Entre la Revolució i el Mur

Avui fa exactament 92 anys del cop d’estat bolxevic que va comportar l’establiment del comunisme soviètic a Rússia. I dilluns, dia 9, en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín, aixecat pel govern comunista de l’Alemanya de l’Est la nit del 12 al 13 d’agost del 1961. L’inici i la fi del comunisme. Churchill diu, en les seves memòries, que el feixisme va ser “l’ombra o el fill lleig del comunisme” i afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”. Comunisme i feixisme protagonitzen la història del segle XX, a Europa. El feixisme acaba en mig d’una apocalipsi de guerra i horror i després del 1945 resulta absolutament indefensable potser perquè la seva herència és fàcilment perceptible: Dachau, Matthausen i la llarga llista de camps d’extermini encara avui, per fortuna, visitables. El comunisme no acaba en sang sinó en col·lapse. No ha deixat, per dir-ho així, rastre físic sinó literari. És, sobretot, a través de la literatura que podem apropar-nos-hi: George Orwell (1984); Arthur Koestler (El zero i l’infinit); Artur London (La confessió); Alexander Soljenitsin (Arxipèlag Gulag), etc.
Vint anys després de la caiguda del Mur, la simetria establerta per Churchill sembla irrefutable. Durant molts anys, però, justament en els països europeus que van quedar lliures del comunisme això no va ser així. La utopia comunista, tot i que ja existien prou proves del cul de sac al qual havia arribat, va seguir enlluernant molts dels intel·lectuals de França, d’Itàlia, d’Espanya. Aquesta és, per a mi, una de les qüestions més fascinants del període: el paper dels intel·lectuals. En efecte, la instauració del comunisme a Rússia és una operació impecable des del punt de vista intel·lectual. Es tracta de dur a terme un programa suposadament científic com és la superació del capitalisme. No és casualitat que l’operació la dugui a terme un equip dirigit per Lenin, un intel·lectual fanàtic i rancuniós. Lenin passa de la utopia al crim –com ja havia fet Robespierre—en el moment en què la Realitat contradiu la Idea que, per a ell, no és Idea sinó Ciència. (Al cap de molts anys, Althusser situarà Marx al costat de Copèrnic, és a dir, fora de la filosofia, fora de l’especulació). Està tan convençut, Lenin, de la inexorabilitat de la doctrina que la gran decepció, allò que realment el fa aterrar abruptament a la realitat, és el fracàs de la revolució a Alemanya, que era el país que aparentment reunia els requisits –Alemanya, i no pas Rússia— per fer el salt al comunisme.
Per a les noves generacions, la Revolució i el Mur formen part del passat. Lenin és literalment una mòmia enterrada a la Plaça Roja a major honra i glòria dels turistes. Però seríem uns inconscients si penséssim que allò que va passar, a Europa, el 1914 i el 1917 no ens afecta. Posaré dos exemples. La desconfiança. Europa està instal·lada en la desconfiança. A Europa les mostres d’entusiasme que va despertar l’elecció d’Obama són tingudes com una mostra de la ingenuïtat i de l’infantilisme dels nord-americans. Com molt bé explica Stefan Zweig en el seu llibre El món d’ahir aquesta desconfiança neix del 1914 quan els europeus van anar a matar-se entre ells perquè així els ho havien ordenat els governs en els quals confiaven. Van anar a la guerra pensant que seria qüestió de 15 dies però el conflicte va durar quatre anys i va provocar 10 milions de morts. Un segon exemple. Les Idees. La caiguda del Mur arrossega la caiguda de la Modernitat, és a dir, la creença que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet. Lenin volia fundar “l’home nou” i aquest propòsit no era fruit d’un caprici personal sinó de l’evolució ideològica i científica dels últims cent anys. Immediatament després del triomf bolxevic, la Revolució Política i les avantguardes artístiques van de bracet. És el gran moment de Maiakowski i Rodtxenko fins que el primer acaba suïcidant-se i el segon glorificant les aberracions soviètiques. Però ara ja no és el moment de la Idea sinó, si de cas, de l’Ètica. Glucksman ho explicava molt bé en el moment dels bombardejos serbis contra Sarajevo. Ara –deia el filòsof francès—ja no necessitem saber on és el Bé per actuar; el Bé, és a dir, la Idea o la Utopia. Ara no sabem si som comunistes o catòlics o potser no sabem què som però sabem on és el Mal –la ciutat bombardejada— i el combatem. Combatem els serbis. Potser aquesta és la gran lliçó del segle XX. El fracàs de la supèrbia intel·lectual. El preu ha estat deixar enrera un dels segles més espantosos de tota la història d’Europa.

El Punt. 7 de novembre de 2009

Elogi dels Nobel

La concessió del Premi Nobel de la Pau al president nord-americà Barak Obama ha provocat entre la premsa europea –també, per tant, entre la catalana i l’espanyola— una reacció de sorpresa. “Encara no ha fet prou mèrits” ha estat el comentari pràcticament unànime. I alguns han aprofitat l’ocasió per tornar a posar en dubte la credibilitat del Premi i, d’una manera inevitable, s’han referit a altres decisions del Jurat que, en el seu moment, van provocar una notable polèmica. Em refereixo, per exemple, als noms de Kissinger i Arafat guardonats, el 1973 i el 1994, amb el Nobel de la Pau. El descrèdit del Premi, doncs, ha tornat a aflorar.
Una de les característiques dels Nobel de Literatura és que premien autors d’una llarga trajectòria. O, en algunes ocasions, com en el cas de Soljenitsin, una trajectòria curta però contundent. Els Nobel de Literatura premien la qualitat de l’obra, la trajectòria de l’escriptor i, a la vegada, subratllen, d’una manera implícita, els mèrits o els desmèrits d’una societat. Mentre va durar el franquisme, als escriptors espanyols només els va tocar un premi: el de Juan Ramon Jiménez, l’any 1956, autor de qualitat indiscutida, representant de la literatura que havia hagut d’expatriar-se. Era, doncs, el símbol de l’exili. I no va haver-hi cap més Nobel de Literatura per a un autor espanyol fins després de la mort de Franco; concretament, fins al 1977. També el premiat reunia, en aquest cas, un conjunt de circumstàncies literàries i personals. Vicente Aleixandre potser no va ser l’autor més brillant de la seva generació però sí el més equidistant de totes les tendències. I, sobretot, ell va aixoplugar, durant els llarguíssims anys del franquisme, els autors més valuosos del moment; especialment aquells que mai no van perdre la seva dignitat enfront del franquisme. Era, doncs, el símbols dels escriptors que s’havien quedat a l’interior.
Si ho mirem des d’aquest punt de vista, és evident que ni el president Obama ni, en anys anteriors, Kissinger o Arafat podien presentar una llarga trajectòria en favor de la pau. ¿Perquè, doncs, se’ls va concedir, o se’ls ha concedit, el Premi? Possiblement, perquè el Comitè responsable –que es reuneix a Oslo i no a Estocolm— no parteix dels mateixos paràmetres a l’hora de valorar els possibles candidats. Possiblement, en el cas dels Nobel de la Pau no es tracta tant de reconèixer com d’ajudar. La guerra és una presència permanent en la història de la Humanitat i per això són tan meritoris els esforços d’aquells que, en una o altra circumstància històrica, han treballat a favor de la pau. S’entén a favor de la pau amb dignitat; no de la pau de Neville Chamberlain, al qual, per cert, van estar a punt de donar-li el Nobel. A Kissinger i Le Duc Tho els van donar el Nobel de la Pau de 1973 perquè feia pocs mesos que s’havien signat els Acords de París, inici de la fi de la Guerra del Vietnam. Davant de la mortaldat i la devastació d’una guerra que feia anys i anys que durava els membres del Comitè van creure necessari donar suport a la primera iniciativa seriosa a favor de la pau encara que fos a costar de premiar dos personatges no precisament significats pel seu pacifisme. Els Acords de París no es van complir en la seva totalitat i la guerra va continuar fins a la victòria absoluta de les tropes nord-vietnamites però ningú no podrà acusar el Comitè d’Oslo de passar de llarg de Vietnam. I el mateix podem dir del Premi de la Pau a Iasser Arafat, Shimon Peres i Isaac Rabin. El van rebre el 1994 com a conseqüència directa dels Acords d’Oslo que van comportar, entre altres coses, el reconeixement de l’Autoritat Palestina i la retirada israeliana de la franja de Gaza. També en aquest cas es va tractar d’una solució parcial perquè el conflicte d’Orient Mitjà continua a hores d’ara estancat però el Comitè Nobel del 1994 es va mullar i va tornar a fer una aposta molt arran de la realitat política del moment.
Aquesta voluntat d’incidir d’una manera concreta, quasi tangible, en els esforços de pau, per més prims que es presentin, justificaria el Nobel a l’actual president nord-americà. Obama ha restablert la multilateritat, ha reconegut el pes dels països emergents, ha proclamat la necessitat d’un desarmament nuclear i ha volgut posar fi a pràctiques judicials que trencaven amb el Dret Internacional. Potser totes aquestes són iniciatives tan febles, tan subjectes encara a mil i un condicionaments, que el Comitè de Nobel ha cregut necessari acudir al seu ajut. Ho ha fet de l’única manera que pot: posant tot el pes del seu prestigi al costat del president nord-americà. . A mi no em sembla una decisió gaire criticable.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 d’octubre del 2009

El llegat de Trías Fargas

Avui fa vint anys que moria, mentre pronunciava un míting a Ocata, Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, un dels dirigents més destacats de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual va ser president del 1981 al 1989. Aparentment, ho va tenir tot: va ser catedràtic d’Economia, acadèmic de Medecina, diputat a les Corts Constituents, conseller de la Generalitat, cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona, articulista en els diaris més influents, amic del Rei... En realitat, és molt probable que en els últims temps de la seva vida hagués experimentat una íntima sensació de fracàs i en seria una prova la seva decisió d’abandonar la política; decisió que, segons explica el seu biògraf Jordi Amat, ja havia comunicat als seus íntims i al president de la Generalitat.
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.

El Punt. 22 d’octubre de 2009