Eixamplar la mirada

Quan llegeixo la premsa, escolto la ràdio o miro la televisió sovint em fa l’efecte que la mirada sobre el món d’una part substancial del periodisme que es fa a Catalunya és una mirada massa local. Cada país ve d’on ve i nosaltres venim d’una llarga dictadura franquista que es va consolidar en el marc de la Guerra Freda. La dictadura franquista és l’expressió local de la Guerra Freda i només des d’aquest punt de vista entendrem la seva pervivència i l’herència intel·lectual que ens ha deixat. Mentre Franco vivia, era lògic que tots els esforços dels qui la patien estiguessin dirigits a combatre-la. Asfixiats sota el matalàs franquista –l’expressió és de Raimon—se’ns feia difícil saber si el nostre era un combat aïllat o només el flanc d’una llarga batalla. Lluitàvem per la llibertat i la democràcia –tanmateix, sense fer de cada taula un Vietnam— i admetíem, sense preguntar-nos gaire d’on venien, totes aquelles persones i totes aquelles idees que s’hi apuntaven. Franco era el dolent, i també els seus valedors internacionals, sobretot, els Estats Units que no havien fet res per tombar el Règim després de la II Guerra Mundial. L’odi als Estats Units venia del 98 i enllaçava dues figures tan diametralment oposades com l’almirall Carrero Blanco i l’escriptor Vázquez Montalbán. El pensament majoritari d’esquerres, clandestí i, a la vegada, progressivament hegemònic, trobava en la doctrina marxista el seu nou catecisme, aquesta vegada laic. Aquí, la mirada deixava de ser innocent i s’incardinava plenament en el tauler de la Guerra Freda on només hi havia dos bàndols: el comunisme i la història per dir-ho amb les paraules de Glucksmann. Quan el comunisme va resultar impossible de defensar, bona part de l’esquerra es va seguir negant a acceptar que de models per organitzar la societat –amb les seves diverses variants—només n’hi ha un, i enfront del comunisme i del capitalisme va postular una mena de tercera via estranya i inconcreta que tenia la característica de seguir posant en qüestió els fonaments de la societat oberta en la qual vivim i dins la qual s’ha produït el major grau de progrés de tota la història. No parlo de res gaire pretèrit: només cal recordar les adhesions que va despertar la presumpta revolució sandinista o llegir les memòries de Solé-Tura.
Més de 25 anys després de la mort de Franco no hi ha cap raó per seguir mantenint una visió sobre el món que prové de la Guerra Freda i a la qual ara hi hem afegit una considerable dosi d’ecologisme, de multiculturalitat i de defensa acrítica dels sectors socials més marginals. A la nostra televisió, per exemple, es parla del fonamentalisme islàmic com si fos un problema creat pels Estats Units. Jo vaig dir, en un article anterior, que la intervenció a l’Iraq havia estat una intervenció innecessària però això no treu validesa a la pregunta d’Oriana Fallaci sobre la capacitat de l’islamisme per adaptar-se als valors de la Il·lustració dels quals som fills. Si haguéssim tingut el coratge de respondre a aquesta pregunta potser la nostra televisió no hauria informat acríticament del Ramadà i hauria fixat la mirada en la marginació que pateixen la majoria d’adolescents i dones musulmanes no a l’Afganistan o a l’Aràbia sinó a Pubilla Cases o a Manlleu.
Una mirada més oberta, menys local, sobre el món ens hauria de fer adonar –i és un altre exemple— que el desassossec que ha produït, a Polònia i a Txèquia, la decisió d’Obama de retirar el projecte d’escuts antimissils te unes profundes arrels històriques, derivades del tracte rebut per aquestes nacions per part de Rússia. No és, doncs, un problema –com aquí es vol plantejar-- entre “dretes” (Bush) i “esquerres” (Obama) sinó de memòria col·lectiva. Més exemples. Sense una mirada global no podem entendre que la prioritat exterior d’Alemanya està posada, ara, a la part Est del seu territori i que, per tant, la planta d’Opel a Figueruelas no serà defensada amb gaire passió per la senyora Merkel. Els historiadors més recents –penso en Helène Carrère d’Encausse i la seva biografia sobre Lenin—estan d’acord en afirmar que sense l’ajuda logística i dinerària alemanya difícilment hauria triomfat la revolució russa. Alemanya, doncs, va fer possible la Revolució i des del 1989 Alemanya està fent possible la des-revolució. Soljenitsin es queixava que les aliats no haguessin continuat, l’any 1945, la II Guerra fins a Moscou. Ell, des del gulag, se sentia, com nosaltres, catalans i espanyols, traït per les potències guanyadores de la II Guerra Mundial. Potser res del que passa ara a Europa no s’entén si prescindim d’aquestes i altres consideracions.

El Punt. 3 d’octubre del 2009