Sembla que la Comissió Europea ha fet, per fi, un cop de cap i deixarà que els ciutadans triem: als aeroports europeus podrem escollir entre ser despullats per una màquina o ser humiliats per una persona, com ara ja passa.
Les emissores de ràdio i televisió s'han apressat a organitzar enquestes per tal d'esbrinar quina opció té més partidaris entre la ciutadania, i la ciutadania, pel que jo ha escoltat, ha contestat l'enquesta amb la despreocupació pròpia d'aquestes consultes mediàtiques. Tanmateix, aquest simulacre de participació no deixa de ser una metàfora d'una certa manera de funcionament social: se'ns deixa opinar sobre les coses secundàries i, a la vegada, se'ns allunya cada cop més de la presa de decisions sobre els temes realment importants.
El perill del terrorisme islàmic és un perill cert, del qual, malauradament, tot sovint en tenim proves. Però, a la vegada, sóc també un bon lector de diaris i acabo de llegir, no pas en una notícia amb grans titulars, que un jurat de Londres ha absolt, per falta de proves, el presumpte grup terrorista que va ser detingut, fa uns mesos, quan ja s'havia colat en uns quants avions amb el propòsit de fer-los esclatar en ple vol. Va ser la detenció d'aquests terroristes, i el debat que va seguir-ne sobre la facilitat amb què havien fet passar determinats productes químics pels controls de l'aeroport de Londres, allò que va donar peu a les darreres mesures de seguretat, les més restrictives, aquelles que ara justifiquen que ens hàgim de deixar escorcollar o fotografiar. Una de les paradoxes de la nostra època és que mai l'home, i la dona, no havien tingut tantes oportunitats, tantes possibilitats, d'exercir la seva llibertat d'una manera tan efectiva però, a la vegada, mai l'home, i la dona, no havien deixat que es trepitgés la seva llibertat amb una passivitat tan generalitzada. Perquè allò sorprenent de l'enquesta sobre si a l'aeroport ens hem de deixar passar l'escàner o ens hem de deixar despullar per una màquina és que han estat molts pocs els ciutadans que s'han rebel·lat contra la pregunta; ben al contrari, la majoria l'han contestat amb una certa satisfacció.
A aquesta tendència europea a la reglamentació hi hem d'afegir, a Catalunya, les continuades temptatives del govern de ficar-se a casa nostra. En efecte, tot sovint els mitjans de comunicació catalans porten notícies de projectes de lleis, decrets, ordres, reglaments que solen tenir per objectiu fins polítics, morals i col·lectius molt elevats però que, com a efecte colateral, comporten una retallada de les nostres llibertats quotidianes. No em vull referir a les actuacions del Servei Català del Trànsit per no allargar massa aquest article. El seu actual responsable deu tenir moltes virtuts però no la d'assumir que, d'entrada, els drets -per exemple, el dret d'anar a 130 i no a 120 per les autopistes, que és un dret respectat a França- estan del cantó dels ciutadans i que la retallada de cadascun dels drets mereix un examen sever i exhaustiu. En un altre article ja m'he referit a la situació de l'ensenyament: vivim en un país, Catalunya, on els pares no tenen dret a escollir l'escola dels seus fills. Veurem què passa amb el projecte del conseller Maragall. Un altre projecte legislatiu en dansa, el de la reforma del Codi civil català, preveu legislar la participació dels pares en les feines domèstiques. És un tema excel·lent perquè els nostres mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, demostrin fins a quin punt arriba el seu grau de banalització. La broma que s'hi pot fer!.
Si el segle XX ha demostrat alguna cosa és que no hi ha res pitjor que creure's en possessió d'una estratègia capaç de salvar el món, i les persones que l'habiten. Aquí, però, som especialistes en passar d'un fonamentalisme ideològic a un l'altre potser perquè així no ens hem de trencar el cap a la recerca de les solucions complexes que solen ser les que adopten els països més avançats. .Solucions complexes. Va ser Edgar Morin el qui, després de la caiguda del Mur va parlar de l'adveniment de la "societat complexa". Però, tant en la nostra vida personal com en la nostra vida col·lectiva, manejar la complexitat exigeix un exercici de llibertat, de risc, que ni el govern ni els ciutadans del nostre país semblem disposats a assumir.
El Punt. 3 de novembre del 2008
Les emissores de ràdio i televisió s'han apressat a organitzar enquestes per tal d'esbrinar quina opció té més partidaris entre la ciutadania, i la ciutadania, pel que jo ha escoltat, ha contestat l'enquesta amb la despreocupació pròpia d'aquestes consultes mediàtiques. Tanmateix, aquest simulacre de participació no deixa de ser una metàfora d'una certa manera de funcionament social: se'ns deixa opinar sobre les coses secundàries i, a la vegada, se'ns allunya cada cop més de la presa de decisions sobre els temes realment importants.
El perill del terrorisme islàmic és un perill cert, del qual, malauradament, tot sovint en tenim proves. Però, a la vegada, sóc també un bon lector de diaris i acabo de llegir, no pas en una notícia amb grans titulars, que un jurat de Londres ha absolt, per falta de proves, el presumpte grup terrorista que va ser detingut, fa uns mesos, quan ja s'havia colat en uns quants avions amb el propòsit de fer-los esclatar en ple vol. Va ser la detenció d'aquests terroristes, i el debat que va seguir-ne sobre la facilitat amb què havien fet passar determinats productes químics pels controls de l'aeroport de Londres, allò que va donar peu a les darreres mesures de seguretat, les més restrictives, aquelles que ara justifiquen que ens hàgim de deixar escorcollar o fotografiar. Una de les paradoxes de la nostra època és que mai l'home, i la dona, no havien tingut tantes oportunitats, tantes possibilitats, d'exercir la seva llibertat d'una manera tan efectiva però, a la vegada, mai l'home, i la dona, no havien deixat que es trepitgés la seva llibertat amb una passivitat tan generalitzada. Perquè allò sorprenent de l'enquesta sobre si a l'aeroport ens hem de deixar passar l'escàner o ens hem de deixar despullar per una màquina és que han estat molts pocs els ciutadans que s'han rebel·lat contra la pregunta; ben al contrari, la majoria l'han contestat amb una certa satisfacció.
A aquesta tendència europea a la reglamentació hi hem d'afegir, a Catalunya, les continuades temptatives del govern de ficar-se a casa nostra. En efecte, tot sovint els mitjans de comunicació catalans porten notícies de projectes de lleis, decrets, ordres, reglaments que solen tenir per objectiu fins polítics, morals i col·lectius molt elevats però que, com a efecte colateral, comporten una retallada de les nostres llibertats quotidianes. No em vull referir a les actuacions del Servei Català del Trànsit per no allargar massa aquest article. El seu actual responsable deu tenir moltes virtuts però no la d'assumir que, d'entrada, els drets -per exemple, el dret d'anar a 130 i no a 120 per les autopistes, que és un dret respectat a França- estan del cantó dels ciutadans i que la retallada de cadascun dels drets mereix un examen sever i exhaustiu. En un altre article ja m'he referit a la situació de l'ensenyament: vivim en un país, Catalunya, on els pares no tenen dret a escollir l'escola dels seus fills. Veurem què passa amb el projecte del conseller Maragall. Un altre projecte legislatiu en dansa, el de la reforma del Codi civil català, preveu legislar la participació dels pares en les feines domèstiques. És un tema excel·lent perquè els nostres mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, demostrin fins a quin punt arriba el seu grau de banalització. La broma que s'hi pot fer!.
Si el segle XX ha demostrat alguna cosa és que no hi ha res pitjor que creure's en possessió d'una estratègia capaç de salvar el món, i les persones que l'habiten. Aquí, però, som especialistes en passar d'un fonamentalisme ideològic a un l'altre potser perquè així no ens hem de trencar el cap a la recerca de les solucions complexes que solen ser les que adopten els països més avançats. .Solucions complexes. Va ser Edgar Morin el qui, després de la caiguda del Mur va parlar de l'adveniment de la "societat complexa". Però, tant en la nostra vida personal com en la nostra vida col·lectiva, manejar la complexitat exigeix un exercici de llibertat, de risc, que ni el govern ni els ciutadans del nostre país semblem disposats a assumir.
El Punt. 3 de novembre del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada