No sé si l’expressió és nova, o si ha estat usada ja per algun historiador. Però la guerra civil, i sobretot el seu desenllaç, va ser, per a Catalunya, l’equivalent al 98 espanyol, és a dir, el Desastre. Li ho vaig sentir explicar, un dia, fa anys, al president Pujol en el discurs inaugural d’un Congrés relacionat amb la guerra civil i les seves paraules, pronunciades tenint les pintures de Torres Garcia com a fons –unes pintures que respiren, com tot el Noucentisme, optimisme històric—em van semblar molt encertades. Ara acabo del llegir el llibre El dia revolt de Julià Guillamon i l’altra vegada la idea que el 39 va ser el nostre 98 m’ha vingut al cap. El llibre, estructurat a través de 42 entrevistes, és la història d’un fracàs col·lectiu, la fi de la guerra civil, el 1939, i les seves conseqüències per a la cultura i la societat catalanes. Aquesta derrota col·lectiva –també ho va ser, per a Espanya, la del 98—no exclou que doni pas a un dels moments més brillants de la nostra literatura. Joan Triadú ha parlat del període de la postguerra com una “edat d’or” de la nostra literatura. Aquí estan els noms de Mercè Rodoreda, Joan Sales o Pere Calders –tres autors presents, també, en el llibre de Guillamon—per demostrar-ho. També del 98 van sortir, per dir-ho d’alguna manera, Unamuno, Valle Inclán i altres noms il·lustres de la literatura espanyola.
Guillamon s’esforça per explicar-nos, a través dels seus protagonistes, que la història de l’exili no és una història lineal. Aquesta és, sense dubte, una de les grans aportacions del llibre. L’exili, encarnat en la vida de cadascun dels ciutadans catalans que el van viure, va ser una aventura no hi va haver de tot. Des de persones que mai no es van adaptar –com Francesc Trabal o Josep Maria Miquel i Vergés—fins a d’altres que es pot dir que van triomfar com Pere Grases. Cada història és indivisible, ens ve a dir Guillamon, i la literatura no hi pot fer res: només explicar cada biografia amb tots els seus replecs. D’altra banda, l’exili no és socialment uniforme i repeteix, adaptada a la nova situació, la diversitat pròpia de tota societat democràtica. Hi ha catalans, a l’exili, que freqüenten el restaurant Ambassadeurs i n’hi ha d’altres que s’enrolen a la revolució cubana, i a Cuba es queden.
Durant la II Guerra Mundial, Stalin va ordenar l’assassinat de milers de polonesos –en l’episodi conegut com la matança de Kalyn— amb l’esperança de decapitar la consciència nacional d’aquell país. No només va fer afussellar els oficials de l’exèrcit polonès que havien caigut presoners sinó, també, milers de persones del món civil, especialment intel·lectuals. Stalin volia que els polonesos quedessin escarmentats definitivament per tal que, fos quin fos el resultat de la II Guerra, no tornessin a aixecar mai més el cap. La història demostrava que els polonesos podien passar-se desenes d’anys sense fronteres, repartits entre Rússia i Alemanya, però que tard o d’hora tornaven a manifestar el seu sentiment nacional. Stalin pensava que la història pot ser doblegada amb 25 mil afusellaments. Li va anar de ben poc que no ho aconseguís. A Franco, també. Allò que va constituir un autèntic desastre, per a la societat catalana, no va ser tant l’exili dels intel·lectuals i dels literats– que ja hem vist que va arribar a ser, en alguns casos, profitós—sinó el fet que a l’exili va anar a parar el millor de cada casa. Tot l’entramat social que, amb penes i treballs, s’havia anat construint, a Catalunya, des de la Renaixença va quedar destruït el 1939. De cada escala de veïns, de cada colla d’amics, de cada petit grup social, va marxar cap a l’exili aquell que portava la veu cantant. I no va tornar; o ho va fer en unes circumstàncies socialment estèrils.
Quants anys va trigar Espanya a sortir de la crisi del 98? La II República, per exemple, n’és un fruit estantís que beu del regeneracionisme que surt de la reflexió sobre el Desastre. El millor socialisme del partit de Felipe González ve, en part, d’aquell regeneracionisme-- i només cal mirar algunes biografies per comprovar-ho—. No és, doncs, cosa de quatre dies. Al meu modest entendre, és en el camp de les idees on l’ombra del franquisme es fa més allargada i arriba quasi fins als nostres dies. Des d’aquest punt de vista, una part del franquisme i una part de l’antifranquisme es retroalimenten mútuament en la seva concepció totalitària de la societat –tot i que els uns des de la posició de vencedors; i els altres, des de la posició de vençuts—. Després del 98, el sistema de partits segueix. Després del franquisme, és relativament fàcil tornar-lo a organitzar. El més difícil és retrobar aquell esperit –laic, liberal i catalanista—que reflectia Carles Soldevila a l’hora de titular la història d’un triangle sentimental: “Civilitzats, tanmateix”. Són les restes d’aquesta civilitat allò que Julià Guillamon ens mostra, d’una manera esplèndida, en el seu llibre.
El Punt. 10 de febrer del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada