Acabo la lectura del primer volum de les memòries de Josep Benet amb una barreja d'admiració i desassossec. L'historiador reconeix que una de les grans satisfaccions de la seva vida va ser guanyar el premi Lletra d'Or per la primera obra que va publicar: Maragall i la Setmana Tràgica. "Confesso --explica en aquestes Memòries-- que la concessió d'aquest premi al meu primer llibre em corprengué i m'emocionà, car, amb aquest premi, el meu nom s'unia al de persones que l'havien rebut des de la seva creació el 1956 fins aleshores: Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Raimon d'Abadal, Clementina Arderiu, J.V.Foix, Joan Oliver i Joan Fuster". Doncs bé, aquestes són les memòries d'un gran escriptor, amb un domini de l'ofici del tot comparable al dels autors que l'havien precedit a la Lletra d'Or. Les Memòries de Josep Benet són també les memòries d'un gran historiador. Benet, en aquest volum, parteix de l'experiència personal, de la seva biografia, per explicar-nos quina era la situació de Catalunya i dels seus successius (des)governs, sobretot, durant el període de la guerra civil. Les dades són irrebatibles i, a la vegada, serveixen per justificar les tesis sostingudes per l'historiador. Per exemple, l'existència d'un quasi oasi català després del triomf del Front Popular i de la tornada de Lluís Companys al poder; el convenciment, per part del general Mola, que la revolta militar seria vençuda, a Barcelona, però que el caos que se'n derivaria impediria la reconquesta de Saragossa per part de l'exèrcit republicà; la criminal actuació de la FAI, fins al Fets de Maig del 1937 i el fracàs dels successius governs Tarradellas per redreçar la situació; el terrible preu que va pagar l'església catòlica, amb més de dos mil capellans assassinats tot i que, en una gran part, es tractava d'un clergat catalanista i lleial a les institucions republicanes; el paper nefast jugat pel SIM després dels fets de Maig, incloses detencions arbitràries, la creació d'un camp de concentració, etc.; la pràctica desaparició de l'autonomia catalana, a partir de la instal·lació del govern de Negrín a Barcelona; i l'alleujament amb què bona part dels barcelonins va acollir l'entrada de les tropes franquistes... Aquesta és l'última gran lliçó d'història que ens ha deixat Josep Benet.
Catalunya no va desaparèixer, l'any 1939, perquè uns quants homes, i dones, ho van impedir; i pel sentiment de catalanitat que ha impregnat les classes populars d'aquest país. Entre els vençuts, va aparèixer una élite que no es resignava a donar per definitiva la situació d'esclafament. No es tractava d'una élite econòmica sinó, sobretot, d'una élite intel·lectual, cultural. Josep Benet en formava part. A l'última pàgina d'aquestes memòries ens explica com mentre per Sant Andreu començaven a desfilar els carlins que entraven amb les tropes vencedores ell s'estava a la seva habitació, plorant, fins que va reaccionar i va jurar dedicar la seva vida "a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya i un règim democràtic per al meu poble". Benet havia nascut el 1920. En el moment d'escriure aquelles ratlles, el 27 de gener de 1939, tenia, doncs, 19 anys. Era, pràcticament un adult. Algunes de les persones que, durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, més van ajudar a capgirar la situació en què es trobava Catalunya, havien nascut, aproximadament, uns deu anys després. És el cas de Jordi Pujol i Albert Manent (1930), que reivindiquen el mestratge de Benet; Joan Reventós (1927); Antoni Gutierréz Diez (1929). Altres persones són contemporànies, o quasi, a Benet com és el cas de Josep Pallach (1920) o Joan Triadú (1921). I encara n'hi ha que havien nascut molt abans que ell com ara Maurici Serrahima. (1902). Aquests personatges, tan diferents, presentaven un denominador comú: tenien una idea clara de com creien que calia organitzar el país i van lluitar amb intel·ligència i tenacitat per aconseguir-ho. Van triomfar. Quan va Franco va morir, l'any 1975. el país s'havia tornat tant o més catalanista que el 1936.
El desassossec m'arriba quan miro al meu voltant i intento trobar els successors d'aquests grans noms. Ara Catalunya viu unes situacions absolutament noves com, per exemple, les derivades d'una immigració que no té res a veure amb la dels anys seixanta; o el paper decreixent que Catalunya juga dins d'una Espanya ja plenament modernitzada; o el cansament d'assumir una situació nacional que ni és comuna a cap altra ni és plenament sobirana; o les precarietats de tota mena -sobretot, econòmiques- en les quals estem submergits, etcètera. Amb excepcions lloables, davant d'aquests problemes tan complexos més aviat sento discursos demagògics, propostes infantilitzants, solucions populistes, amb l'ombra del totalitarisme com un foc latent a punt d'escampar-se. Benet i els seus van lluitar contra els adversaris, diguem-ne de fora, i els tòpics de dins. I el país va avançar. Podem seguir avançant en les circumstàncies actuals? Tant de bo algú em convencés que aquest és un article mogut només per la nostàlgia.
El Punt. 21 de maig del 2008
Catalunya no va desaparèixer, l'any 1939, perquè uns quants homes, i dones, ho van impedir; i pel sentiment de catalanitat que ha impregnat les classes populars d'aquest país. Entre els vençuts, va aparèixer una élite que no es resignava a donar per definitiva la situació d'esclafament. No es tractava d'una élite econòmica sinó, sobretot, d'una élite intel·lectual, cultural. Josep Benet en formava part. A l'última pàgina d'aquestes memòries ens explica com mentre per Sant Andreu començaven a desfilar els carlins que entraven amb les tropes vencedores ell s'estava a la seva habitació, plorant, fins que va reaccionar i va jurar dedicar la seva vida "a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya i un règim democràtic per al meu poble". Benet havia nascut el 1920. En el moment d'escriure aquelles ratlles, el 27 de gener de 1939, tenia, doncs, 19 anys. Era, pràcticament un adult. Algunes de les persones que, durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta, més van ajudar a capgirar la situació en què es trobava Catalunya, havien nascut, aproximadament, uns deu anys després. És el cas de Jordi Pujol i Albert Manent (1930), que reivindiquen el mestratge de Benet; Joan Reventós (1927); Antoni Gutierréz Diez (1929). Altres persones són contemporànies, o quasi, a Benet com és el cas de Josep Pallach (1920) o Joan Triadú (1921). I encara n'hi ha que havien nascut molt abans que ell com ara Maurici Serrahima. (1902). Aquests personatges, tan diferents, presentaven un denominador comú: tenien una idea clara de com creien que calia organitzar el país i van lluitar amb intel·ligència i tenacitat per aconseguir-ho. Van triomfar. Quan va Franco va morir, l'any 1975. el país s'havia tornat tant o més catalanista que el 1936.
El desassossec m'arriba quan miro al meu voltant i intento trobar els successors d'aquests grans noms. Ara Catalunya viu unes situacions absolutament noves com, per exemple, les derivades d'una immigració que no té res a veure amb la dels anys seixanta; o el paper decreixent que Catalunya juga dins d'una Espanya ja plenament modernitzada; o el cansament d'assumir una situació nacional que ni és comuna a cap altra ni és plenament sobirana; o les precarietats de tota mena -sobretot, econòmiques- en les quals estem submergits, etcètera. Amb excepcions lloables, davant d'aquests problemes tan complexos més aviat sento discursos demagògics, propostes infantilitzants, solucions populistes, amb l'ombra del totalitarisme com un foc latent a punt d'escampar-se. Benet i els seus van lluitar contra els adversaris, diguem-ne de fora, i els tòpics de dins. I el país va avançar. Podem seguir avançant en les circumstàncies actuals? Tant de bo algú em convencés que aquest és un article mogut només per la nostàlgia.
El Punt. 21 de maig del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada