Poesia i política

Per a aquells que havíem apostat, més o menys públicament, a favor de Hillary Clinton en les eleccions primàries del Partit Demòcrata nord-americà, els nomenaments que, fins ara, ha decidit el president electe no poden sinó causar-nos satisfacció. En efecte, Obama s’ha envoltat d’alguns dels tècnics i polítics més prestigiosos de l’època Clinton, de molt bon record entre els nord-americans a causa de la bondat econòmica que es va viure.
La mateixa Hillary ha acceptat el càrrec de secretària d’Estat, el segon en importància real dins l’escalafó del Govern, i en aquest punt no resulta ociós recordar que la primera dona que va exercir aquest càrrec, Madeleine Albright, va deixar el llistó molt alt. Algú podria dir, doncs, que Obama ha guanyat la presidència però que Hillary ha guanyat, si més no en una bona part, el Govern, perquè seran els homes i les dones de Hillary els qui administraran el dia a dia de la política nord-americana. Si això és així, com és que Hillary va perdre les primàries?
La resposta pot ser considerada poc científica però no per això desencertada. A Hillary li va fallar la poesia. Si Obama, finalment, ha guanyat no és pas, com hem vist, perquè proposés una política gaire diferent de la que hauria aplicat Hillary, sinó perquè va saber revestir el seu discurs d’aquell alè èpic, o líric, segons les ocasions, que resulta necessari en els moments més transcendentals de la vida d’un poble.
Kennedy, per exemple, se’l recordarà més per una de les frases del seu discurs d’acceptació de la presidència –“No preguntis el que els Estats Units pot fer per tu. Pregunta el que tu pots fer per als Estats Units”– que no pas per les seves indecisions respecte a Cuba o per la seva política al Vietnam. Obama va encunyar el “Sí, podem”, un eslògan amb suficient dosi d’ambigüitat i de magnetisme com per convertir-se en una proposta capaç de suscitar entusiasme i adhesió. Si alguna cosa ha cuidat Obama durant la llarga campanya que l’ha dut fins a la presidència dels Estats Units és allò que els experts en deien, fa uns anys, el metallenguatge, és a dir, els gestos simbòlics, no estrictament polítics, generalment referits a temes d’història del país i al patriotisme entès com una invitació a la participació activa en els afers d’una comunitat.
Ara a Catalunya li falta èpica. No una èpica grandiloqüent o mistificadora del passat, sinó una èpica que ajudi a entendre, sobretot a les noves generacions, que no som una simple divisió administrativa. Que som un país vertebrat, que pot arribar a ser il•lusionant –i la il•lusió es tradueix en una major capacitat de dinamisme econòmic, social i cultural–. Si volem un país així, i si aquest és el país que necessitem, aleshores no n’hi ha prou d’administrar amb més o menys encert la política diària. Ens calen paraules amb majúscula. Com les que han fet possible el triomf d’Obama.

Butlletí del Centre d'estudis Jordi Pujol. 16 de desembre de 2008