Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat
. Les traves a superar van ser moltes. Eren traves nascudes de la ignorància cultural, de la mala fe política, de la desídia administrativa, del menyspreu cap als artistes i els intel·lectuals. Només cal recordar que el Museu Picasso va haver d'obrir les portes amb el nom de "Col·lecció Sabartés" perquè Picasso era com una mena de dimoni amb banyes per a les autoritats franquistes.
Amb l'arribada de la democràcia, i de l'Estat de les autonomies, la situació d'aquests dos centres hauria d'haver rebut un impuls decisiu per part dels successius governs centrals. Però no ha estat així. El Museu Picasso i la Fundació Miró son dues institucions museístiques excel·lentment gestionades però totes dues saben que, en els moments importants, amb el govern central no han pogut comptar-hi. L'obsessió per fer de la ciutat de Madrid una gran capital cultural ha provocat que el govern de l'Estat actués de forma deslleial envers la ciutat de Barcelona i, en el cas que ens ocupa, envers aquests dos museus. En comptes de potenciar els llegats de Picasso i Miró situats ja a la ciutat de Barcelona, Madrid ha acaparat totes les obres d'aquests dos artistes que ha pogut, sigui per la via del pagament de drets d'herència o sigui simplement per via d'adquisició. El resultat és que, en aquests moments, als museus de Madrid, i especialment al Reina Sofia, hi ha tanta o més obra de Picasso, Miró i Dalí que a Barcelona. I, sense dubte, alguns dels seus quadres més significatius. L'Estat ha actuat com si els museus de Barcelona no formessin part d'Espanya; com si només comptés, pel que fa a patrimoni, allò que es guarda i s'exhibeix en museus de Madrid.
Aquest és un exemple del camp de la cultura, que és el camp que jo conec més, que pot explicar la irritació de molts catalans respecte a l'actuació de l'Estat; una actuació deslleial. Però els exemples podrien multiplicar-se. ¿Recorden vostès qui va començar a lloar els avantatges del TGV? Un dels primers polítics a parlar-ne, sinó el primer, va ser el president Pujol. Des de la seva envejable agilitat mental, Felipe González, aleshores cap del govern espanyol, de seguida va captar la importància del projecte... sinó que en va canviar el trajecte. En comptes de servir per unir més eficaçment Espanya i França a través de Barcelona va preferir regalar el TGV a Sevilla, tot i que cap necessitat estratègica ho feia necessari. Després, el TGV ha refermat l'estructura radial d'Espanya en detriment de les necessitats de les àrees econòmiques més potents, i més necessitades d'un bon transport, com és el corredor mediterrani.
Aquests exemples són fruit d'una determinada política. Quan un cop abandonat el poder, li van preguntar a Felipe González, quina cosa, per sobre de qualsevol altra, destacaria dels seus anys de govern, ell va respondre, sense pensar-ho, que l'anivellament de les diferències econòmiques entre els diversos territoris d'Espanya. El PSOE de la transició, tan influït pel seu lobby andalús, de seguida va entendre que l'Estat de les autonomies, que era una aspiració catalana, podria tenir com a contrapartida una "solidaritat territorial" que, en el fons, no deixava de ser una mena de penyora; la condició implícita per no posar pals a les rodes al nou sistema polític. Per això un dels misteris que a les noves generacions els tocarà d'escatir és com un polític que ha assumit aquest punt de vista -i em refereixo a Felipe González-- ha pogut trobar a Catalunya una de les seves reserves de vots més sòlides.
Finalment, cal no oblidar que quan se situa Catalunya dins el mateix sac que la resta de les comunitats autònomes també s'està cometent una deslleialtat. No parlem ja de drets històrics o del concepte de nació. Parlem del Gran Teatre del Liceu o de l'aeroport del Prat: dues realitats que no tenen res d'autonòmiques. Algun observador imparcial podria arribar a la conclusió que a Barcelona sempre li resultarà més fàcil engrandir el seu port que el seu aeroport perquè, de moment, a Madrid, i com deia la cançó, no hay playa. Lamentablement, no es tracta d'una boutade sinó de la constatació de la mena de cul de sac en el qual ens trobem.
