Entre la Revolució i el Mur

Avui fa exactament 92 anys del cop d’estat bolxevic que va comportar l’establiment del comunisme soviètic a Rússia. I dilluns, dia 9, en farà vint de la caiguda del Mur de Berlín, aixecat pel govern comunista de l’Alemanya de l’Est la nit del 12 al 13 d’agost del 1961. L’inici i la fi del comunisme. Churchill diu, en les seves memòries, que el feixisme va ser “l’ombra o el fill lleig del comunisme” i afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”. Comunisme i feixisme protagonitzen la història del segle XX, a Europa. El feixisme acaba en mig d’una apocalipsi de guerra i horror i després del 1945 resulta absolutament indefensable potser perquè la seva herència és fàcilment perceptible: Dachau, Matthausen i la llarga llista de camps d’extermini encara avui, per fortuna, visitables. El comunisme no acaba en sang sinó en col·lapse. No ha deixat, per dir-ho així, rastre físic sinó literari. És, sobretot, a través de la literatura que podem apropar-nos-hi: George Orwell (1984); Arthur Koestler (El zero i l’infinit); Artur London (La confessió); Alexander Soljenitsin (Arxipèlag Gulag), etc.
Vint anys després de la caiguda del Mur, la simetria establerta per Churchill sembla irrefutable. Durant molts anys, però, justament en els països europeus que van quedar lliures del comunisme això no va ser així. La utopia comunista, tot i que ja existien prou proves del cul de sac al qual havia arribat, va seguir enlluernant molts dels intel·lectuals de França, d’Itàlia, d’Espanya. Aquesta és, per a mi, una de les qüestions més fascinants del període: el paper dels intel·lectuals. En efecte, la instauració del comunisme a Rússia és una operació impecable des del punt de vista intel·lectual. Es tracta de dur a terme un programa suposadament científic com és la superació del capitalisme. No és casualitat que l’operació la dugui a terme un equip dirigit per Lenin, un intel·lectual fanàtic i rancuniós. Lenin passa de la utopia al crim –com ja havia fet Robespierre—en el moment en què la Realitat contradiu la Idea que, per a ell, no és Idea sinó Ciència. (Al cap de molts anys, Althusser situarà Marx al costat de Copèrnic, és a dir, fora de la filosofia, fora de l’especulació). Està tan convençut, Lenin, de la inexorabilitat de la doctrina que la gran decepció, allò que realment el fa aterrar abruptament a la realitat, és el fracàs de la revolució a Alemanya, que era el país que aparentment reunia els requisits –Alemanya, i no pas Rússia— per fer el salt al comunisme.
Per a les noves generacions, la Revolució i el Mur formen part del passat. Lenin és literalment una mòmia enterrada a la Plaça Roja a major honra i glòria dels turistes. Però seríem uns inconscients si penséssim que allò que va passar, a Europa, el 1914 i el 1917 no ens afecta. Posaré dos exemples. La desconfiança. Europa està instal·lada en la desconfiança. A Europa les mostres d’entusiasme que va despertar l’elecció d’Obama són tingudes com una mostra de la ingenuïtat i de l’infantilisme dels nord-americans. Com molt bé explica Stefan Zweig en el seu llibre El món d’ahir aquesta desconfiança neix del 1914 quan els europeus van anar a matar-se entre ells perquè així els ho havien ordenat els governs en els quals confiaven. Van anar a la guerra pensant que seria qüestió de 15 dies però el conflicte va durar quatre anys i va provocar 10 milions de morts. Un segon exemple. Les Idees. La caiguda del Mur arrossega la caiguda de la Modernitat, és a dir, la creença que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet. Lenin volia fundar “l’home nou” i aquest propòsit no era fruit d’un caprici personal sinó de l’evolució ideològica i científica dels últims cent anys. Immediatament després del triomf bolxevic, la Revolució Política i les avantguardes artístiques van de bracet. És el gran moment de Maiakowski i Rodtxenko fins que el primer acaba suïcidant-se i el segon glorificant les aberracions soviètiques. Però ara ja no és el moment de la Idea sinó, si de cas, de l’Ètica. Glucksman ho explicava molt bé en el moment dels bombardejos serbis contra Sarajevo. Ara –deia el filòsof francès—ja no necessitem saber on és el Bé per actuar; el Bé, és a dir, la Idea o la Utopia. Ara no sabem si som comunistes o catòlics o potser no sabem què som però sabem on és el Mal –la ciutat bombardejada— i el combatem. Combatem els serbis. Potser aquesta és la gran lliçó del segle XX. El fracàs de la supèrbia intel·lectual. El preu ha estat deixar enrera un dels segles més espantosos de tota la història d’Europa.

