dijous, 2 d’abril del 2009

No és la guerra freda; és Rússia

El número segon de la quarta etapa de la Revista de Catalunya, publicat a París el gener del 1940, està encapçalat per un article de Lluís Nicolau d’Olwer. L’escriptor hi fa un repàs a la situació mundial, en aquell dramàtic moment, quan ja havia començat la II Guerra Mundial. En un dels paràgrafs parla de Rússia, i ho fa en aquests termes: “Així –per no citar d’altres exemples— la glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del Proletariat, avui, no són més que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita”. Poc temps després, l’abril del 1943, Santiago Nadal escrivia a Destino: “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperialistas de Rusia”. I, molts anys més tard, quan Kapucinski vulgui posar títol al seu repàs sobre la història contemporània de Rússia en trobarà un de ben simple: El Imperio.
El comunisme va ser, per als dirigents soviètics, la coartada per mantenir una política exterior tan agressiva com la dels més actius tsars russos. De fet, Stalin va ser, territorialment, un dels grans guanyadors de la II Guerra Mundial. Després del 1945, en efecte, i fins al 1989, l’imperi rus va anar des del Pacífic fins al cor de l’Europa central, incloent-hi territoris que fins aleshores mai no havia ocupat del tot: Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, els Països Bàltics, és a dir, tot l’espai que les tropes russes havien conquerit en el seu avenç imparable cap a Berlín en els mesos previs al desenllaç de la II Guerra Mundial. Per cert, Churchill, en les seves memòries, es lamenta que la penetració nord-americana cap al nord d’Itàlia no aconseguís vèncer la resistència alemanya per tal d’arribar, des del Sud, a Viena i frenar, així, l’avenç dels russos. Tanta sang vessada a Monte Casino i, a d’altres indrets, i l’esforç va servir de ben poc perquè els russos van ocupar bona part de l’Europa central i ja no se’n van moure. Churchill també surt al pas d’aquells que diuen que, a la conferència de Ialta, la Gran Bretanya i els Estats Units van claudicar a les pretensions d’Stalin. No hi havia gaire marge de negociació, ve a dir Churchill, sobre uns territoris ja ocupats per les tropes russes. Sort, encara, que es va aconseguir salvar Àustria.
Per si quedava algun dubte sobre la vocació imperialista del comunisme soviètic podem acudir al testimoni del propi Stalin. Suposo que els historiadors deuen conèixer molts documents que proven l’emmirallament d’Stalin envers els grans tsars expansionistes de la història de Rússia. Jo em remeto a allò que explica Simon Sebag Montefiore en un llibre fascinant titulat La corte del zar rojo i publicat per Críica l’any 2004. “[Stalin] siempre había creído que “el pueblo ruso es zarista”, escriu a la pàgina 171. I afegeix: “En varias ocasiones, se comparó a sí mismo como Pedro el Grande, Alejandro I y Nicolás I (...). “Pero al que consideraba su verdadero álter ego, su “maestro”, era a Iván el Terrible, circunstancia que puso de manifiesto en todo momento ante camaradas tales como Molotov, Zhdanov y Mikoyan”. .
A l’hora, doncs, d’analitzar determinades decisions de Putin resulta improcedent parlar de retorn a la “guerra freda”. L’esclafament de Txetxènia, la guerra amb Georgia, els xantatges a Ucraïna, els “avisos” als Països Bàltics, el rearmament de l ‘Exèrcit rus no tenen res a veure amb la guerra freda sinó amb allò que el comunisme soviètic amagava: les ànsies expansionistes ja detectades per Nicolau d’Olwer, Santiago Nadal i Kapucinski. Els analistes contemporanis que han aconseguit desempallegar-se dels tics de la guerra freda, com ara el filòsof francès André Glucksmann, s’han adonat fa temps que allò que ha tornat als escenaris internacionals és la Rússia de sempre; la que així que esternudava es quedava la meitat de Polònia –l’altra meitat era per a Alemanya--. En tot cas, allò sorprenent no és que Rússia es comporti d’aquesta manera sinó que durant tants anys, quasi un segle, hagi aconseguit emmascarar el seu comportament. Des dels temps de l’Imperi Romà, per no recular més lluny, la política internacional no és sinó un immens tauler d’escacs on cada país mou les seves fitxes en funció de la seva força econòmica, militar i ideològica. Que durant bona part del segle XX Rússia aconseguís fer passar gat per llebre, i ensibornar un nombre tan gran d’innocents i de cínics, constitueix un dels misteris més inescrutables dels temps que acabem de deixar enrera.

El Punt. 26 de març del 2009