O entrem o sortim

Vist que el projecte de catalanitzar Espanya s'ha acabat -entre altres coses perquè, en efecte, Espanya s'ha catalanitzat en el sentit que ho formulaven Prat de la Riba o Gaziel-- algú podria pensar que el dilema s'ha tornat menys ambigu i que es presenta en uns termes ben simples: o entrem o sortim.Vist que el projecte de catalanitzar Espanya s'ha acabat -entre altres coses perquè, en efecte, Espanya s'ha catalanitzat en el sentit que ho formulaven Prat de la Riba o Gaziel-- algú podria pensar que el dilema s'ha tornat menys ambigu i que es presenta en uns termes ben simples: o entrem o sortim.

És a dir o, efectivament, formem part d'Espanya i ens disposem a participar en el seu consell d'administració amb la força que ens dona l'aportació a l'empresa -un 20% del PIB-o bé constatem que en el negoci no ens hi volen, ni nosaltres volem ser-hi, i decidim marxar amb una aposta clara per la independència. Reconec que es tracta d'una formulació molt simplista i plena de paranys però té la virtut de fer-nos adonar de l'absurditat de la situació actual: participem en un negoci sense rebre'n els beneficis que ens corresponen. I, a sobre, hem de pidolar obres públiques, per exemple, a representants de territoris que viuen, en part, de la nostra obligada solidaritat.
Algú podrà dir que en el negoci hi hem entrat moltes vegades i esmentar la llarga llista de ministres catalans que han format dels governs espanyols tan en èpoques del PSOE com del PP. No és just dubtar de la bona feina, excel·lent en alguns casos, que alguns d'aquests ministres han fet en els seus respectius ministeris. Penso, per exemple, en el pas de Narcís Serra per la cartera de Defensa. Però tots aquests ministres, sense excepció, han actuat en representació, ben legítima, del programa del seu partit; que son uns programes d'abast estatal on els interessos de Catalunya queden diluïts. Per les raons que siguin, Convergència mai no ha apostat per un govern de coalició i jo no em sento amb prou coneixements per saber si aquesta ha estat, o no, una bona estratègica. En tot cas, però, ara les circumstàncies són diferents. Ara, la societat catalana, en el seu conjunt, està d'acord en demanar que s'apliqui allò que diu el vigent Estatut d'Autonomia en matèria de finançament i que suposa el principi de la fi de la llarga etapa de perjudicis que ha patit Catalunya des del punt de vista fiscal. Per cert, en cas de voler entrar en un govern no s'hauria de demanar la cartera d'Exteriors per més seductor que resulti ser rebut amb tots els honors pels caps d'estat de mig món sinó la de Foment, o sigui Obres Publiques, que és, no pas per casualitat, la que va ocupar, l'any 1918, Francesc Cambó en un govern de concentració presidit per Antonio Maura. ¿S'imaginen que un representant del catalanisme polític hagués pogut imposar les seves tesis sobre el model ferroviari d'Espanya, i del TGV, en aquests darreres anys? Segurament, ja tindríem el TGV França-Barcelona-València, tan necessari per a la nostra economia -i per al conjunt de l'economia espanyola--.
L'altra opció seria marxar; o intentar-ho més ben dit. Si cal fer cas de l'opinió publicada, especialment en els suports comunicatius més actuals com són els blocs, aquesta és una opinió que cada dia compta amb més adeptes. Històricament, però, ja sabem fins a quin punt el catalanisme es mou a través d'efervescències més aviat estètiques que no pas realment compromeses. ¿Quants patrons estan disposats a jugar la carta de la independència? No en veig gaires, francament. No en veig gaires ara, ni tampoc ni hi ha hagut gaires al llarg de la història. "Per l'aranzel vindran amb nosaltres; per la resta, aniran amb el govern civil". Ho deia Cambó, parlant dels seus, als quals coneixia prou bé. Espanya encara és un mercat important per als productes catalans i els nostres bancs i caixes, i molts empresaris particulars, hi tenen interessos molt profunds. A la vegada, Catalunya és un poble de barreja on són moltes les famílies amb parents que viuen a Espanya i amb els quals, i amb la qual, mantenen, i volen seguir mantenint, una relació afectiva intensa. Tot això ni ho alabo ni ho critico. Ho assenyalo perquè no ens equivoquem de país. És clar que podríem plantejar igualment l'opció de la independència i consolidar un gruix electoral del 30%, per exemple, a l'espera que l'opció arribés a ser majoritària. De moment, però, tot això és pura ucronia diguin el diguin aquells que es mostren més optimistes sobre el creixement del sentiment independentista a Catalunya.
No sé fins a quin punt podrem seguir mantenir la idea que volem, sí, formar part d'Espanya però d'una manera diferent. Aquest punt de vista resulta, a la pràctica, irrellevant. El que compta, i això els qui manen ara al Consell d'Administració espanyol ho saben prou bé, és l'exigència de poder. O accepten que ens toca administrar el 20% del pastís o comencem a deixar-nos estar d'ambigüitats. I, en aquests moments, el reconeixement dels nostres drets diguem-ne econòmics passen perquè el govern central es limiti a complir allò que diu l'Estatut.

El Punt. 7 d'agost del 2008