La guerra que ens incumbeix

Cinc anys després de l'inici de la invasió de l'Iraq són molts pocs els ciutadans, i els experts, que no creguin que es tracta d'un gran desastre polític i humanitari. D'entrada, aquesta no semblava una guerra necessària.

Vull dir que hi ha intervencions militars que són justes perquè serveixen per posar fi a agressions continuades. Per no parlar de Churchill i Chamberlain, n'hi ha prou en recordar que sense els bombardejos de l'aviació de l'OTAN sobre determinades instal·lacions de Belgrad avui Milosevic encara seria el poder i Kosovo continua essent terroritzada per militars serbis. Consti que això no és una exculpació de Saddam Hussein, un polític que s'inspirava en Stalin i que no dubtava en fer afusellar els dissidents o gasejar poblacions senceres. Però la dita, tan coneguda, de Clausewitz no ha perdut actualitat: "La guerra és la continuació de la diplomàcia per altres vies". Vol dir que la guerra ha de formar part d'una estratègia més àmplia. ¿Quina estratègia, però, hi havia rere el derrocament de Saddam Hussein? Si n'hi havia alguna, va resultar fallida a les primeres de canvi. El comandant nord-americà, per exemple, va cometre el mateix error que els polítics de la II República Espanyola els primers dies de la guerra civil: llicenciar l'exèrcit. Franco, en canvi, quan entrava a les ciutat ho feia amb una llista de nomenaments militars, civils i policials.
Un cop dins, però, aquesta és una guerra que ens incumbeix a tots; si més no, a tots als que vivim a l'Europa democràtica i il·lustrada. I això és així per dues raons: en primer lloc, perquè res del que passi als Estats Units ens pot resultar aliè, per raons òbvies. Però, en segon lloc, perquè el terror, a l'Iraq, no el provoquen les tropes anglo-nordamericanes sinó els sectors més extremistes de cadascun dels sectors enfrontats dins la religió musulmana; i, sobretot, les morts les causa el terrorisme vinculat a l'organització Al Khaeda. Fins i tot considerant la invasió com la causa remota d'aquest terrorisme, res no justifica els atemptats suïcides que provoquen, cada vegada, desenes de morts no pas entre els invasors sinó entre els compatriotes invadits; els segrestaments que solen acabar amb l'assassinat dels ostatges; la violència que té com a únic objectiu terroritzar una població civil indefensa i, naturalment, innocent. ¿Algú pot explicar quina justificació pot tenir el segrest i posterior assassinat el bisbe catòlic de Mosul? I aquest, tots ho sabem, és només l'últim cas d'una llista desgraciadament molt llarga. És aquest mateix fanatisme criminal, antioccidental, el que està rere l'assassinat de Benazir Buttho o la suspensió del París-Dakar. ¿Podem seguir dient que és un tema que no ens incumbeix?
Vista des de Catalunya, i des d'Espanya, aquesta incumbència encara està més clara. El desprestigi de la política exterior del govern de Rodríguez Zapatero neix de la manera com es va produir la retirada de les tropes destinades a l'Iraq. No parlo ara de si el president Aznar havia pres una decisió legitima. Ja he dit, en el primer paràgraf d'aquest article, que aquesta era, al meu parer, una guerra innecessària. Però així i tot un no es pot retirar d'una guerra com qui abandona la cua d'un cinema. No vull entrar en la discussió de si amb la retirada de les tropes espanyoles els terroristes de l'11 de Març van aconseguir una part dels seus objectius. Només vull dir que cap govern no es pot comportar d'una manera tan irresponsable encara que el complex de Peter Pan estigui força estès entre la nostra societat.
La guerra de l'Iraq és un dels cavalls de batalla de les properes eleccions nord-americanes. El que passi a l'Iraq dependrà, en bona part, del que passi als Estats Units el 4 de novembre, que és el dimarts després del primer dilluns, tal com marca la tradició. Nosaltres, des de Catalunya, o des d'Espanya, podríem obrir els ulls i reconèixer que, en aquest cas, ser invasor no equival a ser terrorista; i que els terroristes en l'actual Iraq no són les tropes nord-americanes sinó els militants religiosos, iraquians o estrangers, que han trobat en la intervenció militar l'oportunitat per estendre el seu regnat de mort i destrucció. Encara, però, no m'he topat mai pels carrers de cap ciutat de Catalunya una manifestació en contra de les massacres que ha provocat, i provoca, a l'Iraq l'islamisme terrorista.

El Punt. 7 d'abril del 2008