El Punt. 6 de setembre del 2008
. Les traves a superar van ser moltes. Eren traves nascudes de la ignorància cultural, de la mala fe política, de la desídia administrativa, del menyspreu cap als artistes i els intel·lectuals. Només cal recordar que el Museu Picasso va haver d'obrir les portes amb el nom de "Col·lecció Sabartés" perquè Picasso era com una mena de dimoni amb banyes per a les autoritats franquistes.
Amb l'arribada de la democràcia, i de l'Estat de les autonomies, la situació d'aquests dos centres hauria d'haver rebut un impuls decisiu per part dels successius governs centrals. Però no ha estat així. El Museu Picasso i la Fundació Miró son dues institucions museístiques excel·lentment gestionades però totes dues saben que, en els moments importants, amb el govern central no han pogut comptar-hi. L'obsessió per fer de la ciutat de Madrid una gran capital cultural ha provocat que el govern de l'Estat actués de forma deslleial envers la ciutat de Barcelona i, en el cas que ens ocupa, envers aquests dos museus. En comptes de potenciar els llegats de Picasso i Miró situats ja a la ciutat de Barcelona, Madrid ha acaparat totes les obres d'aquests dos artistes que ha pogut, sigui per la via del pagament de drets d'herència o sigui simplement per via d'adquisició. El resultat és que, en aquests moments, als museus de Madrid, i especialment al Reina Sofia, hi ha tanta o més obra de Picasso, Miró i Dalí que a Barcelona. I, sense dubte, alguns dels seus quadres més significatius. L'Estat ha actuat com si els museus de Barcelona no formessin part d'Espanya; com si només comptés, pel que fa a patrimoni, allò que es guarda i s'exhibeix en museus de Madrid.
Aquest és un exemple del camp de la cultura, que és el camp que jo conec més, que pot explicar la irritació de molts catalans respecte a l'actuació de l'Estat; una actuació deslleial. Però els exemples podrien multiplicar-se. ¿Recorden vostès qui va començar a lloar els avantatges del TGV? Un dels primers polítics a parlar-ne, sinó el primer, va ser el president Pujol. Des de la seva envejable agilitat mental, Felipe González, aleshores cap del govern espanyol, de seguida va captar la importància del projecte... sinó que en va canviar el trajecte. En comptes de servir per unir més eficaçment Espanya i França a través de Barcelona va preferir regalar el TGV a Sevilla, tot i que cap necessitat estratègica ho feia necessari. Després, el TGV ha refermat l'estructura radial d'Espanya en detriment de les necessitats de les àrees econòmiques més potents, i més necessitades d'un bon transport, com és el corredor mediterrani.
Aquests exemples són fruit d'una determinada política. Quan un cop abandonat el poder, li van preguntar a Felipe González, quina cosa, per sobre de qualsevol altra, destacaria dels seus anys de govern, ell va respondre, sense pensar-ho, que l'anivellament de les diferències econòmiques entre els diversos territoris d'Espanya. El PSOE de la transició, tan influït pel seu lobby andalús, de seguida va entendre que l'Estat de les autonomies, que era una aspiració catalana, podria tenir com a contrapartida una "solidaritat territorial" que, en el fons, no deixava de ser una mena de penyora; la condició implícita per no posar pals a les rodes al nou sistema polític. Per això un dels misteris que a les noves generacions els tocarà d'escatir és com un polític que ha assumit aquest punt de vista -i em refereixo a Felipe González-- ha pogut trobar a Catalunya una de les seves reserves de vots més sòlides.
Finalment, cal no oblidar que quan se situa Catalunya dins el mateix sac que la resta de les comunitats autònomes també s'està cometent una deslleialtat. No parlem ja de drets històrics o del concepte de nació. Parlem del Gran Teatre del Liceu o de l'aeroport del Prat: dues realitats que no tenen res d'autonòmiques. Algun observador imparcial podria arribar a la conclusió que a Barcelona sempre li resultarà més fàcil engrandir el seu port que el seu aeroport perquè, de moment, a Madrid, i com deia la cançó, no hay playa. Lamentablement, no es tracta d'una boutade sinó de la constatació de la mena de cul de sac en el qual ens trobem.
El Punt. 6 de setembre del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada