Josep Benet, il.luminador de la història

Per què podem dir que Josep Benet ha estat una de les personalitats catalanes més destacades del segle XX? Doncs, perquè s'ha enfrontat a alguns dels episodis més decisius de la història de Catalunya del segle XX i els ha il·luminat d'una manera diferent, a través d'estudis d'un rigor implacablePer què podem dir que Josep Benet ha estat una de les personalitats catalanes més destacades del segle XX? Doncs, perquè s'ha enfrontat a alguns dels episodis més decisius de la història de Catalunya del segle XX i els ha il·luminat d'una manera diferent, a través d'estudis d'un rigor implacable.

A Maragall i la Setmana Tràgica, publicat l'abril del 1963, Benet reivindicava la figura del poeta i documentava de forma exhaustiva les peripècies de l'article de Joan Maragall (La ciutat cremada) que va ser, finalment, censurat. Però, sense dubte, allà on el punt de vista de Josep Benet ha resultat més revolucionari, i més dolorós, és en la seva visió de la guerra civil, que ell havia viscut com a soldat. Benet creia que l'actuació de la Generalitat republicana no havia estat a l'altura de les circumstàncies i s'hi mostrava molt crític. Aquest és, com deia, un punt de vista revolucionari perquè trencava la visió idíl·lica que del bàndol republicà teníem els joves que havíem crescut sota les prohibicions i els silencis de la primera postguerra i anàvem descobrint "l'altra veritat". Però ara resultava que aquesta altra veritat estava també plena de clarobscurs i que Benet no tenia cap inconvenient a subratllar-los. Per això és comprensible el rebuig de Josep Benet, actiu fins a l'últim moment, a l'enfocament que s'ha donat al Memorial Democràtic perquè torna a ser una visió en blanc i negre del conflicte.
Si la visió desmitificada de la guerra civil ja li hauria valgut, a Josep Benet, un lloc d'honor entre els homes importants d'aquest país, el seu llibre sobre la repressió franquista constitueix un "tour de force" que impossibilita qualsevol actitud revisionista enfront del que va ser el genocidi cultural de Catalunya a partir de l'any 1939. És un llibre molt valent publicat a París l'any 1973, quan Franco encara vivia, naturalment sense signatura, i sufragat per Jordi Pujol. Jo en tinc la primera edició, que vaig comprar d'amagat a un senyor que passava amb una maleta plena de llibres prohibits per la redacció d'El Noticiero Universal. Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco és un llibre que s'havia d'escriure aleshores, quan les proves del que havia passat encara eren fresques -i les prohibicions continuaven-i Benet el va escriure amb l'exhaustivitat documental que el caracteritzava. Jo sóc un dels joves dels anys 70 que gràcies a aquest llibre de Benet vaig adonar-me de la vastitud del que ens havia caigut a sobre. Com va dir algú al cap d'uns anys, el 1939 havia estat, per a Catalunya, el nostre 98 particular. Benet, en aquest llibre, ho certifica.
Benet ha escrit molts llibres i, des del 1939, no ha parat de conspirar. Els dietaris de Maurici Serrahima, tan importants des del punt de vista literari i històric, i tan poc llegits, ens donen una idea de la hiperactivitat de Benet. En alguns moments, aquesta hiperactivitat l'ha dirigit, Benet, cap a figures polítiques com Josep Tarradellas que ha criticat sense contemplacions i, al meu parer, de forma excessiva. Tampoc no li agradava que es publiquessin llibres o informes sobre temes que ell coneixia de primera mà sense que els autors l'haguessin consultat. Això explicaria, per exemple, que donés suport a les denuncies contra un programa de TV3 on es posaven noms i cognoms a les persones que havien actuat de testimonis en el judici contra Carrasco i Formiguera (judici que acabà, com tothom sap, amb el seu afusellament).
Benet també tenia vocació política. Per això, es va presentar a les primeres eleccions al Senat i va resultar elegit. Durant uns anys, va ser company de viatge dels comunistes catalans, que el van presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat en la primera moció de censura que es va votar al Parlament català. Naturalment, va perdre. Però això no va ser impediment perquè, al cap d'un temps, el govern que presidia Jordi Pujol el nomenés director del Centre d'Història Contemporània, un centre creat a la seva mida.
Josep Benet no va tenir una infància gens fàcil, tal com explica en les seves memòries, que acaben de sortir publicades. L'escolania de Montserrat va ser un bon refugi vital i un gran centre d'aprenentatge per a ell i el seu germà. El seu germà va morir essent escolà, i a Montserrat està enterrat. Ell va prolongar fins a tal punt l'estada a l'Escolania que se li va esquerdar la veu. Però amb la veu esquerdada, quasi inaudible segons quan, Benet ha deixat una obra escrita imprescindible per entendre la Catalunya del segle XX.

El Punt. 28 de març del 2008