El catalanisme prim

Suposo que el més correcte seria escriure sobre la nova onada de neo-espanyolisme que ens ha caigut a sobre, a propòsit de la victòria de la selecció de futbol a la Copa d'Europa de futbol o a través del nou "Manifiesto" sobre la unitat de la llengua. Són temes que van minant la convivència entre Catalunya i Espanya i que fomenten, no ens hem d'enganyar, la divisió entre els catalans. Faríem, doncs, bé de prendre'ns-ho seriosament. Sobre aquesta qüestió, però, em sembla que el que jo pogués dir no seria gaire original i que es correspondria a allò que pensen la majoria de lectors d'El Punt, o pràcticament tots.Suposo que el més correcte seria escriure sobre la nova onada de neo-espanyolisme que ens ha caigut a sobre, a propòsit de la victòria de la selecció de futbol a la Copa d'Europa de futbol o a través del nou "Manifiesto" sobre la unitat de la llengua. Són temes que van minant la convivència entre Catalunya i Espanya i que fomenten, no ens hem d'enganyar, la divisió entre els catalans. Faríem, doncs, bé de prendre'ns-ho seriosament. Sobre aquesta qüestió, però, em sembla que el que jo pogués dir no seria gaire original i que es correspondria a allò que pensen la majoria de lectors d'El Punt, o pràcticament tots.
En canvi, potser com a reacció a les constants mostres de deslleialtat de l'Estat envers Catalunya, observo una tendència al puritanisme ideològic que aprima les bases del catalanisme i ens fa, a la llarga, més febles. És molt possible que, en efecte, el cicle històric que el catalanisme inicia, per posar alguna data, amb el Memorial de Greuges (1885), estigui a punt de tancar-se, o es pugui donar ja per acabat. La idea de construir una Catalunya forta sense renunciar a influir sobre la resta d'Espanya és una idea que neix del fracàs de la I República quan els federalistes catalans van poder comprovar, en la seva pròpia carn, com és de difícil aplicar el federalisme sinó només són uns els qui es volen federar. Ara, Espanya ja s'ha catalanitzat per dir-ho en una expressió que agradaria a Prat de la Riba i a Gaziel i un cop catalanitzada -és a dir, europeïtzada amb l'assumpció dels valors protestants- ens ha girat la cara. Per cert, crec que el moment històric on queda clar que Catalunya ha deixat de tenir influència a Espanya, o a la resta d'Espanya, és el de les privatitzacions de les grans companyies estatals, on la presència, i influència, d'empresaris catalans ha estat ben escassa; i es tracta, en canvi, d'un episodi ben recent tan important, des del punt de vista econòmic, com el de les desamortitzacions del segle XIX.
La sensació que amb Espanya no hi ha res a fer dona peu a un discurs més radical on sembla que l'única manera de viure la catalanitat sigui la d'assumir posicions que van del "Dret a decidir" a la independència. Jo sóc dels convençuts que hi ha raons per creure que només amb posicions d'aquesta índole podrem fer-nos escoltar a Espanya. Però, també, dit sigui de passada, amb una major fermesa de la part catalana, ja sigui des dels camps de la política, de l'economia o del món cultural i intel·lectual. A la vegada, també estic convençut que la fortalesa històrica de la noció de catalanitat prové del fet que és assumida per sectors socials molt diversos i, fins i tot, contraposats. De Cambó al Noi del Sucre, diríem en un exemple ja clàssic. I en trobaríem molts altres. El catalanisme ha estat, històricament, com un xiclet que s'estira a banda i banda per adaptar-se a les necessitats de cada usuari, però que mai no s'arriba a trencar. (La metàfora és de Maria Aurèlia Campany). Aquesta ha estat la base de la seva fortalesa, i allò que fa que sigui impossible reduir el catalanisme a l'expressió d'una única classe social.
Però tinc por que en el canvi de rumb del catalanisme polític perdem la pluralitat pel camí. Per desgràcia, cada vegada és més difícil, a Catalunya, sostenir opinions que no siguin políticament correctes. I la correcció passa, en aquests moments, per l'independentisme més o menys explícit; la mala consciència pel benestar econòmic que hem aconseguit; l'ecologisme assumit com a nova religió; les resistències a revisar el passat antifranquista; l'antinord-americanisme convertit en tradició; l'oposició a l'energia nuclear i els etcèteres que el lector hi vulgui anar posant. Que a Catalunya és difícil sostenir posicions públiques que vagin contra direcció alguns en podem donar testimoni personal. També ho prova el fet que persones intel·lectualment importants, que s'expressen literàriament en català, han hagut de trobar acollida a Madrid. N'hi ha que, secretament o no tant, se n'alegren perquè encara es pensen que per escriure en català cal ser catalanista. I no és veritat. En francès, per exemple, van escriure Drieu la Rochelle i Sartre; François Mauriac i Celine.
Si nosaltres anem aprimant el sentit de la catalanitat, si reservem la llengua catalana per aquells que se senten catalanistes, si en català acaba resultant difícil expressar determinades idees o opinions, haurem començat a cavar la tomba de la nostra feblesa. I només cal mirar cap a València per saber el resultat que ens espera.


El Punt. 15 juliol 2008