La tradició ideològica d'Esquerra

Acabo de llegir la biografia d'un personatge modest, poc conegut, que va morir l'any 1965 a l'exili de Mèxic, i que a Mèxic està enterrat com tants i tants milers de catalans i espanyols que hi van trobar refugi.

Roc Boronat, el republicà que va fundar el Sindicat de Cecs de Catalunya és el títol d'aquesta biografia escrita per Jordi Amat i Betsabé Garcia. El llibre és fruit de la voluntat dels dirigents de l'actual ONCE de donar a conèixer la personalitat del polític que, des de l'ajuntament de Barcelona, va comprendre que calia dignificar la situació dels cecs i va posar en marxa una loteria per fer-ho possible, el cèlebre "cupó", avui encara vigent.
Roc Boronat no va formar part de l'élite republicana dels anys trenta. Ell era un obrer de corbata d'una fàbrica del Poble Nou, el seu barri, que, atret per les idees d'Estat Català es va enrolar en aquesta organització, va haver de fugir a l'estranger i va participar en els fets de Prats de Molló, a les ordres de Francesc Macià. Quan Estat Català es va fusionar amb Esquerra Republicana, ell també va passar a Esquerra. I quan Esquerra, després de la proclamació de la República, va esdevenir un partit de govern, ell també va entrar a formar del govern. El 26 de juliol del 1931 Roc Boronat va ser nomenat director de l'Institut d'Assistència Obrera de l'ajuntament de Barcelona, a proposta de Joan Casanellas, aleshores tinent d'alcalde. La feina que Roc Boronat va dur a terme al front d'aquest Institut s'explica a la biografia d'Amat i Garcia i va ser prou transcendent -sobretot, pel que fa, com hem dit, a la dignificació dels cecs- perquè més de setanta anys hagi estat recordada.
M'imagino que el cas de Roc Boronat no és únic. M'imagino que molts ex-militants d'Estat Català, que havien optat per la via insurreccional al costat de Macià, van esdevenir homes de govern, encara que fos en escalafons modestos de l'Administració, quan les institucions polítiques van ser guanyades pel republicanisme catalanista. Des del govern es fan coses pràctiques: ponts, carreteres, escoles o s'organitza, com el cas de Roc Boronat, el Sindicat de Cecs. El posicionament ideològic d'Esquerra facilitava la presa de decisions, en situar-se a l'esquerra de la Lliga però absolutament distanciada del revolucionarisme utòpic de la CNT i de la FAI. I, per descomptat, sense cap temptació d'assumir i defensar polítiques que, en aquells moments, poguessin ser considerades alternatives. Ben a l'inrevés, es tractava de partir de la tradició considerada pròpia de l'obrer català .-seny, sentit de la família, etc.- per millorar les condicions generals de la societat i, en especial, de la classe treballadora. Qui en vulgui saber més que llegeixi, per exemple, el pròleg de Ricard Vinyes a l'obra de Carles Pi Sunyer L'aptitud econòmica de Catalunya. En la seva tradició, Esquerra Republicana no es planteja cap canvi social radical ni dissenya cap "nova cultura" sinó que té una visió moderna de la societat. Des del punt de vista nacional vol arribar molt més enllà que qualsevol altre formació amb possibilitats de govern. I pel que fa al model de societat podríem dir que el seu ideari, i la seva actuació, bascula entre el liberalisme i la social-democràcia, cosa que ara ens pot semblar poc atractiva però que tenia la seva dosi de lucidesa i valor en un context en què bona part dels intel·lectuals europeus tenien posats els ulls "a Moscou o a Roma", per dir-ho en paraules de J.V.Foix.
Vista aquesta tradició no s'entén l'actual dèria d'Esquerra en disputar-li el territori a Iniciativa per Catalunya. Els comunistes catalans van jugar un paper important en la lluita antifranquista i els seus successors han trobat en l'ecologisme i, en general, la cultura del no -que és una cultura essencialment conservadora-la seva taula de salvament. Però Esquerra, si vol ser fidel a la seva tradició, hauria d'abandonar les polítiques alternatives i populistes i recuperar la tradició que va fer possible actuacions com la de Roc Boronat. Agradi o no agradi, una visió moderna de la política catalana passa, en aquests moments, per apostar sense reserves per la interconnexió de conques, la MAT, el Quart Cinturó, el respecte a l'escola concertada, l'energia nuclear i totes aquelles iniciatives que ajudarien a no perdre el tren del progrés. No ho dic per provocar. Ho dic mentre recordo que el militar Macià, quan encara no havia fet el pas a la política, va ser un dels impulsors del canal de Catalunya i Aragó; una obra de regadiu que, amb els actuals plantejaments, avui, Esquerra, hauria de vetar.

El Punt. 3 de juny del 2008