La Catalunya mentidera

Des de fa uns quants anys han començat a arribar a les pantalles de cinema de Catalunya pel·lícules que tracten de la vida quotidiana en els països de l'Europa de l'Est durant la dictadura comunista. Generalment, són pel·lícules fetes des de dins que aprofiten escenaris urbans tan poc visibles per als ciutadans corrents com els arxius de la policia secreta de la RDA, per exemple.


Aquest és el cas de La vida de los otros, una pel·lícula esplèndida i trista. Anteriorment ens havia arribat Good Bye, Lenin on una dona desperta abruptament del somni comunista i es troba enmig de la canviada situació de la RDA un cop caigut el Mur. I, finalment, hem pogut veure dues pel·lícules romaneses, també especialment tristes: 4 mesos, 3 semanas, 2 días i Love Stick. Segur que n'hi ha moltes més, de pel·lícules que tracten de la vida quotidiana en els països de socialisme real, però en tinc prou amb aquestes quatre per referir-me a una característica comuna a totes elles: la presència de la mentida i, com una ombra que pot convertir-se qualsevol moment en un malson, la delació. Els règims comunistes fabricaven una veritat i com que la realitat no s'acoblava a la veritat fabricada els polítics arribaven a la conclusió que allò que estava equivocat era la realitat i no la veritat inventada. I aleshores començava el regne de la mentida. Com que estava prohibit contradir la veritat idealitzada, perquè això hauria estat tan com contradir els principis de veritat única, pretesament científica, totalitària, en la qual es basava el règim, tots els ciutadans sabien que no serien multats ni castigats sempre i quan respectessin l'aparença de veritat. No importava que la mentida s'anés estenent com a recurs necessari per afrontar la realitat; allò que importava és que ningú no pogués dir que la veritat idealitzada, fruit d'uns esquemes predeterminats, quedava en entredit.
Molt em temo que a Catalunya la veritat ideal que ens vol vendre el govern i la realitat real que viu el ciutadà està donant peu a l'extensió de la mentida com a eina per superar els entrebancs de la vida quotidiana. Posaré alguns exemples. La realitat s'ha encarregat de demostrar que Catalunya necessita un pla hidrològic consensuat amb la resta d'Espanya. Això ho sabia el ministre Borrell, que va endegar el primer projecte; ho sabien els ministres del PP, que van endegar un altre pla i ho sabien els polítics del Tripartit que ara veuen com la realitat desmunta la seva veritat ideal i han de fer exactament allò que havien dit que no farien mai. Però els resulta tan inimaginable acceptar la realitat més enllà de la idea que ells se n'havien fet que el conseller Saura continua dient que ell és un polític decididament anti-transvassament però no se li acut que si això és així hauria de plegar del govern per la flagrant contradicció que suposa la seva continuïtat. Segon exemple. Segons les lleis educatives vigents -que incomprensiblement van comptar amb el suport de Convergència-- és l'administració pública la que acaba per decidir a quina escola els pares poden matricular els seus fills. A Catalunya, la llibertat d'elecció d'escola no existeix. En realitat això és possible perquè més de la meitat del govern ja té els fills crescuts i els qui el formen han pogut dur els fills al col·legi que han volgut quan aquella llei no era vigent. Més cinisme encara. Com que el requisit més important és el de la proximitat, els que s'ho poden permetre busquen pis al costat del col·legi on volen dur al fill. (I aquí que tothom hi posi els exemples que conegui). Els qui no s'ho poden permetre, i han de viure lluny de l'escola on volen portar el fill, fan trampa. Empadronen el fill a casa de l'avi o de la tieta i fan veure han viscut tota la vida al barri. Com que això perjudica a altres pares, que creuen que també tenen dret a escolaritzar els seus fills a l'escola que vulguin, aquests pares lloguen un detectiu perquè determini l'autor, o autors, del frau. El govern, que ho sap, no deixa, però, que la realitat s'imposi a la veritat inventada. I en els informatius de TV3· es converteix el dret dels pares a triar escola en una acció picaresca. ¿I si parlem dels límits de velocitat? El govern posa en marxa mesures absurdes i els conductors es compren uns aparells especials que permeten burlar la llei i reduir la velocitat just allà on es troben els radars. Però el govern, que també ho sap, ja en té prou amb aquesta aparença de compliment i el Cap de Trànsit fa unes declaracions lloant l'esperit cívic dels conductors. Per cert, la limitació de velocitat aprovada a les vies properes a Tolosa de Llenguadoc és de 90 quilòmetres i no de 80;: llàstima que, en aquest cas, els pals de la senyalització no puguin ser canviats per esborrar les proves de la tossuda realitat.
Si dic que un tuf de totalitarisme es desprèn de totes aquestes actuacions crec, sincerament, que no estic exagerant. Pilar Rahola ja va denunciar, fa uns dies, des de La Vanguardia els perills de la delació a la qual --afegeixo jo-- se'ns incita des del govern i des de la Televisió Pública. Si el meu veí rega una maceta jo no telefonaré a la guàrdia urbana. En tot cas, si sabés el seu nom, telefonaria al regidor del meu barri i li preguntaria si no li cau la cara de vergonya per no poder-me assegurar un servei tan bàsic com el de l'aigua.

El Punt. 26 d'abril del 2008