No hi hauríem d'haver arribat

La vida política del país penja del fil d’una sentència: la que ha d’emetre el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. A aquesta situació no hi hauríem d’haver arribat. Els líders polítics d’un país no poden conduir la societat que dirigeixen cap a un carreró sense sortida, per més raó històrica que tinguin. Abans d’endegar una modificació legislativa de tanta importància haurien d’haver valorat les forces reals amb què comptaven, els suports que aconseguirien, els entrebancs que haurien de superar. També haurien d’haver tingut en compte l’experiència històrica: la del 6 d’octubre, per exemple; i la del moment de la redacció de la Constitució. La situació actual difereix radicalment de la del 6 d’octubre en un punt essencial. En proclamar l’Estat català, el president Companys va trencar la legalitat republicana. La discussió i aprovació del nou Estatut de Catalunya s’ha fet, en canvi, dins la més escrupolosa legalitat. En els dos casos, però, hi ha hagut un intent de canviar les regles del joc des d’un cert menyspreu de la realitat. De la realitat, si es vol, militar en la revolta d’octubre del 34: els nois d’Estat Català i de Palestra no tenien res a fer, com va quedar tràgicament demostrat, davant dels canons del general Batet. I menyspreu de la realitat política en el cas d’ara. Ningú amb dos dits de front pot creure de veritat que un nou Estatut de Catalunya és possible sense el consentiment del principal partit de l’oposició a escala espanyola.
Pel que fa a la Constitució recordem que el seu article segon “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren [la Nació espanyola] i la solidaritat entre totes elles”. Es parla, doncs, de “nacionalitats” però no s’aclareix de quines nacionalitats es tracta. No va colar, malgrat l’interès que hi va posar la part catalana (la part catalana que considerava que Catalunya és una nació). Si, en aquell moment, quan la Bàltica encara no estava glaçada, no va ser possible el reconeixement de Catalunya –i possiblement d’Euskadi i Galícia—com a “nacionalitat” ara, quan la voluntat de consens és tan menor, ¿hi havia alguna possibilitat real d’aconseguir-ho?
El catalanisme majoritari –amb l’excepció de Prat de la Riba— sovint ha sentit un cert menyspreu pel Dret. Potser perquè com que la derrota de 1714 va ser total –i no parcial com en el cas de les guerres carlines del segle XIX— també va ser total l’abolició de les estructures jurídiques pròpies. Tanmateix, ara vivim dins d’un Estat de Dret i en aquest Estat de Dret el Tribunal Constitucional té l’última paraula en determinats conflictes legislatius. Encara que tinguem, o tinguéssim, moltes raons per acusar-lo de politització no per això les seves resolucions deixarien de ser vinculants. D’aquí la importància de la via política. En aquests darrers trenta anys algunes situacions, tan potencialment conflictives com ho pot ser la sentència sobre l’Estatut, han quedat desactivades per la via de la pressió i la negociació més o menys públiques, com passa en totes les societats democràtiques.
Des del punt de vista del catalanisme liberal, que és el meu punt de vista, el text de l’Estatut és un nyap. Fa la impressió que no es va partir d’un avantprojecte que servís d’esquelet sinó que els diversos grups parlamentaris hi van anar introduint articles d’acord amb les seves dèries i les seves necessitats. Amb un clamorós afany intervencionista. Posem l’exemple del primer punt de l’article 52 referit als mitjans de comunicació social. Diu així: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Però, n’estem segurs que “correspon als poders públics de promoure les condicions per garantir el dret a la informació?”. No indica l’experiència, des de Napoleó III per no anar més lluny, que cada vegada que els poders públics han promogut el dret a la informació els periodistes, i la societat, n’hem sortit escaldats? I són els poders públics els qui tenen dret a rebre “dels mitjans de comunicació una informació veraç”? O són els ciutadans, i el paràgraf està mal redactat?
Gaziel deia que en moltes de les seves cruïlles històriques sovint Catalunya tria el camí equivocat. Es tracta, però, d’una opinió massa dràstica, sobretot, si l’apliquem del 1975 ençà. Més modestament, potser n’hi hauria prou en no treure els gegants en processó si així que plou els hem de tornar a cobert perquè ningú no ha previst com defensar-los de l’aigua.


El Punt. 5 de setembre del 2009