat d’Europa, dels problemes actuals que Europa ha de resoldre, sinó que han aprofitat l’ocasió per esbatussar-se com dos galls en un galliner a través d’arguments de gran impacte mediàtic –utilització d’avions oficials, etcètera—però d’escàs pes polític. Per a mi ha resultat del tot indignant la campanya del PSC, que tinc per un partit assenyat. Quina és la proposta del PSC? La por que pot despertar Silvio Berlusconi? ¿És que Berlusconi no és un polític que ha estat elegit, democràticament, dues vegades pels ciutadans italians? ¿Se’l pot tractar, a ell i als altres polítics de dreta que surten a les fotografies, com si fossin bandolers? Més encara: ¿no ha dit Rodríguez Zapatero que el seu vot serà favorable a la continuïtat, a la presidència de la Comissió Europea, de Durao Barroso, de la mateixa família política que Berlusconi i companyia?
Però, malgrat el PP i el PSC, hem d’anar a votar. En primer lloc, perquè votar és una manera de dir la nostra en un procés històric que segueix essent apassionant, i del qual no ens podem apartar. En segon lloc perquè encara que algunes esperances --com l’Europa de les Regions-- el temps, i els governs estatals, les hagin difuminat nosaltres, els catalans, vam néixer com a Marca europea i és a l’Europa de la Il·lustració, de Beethowen i de Zweig a la que ens volem assemblar. I, si pot ser, tenir-hi un lloc propi.
El Punt. 6 de juny del 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada