Avui fa vint anys que moria, mentre pronunciava un míting a Ocata, Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, un dels dirigents més destacats de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual va ser president del 1981 al 1989. Aparentment, ho va tenir tot: va ser catedràtic d’Economia, acadèmic de Medecina, diputat a les Corts Constituents, conseller de la Generalitat, cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona, articulista en els diaris més influents, amic del Rei... En realitat, és molt probable que en els últims temps de la seva vida hagués experimentat una íntima sensació de fracàs i en seria una prova la seva decisió d’abandonar la política; decisió que, segons explica el seu biògraf Jordi Amat, ja havia comunicat als seus íntims i al president de la Generalitat.
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.
El Punt. 22 d’octubre de 2009
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.
El Punt. 22 d’octubre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada