L’esterilitat europea

La intervenció militar israeliana a Gaza ha tornat a posar de manifest l’esterilitat europea pel que fa a la política exterior. Europa no ha aconseguit parlar amb una sola veu, sinó amb veus múltiples i contradictòries com ja va passar durant la darrera guerra dels Balcans i com passa cada vegada que es produeix un conflicte internacional. Amb la seva habitual dosi de realisme brutal, Kissinger va preguntar un dia quin era el telèfon d’Europa i avui, passats molts anys d’aquella pregunta, caldria contestar-li que Europa continua sense telèfon únic, tot i que, teòricament, tenim un ministre d’Afers Exteriors, el senyor Javier Solana, que és a qui li correspondria posar-se a l’altra banda del fil cada vegada que els americans, els russos, els israelians o els palestins marquessin el número. L’espectacle de la política europea d’aquestes darreres setmanes ha resultat depriment. Mentre les bombes queien sobre els habitants de Gaza, els polítics europeus feien cua per fotografiar-se amb els líders de la regió. El mateix dia que una delegació oficial de la Unió Europea visitava Jerusalem, el president Sarkozy, que ja no ocupa cap càrrec institucional a la Unió, negociava, a Egipte, les possibles condicions d’un alto-el-foc. Posteriorment, el president espanyol es reunia, a Madrid, amb el president palestí i parlava amb ell com si fos capaç de presentar solucions pròpies, al marge de la Unió...
En alguns mitjans de comunicació catalans, i espanyols, va sobtar la primera presa de posició del president txec, clarament euroescèptic i molt proper a les tesis nord-americanes més conservadores tant pel que fa a Orient Mitjà com a altres temes igualment sensibles: el canvi climàtic, per exemple. La sorpresa, però, només pot venir donada per als qui encara no s’han adonat que l’entrada a la Unió Europea dels Estats que havien quedat sota la influència russa, a través del comunisme, durant el llarg període de la Guerra Freda, ha comportat notables canvis de punt de vista. Per a bona part de l’opinió pública de Txèquia i de Polònia no cal esperar-ne gran cosa dels europeus que van tenir la sort de ser ocupats, els darrers mesos de la II Guerra Mundial, per les forces aliades. La seva mirada, de dreta o d’esquerra, s’adreça, sobretot, cap els Estats Units, que mai no van contemporitzar amb els règims que els oprimien. I això fa encara més difícil que la Unió parli amb una sola veu.
Enduts per la passió ancestral que desperten els temes relacionats amb els jueus, i enduts, és clar, per la tràgica visió dels centenars de morts que l’actuació israeliana ha provocat, molts dels nostres columnistes no han dubtat en prendre posició a favor d’una de les parts. Ho han fet amb dades i amb arguments i el debat hauria servit per tornar a demostrar el bon nivell del nostre articulisme si no fos que tenia per objecte central una operació que tantes morts, destrucció i odi ha provocat. Però, en aquest debat, Europa ha sortit poc, molt probablement perquè per la majoria d’articulistes l’esterilitat de la Unió és un tema tan obvi que no val la pena dedicar-hi gaires ratlles. I, en canvi, ¿com podem intervenir els europeus en aquest i altres conflictes sinó és a través d’Europa? ¿Hem de creure que unes institucions tan sofisticades, i tan burocratitzades, com les de la Unió Europea, i un mega-parlament, com el de Brussel·les, només serveixen per fixar la mida de les pomes o per decidir la mena de controls als quals serem sotmesos a les carreteres o als aeroports? Estic convençut que som molts els ciutadans als quals l’esterilitat d’Europa ens produeix vergonya. A cada mort que veiem a Gaza, a cada mort que hem vist a Sarajevo, ens preguntem fins quan Europa continuarà essent un balneari on resideixen, això sí, els ciutadans més benpensants de tot el planeta.

El Punt. 17 de gener del 2009