Soljenitsin i la fotocopiadora

El març del 1976 Alexander Soljenitsin va visitar l’Estat espanyol. Franco feia pocs mesos que acabava de morir i encara governava Carlos Arias Navarro. Soljenitsin va ser entrevistat per Iñigo que presentava un dels programes televisius més populars d’aquell moment.


El novel·lista rus va dir que feia uns dies que passejava per Espanya i que, pel que havia vist, no es podia afirmar que visquéssim en una dictadura; sobretot en comparació amb la situació de la Unió Soviètica. I va posar uns quants exemples: els espanyols podien circular pel territori; a Espanya les vagues eren tolerades; als quioscs es podia comprar premsa estrangera; i les màquines fotocopiadores eren de lliure accés. En un moment en què les lluites entre els immobilistes i els demòcrates era més intensa que mai –feia molts pocs dies de les grans manifestacions populars, a Barcelona, de l’1 i el 8 de febrer—aquestes paraules de Soljenitsin van caure com un gerro d’aigua freda.
Més interessant que allò que va dir sobre Espanya em sembla el recordatori que Soljenitsin va fer sobre la situació a la Unió Soviètica. Ja des de l’època tzarista a Rússia, després Unió Soviètica, no hi havia llibertat de moviments. És a dir, els ciutadans per traslladar-se d’un lloc a un altre necessitaven un permís escrit de les autoritats corresponents. D’altra manera, eren detinguts i jutjats. A Rússia –va dir també Soljenitsin— les vagues estaven prohibides des del triomf dels soviets; i, finalment, a la Unió Soviètica les fotocopiadores eren escasses i qui les utilitzava per reproduir lliurament papers no autoritzats podia ser detingut i acusat de contra-revolucionari. Soljenitsin sabia de què parlava. La primera part de l’Arxipèlag Gulag havia estat publicada el desembre del 1973 a París després que una còpia del manuscrit es perdés en caure en mans del KGB i la seva portadora, secretària de l’autor, fos torturada i acabés suïcidant-se. Bona part de l’obra de Soljenitsin, aleshores ja Premi Nobel de Literatura, era coneguda a la Unió Soviètica gràcies al samizdat, còpies rudimentàries clandestines que substituïen les prohibides fotocòpies.
Alguns dels qui, amb motiu de les seves declaracions a Iñigo, van escriure amb més fúria contra Soljenitsin mai no havien estat a la Unió Soviètica i, per tant, van actuar des de la ignorància. Hi ha va haver, però, una postura èticament més condemnable: els qui van callar des del coneixement. És a dir, els intel·lectuals catalans i espanyols –editors, escriptors...—que sí que havien viatjat a la Unió Soviètica i que, un cop tornats, no havien explicat la veritat del que havien vist. No ho havien explicat quan havien tornat i tampoc no ho explicaven ara quan Soljenitsin assenyalava els crims quotidians del comunisme. No tinc vocació de fiscal i, per tant, no diré noms. Només vull recordar que, encara que hagin passat tants anys, no es tracta del tot d’una història passada. Determinats escriptors i editors que no van sortir en defensa del que deia Soljenistin sobre la situació de la Unió Soviètica continuen ocupant responsabilitats destacades en el món cultural català. Ara, la seva prioritat és procurar que el lloc que els reserva la història intel·lectual d’aquest país no quedi tacat per les seves complicitats i els seus silencis. I per això callen i procuren que els seus compromisos ideològics es dilueixin sota la marca comú de l’antifranquisme. Però no és veritat que, durant el franquisme, calgués triar entre Franco o el marxisme. Hi va haver una sèrie de gent que mai no es va deixar ensibornar pels cants de sirena del comunisme i que van lluitar i apostar per una Catalunya i una Espanya amb estructures plenament obertes i democràtiques que és la que ha acabat triomfant. Penso en Santiago Nadal, en Maurici Serrahima, en Nèstor Luján, en Mauria Aurèlia Capmany, en Anton Cañellas, en Josep Pallach.
L’any 1920 Pestaña ja advertia que la Unió Soviètica caminava cap a una dictadura que no tenia res d’obrera. Però ja comprenc que per a un intel·lectual marxista dels anys setanta reconèixer que un rellotger de Sants com Àngel Pestaña tenia raó és una humiliació potser indigerible. (I això explicaria que del seu Informe sobre mi estancia en la URSS, només n’existeixi una edició, introbable, del 1968). Tanmateix, només calia que aquests intel·lectuals haguessin llegit Gide i el seu Retorn de l’URSS, que tanta polèmica havia aixecat quan va ser publicat el novembre del 1936. Haurien pogut evitar uns silencis que ara la mort de Soljenitsin torna a posar en relleu en tota la seva dimensió. És clar quan parlem de Gide estem parlant d’un intel·lectual de veritat, dels que no tenien por d’anar contracorrent.

El Punt 11 d’agost del 2008