la dictadura de la correcció

Si em preguntessin quin és, al meu parer, el problema més greu que el nostre país té plantejat a hores d’ara jo respondria, sense dubtar-ho gaire, que la dictadura de la correcció. És cert que la crisi econòmica es fa omnipresent i que acabarem l’any sense saber què passa amb l’Estatut i, amb moltes probabilitats, sense finançament. Però per sobre de tots els problemes que poguéssim esmentar hi plana l’ombra paral.litzadora de la correcció política que individualment ens infantilitza i col·lectivament ens allunya de les societats més dinàmiques.
Hi ha com una mena de manual implícit de la correcció política que abasta des dels fenòmens més universals fins als més locals. Per exemple, el món cada vegada va pitjor –amb diverses variacions: cada vegada hi ha més gana, etcètera— i la MAT no és sinó un negoci de les grans companyies. En canvi, no té gaire sortida el punt de vista que planteja que potser les coses són més complexes: que el món no va cada vegada pitjor, sinó al contrari, cada vegada hi ha més gent que surt de la pobresa tot i que, paral·lelament, és probable que augmenti la distància que separa els més pobres dels més rics. En el cas de la MAT podríem dir que, efectivament, la línia pot ser un bon negoci per a determinades empreses però aquest reconeixement no hauria d’impedir constatar que, a la vegada, es tracta d’una instal·lació necessària si no volem que una part significativa del territori català torni al regne de les restriccions i les espelmes. La correcció política implica està en contra de les centrals nuclears encara que sigui al preu de tancar els ulls davant del fet que el nostre dèficit d’electricitat el solucionem important electricitat de França, produïda, aquesta, per l’energia nuclear. En el tema de l’escola, la correcció obliga a defensar l’escola pública encara que portis o hagis portat els fills a la privada o a la concertada.
Els qui vam néixer a la dècada dels quaranta del segle passat, hem hagut de suportar tres correccions polítiques abassegadores. Des d’un punt de vista cronològic, la primera correcció va ser que la que imposava l’església catòlica, però no l’església tal com l’entenia el bisbe Carreras o tal com l’entén el meu amic Enric Puig, sinó aquell catolicisme fet, literalment, de processons de penitència, d’amenaces de càstigs, de pecats omnipresents. Després va arribar la correcció marxista. Molts pocs eren els qui directament havien llegit Marx però no hi havia intel·lectual, músic o artista que volgués ser pres seriosament que no esmentés, en un moment o altra de les entrevistes promocionals, Gramsci, l’eurocomunisme i la burgesia decadent. Caigut el Mur de Berlín semblava que els nostres comunistes locals, per fi, començarien a fer aigües però heus aquí que van aconseguir una estranya aliança amb els ecologistes, la tercera de les correccions polítiques, i la més perillosa. Per dues raons. En primer lloc, perquè és la que, a hores d’ara, té més predicament. I, en segon lloc, perquè al contrari del que passava amb les altres dues és etèria i, per tant, difícilment visualitzable als ulls dels ciutadans.
Una de les característiques de la bona governança és que les idees serveixen per donar un fons de cohesió a l’actuació política però, en cap cas, substitueixen l’anàlisi de la realitat. Podria citar el cas d’Obama, que ha passat de la utopia del canvi a envoltar-se dels homes més experimentats de l’administració Clinton perquè el president electe ja ha dit que ell vol solucionar problemes, que és allò que la ciutadania li exigeix. I, sense anar tant lluny, en els successius governs Pujol hi va haver una bona dosi de pragmatisme. És aquest pragmatisme el que explicaria una pràctica social-demòcrata com va ser l’homologació de l’oferta hospitalària més enllà de la seva titularitat mentre que, en canvi, es va seguir un criteri propi dels polítics liberals a l’hora del reconeixement dels drets dels gais i les lesbianes.
A Catalunya patim una correcció política invisible als ulls de molts ciutadans però que ens fa ser, en el més estricte sentit de la paraula, un país conservador. Aquesta correcció política i ideològica resulta nefasta per al conjunt del país però, en especial, per a les generacions més joves, mentalment emmandrides i que no coneixen la tensió intel·lectual, creativa, pròpia de la discrepància. Només cal que conformem el nostre pensament al pensament de les nostres minories il·luminades. No deixa ser la posició més còmoda. Encara que això signifiqui caminar com els crancs.

El Punt. 8 de desembre del 2008