El Punt. 7 de novembre de 2009

Elogi dels Nobel

La concessió del Premi Nobel de la Pau al president nord-americà Barak Obama ha provocat entre la premsa europea –també, per tant, entre la catalana i l’espanyola— una reacció de sorpresa. “Encara no ha fet prou mèrits” ha estat el comentari pràcticament unànime. I alguns han aprofitat l’ocasió per tornar a posar en dubte la credibilitat del Premi i, d’una manera inevitable, s’han referit a altres decisions del Jurat que, en el seu moment, van provocar una notable polèmica. Em refereixo, per exemple, als noms de Kissinger i Arafat guardonats, el 1973 i el 1994, amb el Nobel de la Pau. El descrèdit del Premi, doncs, ha tornat a aflorar.
Una de les característiques dels Nobel de Literatura és que premien autors d’una llarga trajectòria. O, en algunes ocasions, com en el cas de Soljenitsin, una trajectòria curta però contundent. Els Nobel de Literatura premien la qualitat de l’obra, la trajectòria de l’escriptor i, a la vegada, subratllen, d’una manera implícita, els mèrits o els desmèrits d’una societat. Mentre va durar el franquisme, als escriptors espanyols només els va tocar un premi: el de Juan Ramon Jiménez, l’any 1956, autor de qualitat indiscutida, representant de la literatura que havia hagut d’expatriar-se. Era, doncs, el símbol de l’exili. I no va haver-hi cap més Nobel de Literatura per a un autor espanyol fins després de la mort de Franco; concretament, fins al 1977. També el premiat reunia, en aquest cas, un conjunt de circumstàncies literàries i personals. Vicente Aleixandre potser no va ser l’autor més brillant de la seva generació però sí el més equidistant de totes les tendències. I, sobretot, ell va aixoplugar, durant els llarguíssims anys del franquisme, els autors més valuosos del moment; especialment aquells que mai no van perdre la seva dignitat enfront del franquisme. Era, doncs, el símbols dels escriptors que s’havien quedat a l’interior.
Si ho mirem des d’aquest punt de vista, és evident que ni el president Obama ni, en anys anteriors, Kissinger o Arafat podien presentar una llarga trajectòria en favor de la pau. ¿Perquè, doncs, se’ls va concedir, o se’ls ha concedit, el Premi? Possiblement, perquè el Comitè responsable –que es reuneix a Oslo i no a Estocolm— no parteix dels mateixos paràmetres a l’hora de valorar els possibles candidats. Possiblement, en el cas dels Nobel de la Pau no es tracta tant de reconèixer com d’ajudar. La guerra és una presència permanent en la història de la Humanitat i per això són tan meritoris els esforços d’aquells que, en una o altra circumstància històrica, han treballat a favor de la pau. S’entén a favor de la pau amb dignitat; no de la pau de Neville Chamberlain, al qual, per cert, van estar a punt de donar-li el Nobel. A Kissinger i Le Duc Tho els van donar el Nobel de la Pau de 1973 perquè feia pocs mesos que s’havien signat els Acords de París, inici de la fi de la Guerra del Vietnam. Davant de la mortaldat i la devastació d’una guerra que feia anys i anys que durava els membres del Comitè van creure necessari donar suport a la primera iniciativa seriosa a favor de la pau encara que fos a costar de premiar dos personatges no precisament significats pel seu pacifisme. Els Acords de París no es van complir en la seva totalitat i la guerra va continuar fins a la victòria absoluta de les tropes nord-vietnamites però ningú no podrà acusar el Comitè d’Oslo de passar de llarg de Vietnam. I el mateix podem dir del Premi de la Pau a Iasser Arafat, Shimon Peres i Isaac Rabin. El van rebre el 1994 com a conseqüència directa dels Acords d’Oslo que van comportar, entre altres coses, el reconeixement de l’Autoritat Palestina i la retirada israeliana de la franja de Gaza. També en aquest cas es va tractar d’una solució parcial perquè el conflicte d’Orient Mitjà continua a hores d’ara estancat però el Comitè Nobel del 1994 es va mullar i va tornar a fer una aposta molt arran de la realitat política del moment.
Aquesta voluntat d’incidir d’una manera concreta, quasi tangible, en els esforços de pau, per més prims que es presentin, justificaria el Nobel a l’actual president nord-americà. Obama ha restablert la multilateritat, ha reconegut el pes dels països emergents, ha proclamat la necessitat d’un desarmament nuclear i ha volgut posar fi a pràctiques judicials que trencaven amb el Dret Internacional. Potser totes aquestes són iniciatives tan febles, tan subjectes encara a mil i un condicionaments, que el Comitè de Nobel ha cregut necessari acudir al seu ajut. Ho ha fet de l’única manera que pot: posant tot el pes del seu prestigi al costat del president nord-americà. . A mi no em sembla una decisió gaire criticable.

Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 d’octubre del 2009

El llegat de Trías Fargas

Avui fa vint anys que moria, mentre pronunciava un míting a Ocata, Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, un dels dirigents més destacats de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual va ser president del 1981 al 1989. Aparentment, ho va tenir tot: va ser catedràtic d’Economia, acadèmic de Medecina, diputat a les Corts Constituents, conseller de la Generalitat, cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona, articulista en els diaris més influents, amic del Rei... En realitat, és molt probable que en els últims temps de la seva vida hagués experimentat una íntima sensació de fracàs i en seria una prova la seva decisió d’abandonar la política; decisió que, segons explica el seu biògraf Jordi Amat, ja havia comunicat als seus íntims i al president de la Generalitat.
Aquesta sensació de fracàs pot ser atribuïda a les dificultats per fer arribar el seu missatge polític al gran públic. Les dificultats provenien de dos fronts. En primer lloc, Ramon Trias Fargas era un elitista, i no se n’amagava. Formava part de les 100 famílies catalanes, però no pas d’aquelles que s’enriquien de forma fraudulenta o robaven sinó d’aquelles que se sentien obligades a jugar un cert rol social encara que en el joc els hi anés la presó i l’exili. Aquest, per exemple, va ser el cas del seu pare, el doctor Antoni Trias i Pujol, un dels metges més eminents de la Catalunya republicana; patró de la Universitat Autònoma de Barcelona. En segon lloc, el missatge polític que Ramon Trias Fargas volia transmetre era un missatge fàcilment torpedinable. La dreta espanyola, i també, encara que potser en menor mesura, la dreta catalana, havien quedat identificades amb la Dictadura de Franco i per això en els anys de la Transició les proclames reformistes i regeneracionistes havien de portar, quasi obligatòriament, el segell de l’esquerra. Ramon Trias Fargas no formava part de cap de les dues grans famílies ideològiques que es van formar a la Catalunya de la postguerra i d’on van sortir els partits polítics que més van influir durant la Transició. Em refereixo a la gran família catòlica i a la gran família comunista, amb més vasos comunicants dels que pot semblar a primera vista. Trias no provenia de la Catalunya que havia resistit el franquisme sinó de la que s’havia enfonsat el 1939. Els seus anys d’infantesa els havia passat a la Barcelona republicana; els seus anys d’adolescència i joventut, a Colòmbia i Xicago, on s’havia llicenciat. Quan va tornar a Catalunya, a finals dels 40, era un personatge desubicat. Catalanista en uns moments on la majoria d’amics de la seva classe social se n’amagaven o n’havien abjurat del tot; liberal en un país sense liberals –amb limitades excepcions com les del seu amic Nèstor Luján; convençudament anticomunista –potser perquè no s’equivocava sobre el bàndol de la guerra freda que calia escollir; visceralment antifranquista, ni que fos pel fet que el franquisme havia provocat la dispersió i exili de la seva família.
Les idees liberals continuen sense triomfar, ni a Catalunya ni a Espanya, i, si visqués, molt probablement Trias es faria creus de fins a quin punt l’Estat, i les seves múltiples ramificacions, han anat ocupant espais de decisió que, tradicionalment, havien correspost als ciutadans. Potser el que més el sorprendria és que aquesta ocupació s’ha fet sense trobar gaire resistència entre els ciutadans sinó més aviat al contrari: sovint han estat els ciutadans els qui l’han demanada. Ara bé, Trias també podria adonar-se que el seu llegat segueix ben viu. Posaré un exemple polític i un altre de caràcter diguem-ne moral. A principis dels anys setanta, Trias va impulsar l’elaboració de les primeres taules in-put –out-put que servien per quantificar les aportacions de Catalunya a la resta d’Espanya, i les contraprestacions que en rebia. El volum del dèficit el va portar, en el moment de la Transició, a defensar, sense cap mena d’èxit entre la resta de forces polítiques –i aquí Trías és molt crític amb el PSOE i el PSC-- el concert econòmic. Trenta anys després, els fets li han donat la raó i ara a Catalunya ja ningú no nega allò que ell havia defensat pràcticament en solitari.
I, finalment, el llegat diguem-ne moral. Si en alguna cosa estan d’acord els experts a l’hora de parlar de la sortida a l’actual crisi econòmica és que, més que mai, són necessaris ciutadans formats que no tinguin por a assumir riscos, a prendre iniciatives; en definitiva, a usar de la seva llibertat. L’esperit funcionarial que s’ha emparat de Catalunya està resultant letal per al país. En aquest context, l’aposta de Trias per la llibertat i l’excel·lència continua essent una aposta plenament necessària.

El Punt. 22 d’octubre de 2009

La censura de l'article de Maragall. Prat de la Riba tenia raó.

Sóc dels qui, en el seu moment, va devorar amb fruïció l’edició primera del treball de Josep Benet sobre Prat de la Riba. El llibre va sortir el 1964 i jo el devia llegir molts pocs anys després. L’escola m’havia convertit en un perfecte ignorant. Em pensava que, des de Mogrony, anava d’excursió a la Coma Armada (en realitat, en dèiem “el” Coma Armada) i m’imaginava el Set Barons de Fama lluitant, braç armat, contra els infidels sarraïns quan, en realitat, pujava a la Coma Ermada, és a dir, a l’ample coll pelat que separa el Ripollès de la Vall de Ribes. A Josep Benet, doncs, me’l creia, entre altres raons, perquè tot el que m’explicava em resultava absolutament nou. Josep Benet ja era un mestre per a la generació anterior a la nostra –l’última d’abans de la guerra civil-- i a poc a poc ho va esdevenir, també, per a nosaltres, els nascuts els anys 40. Ho va ser pel seu magisteri escrit i, també, pel seu magisteri oral. Quan jo treballava de periodista a El Noticiero recordo que algunes vegades l’havia anat a entrevistar en un petit despatxet que tenia a la seu de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials, al carrer Rivadeneyra. D’allà, per exemple, en vaig sortir amb la lliçó ben apresa del que havia significat la invasió de Mallorca per part del capità Bayo durant la guerra civil espanyola. Bayo era un nom mític entre la meva generació, perquè havia estat el capità de “Gramma”, el vaixell que havia dut a Cuba, des de Mèxic. Fidel Castro i els seus futurs guerrillers. Benet m’explicava a mi, periodista de vint anys, les aventures de Bayo amb la mateixa passió i el mateix ànim de convenciment que si es trobés davant de l’auditori més selecte i més erudit d’Europa. Em parlava de Bayo i de Prieto, que va fer fracassar la invasió, al preu de perpetuar els bombardejos aeris sobre Barcelona, per por que la Generalitat s’atorgués la paternitat de la recuperació de l’illa, i potser es cregués la possibilitat d’una independència militar. No és el moment de fer un balanç del mestratge de Josep Benet, que també presenta clarobscurs –metodològics i ideològics-- sinó de fer constar que les crítiques que venen a continuació estan fetes des el respecte i el reconeixement.
Josep Benet, a part de posar ordre a la nostra història, creava clissés, que és una activitat perillosa reservada, només, als grans historiadors. Amb Maragall i la Setmana Tràgica, Josep Benet va crear un clixé: el del poeta Joan Maragall, en el paper de bo, enfrontat i vençut pel polític Prat de la Riba, en el paper de dolent. Com a causa, la censura de La Veu de Catalunya a l’article “La ciutat del perdó” on Maragall advoca per l’indult a Francesc Ferrer i Guàrdia, poques hores abans que es produís l’afusellament. Avui dia, la innocència de Ferrer i Guàrdia està plenament demostrada i per poc que el tribunal hagués tingut ganes d’efectuar un acte de justícia i no un escarment aquesta innocència hagués quedat provada l’endemà mateix de la seva detenció. Tampoc no tenen cap mena de justificació els excessos de la repressió. Maria Aurèlia Capmany ja ens va ensenyar, a l’obra teatral Francesc Layret, advocat dels obrers a Catalunya, escrita a partir d’uns materials fornits, en part, per Joaquim Ferrer, que un segment significatiu de la nostra classe dirigent era partidària de la llei de fugues i, fins i tot, de l’assassinat.
El punt de discrepància és que Benet situa la censura de l’article de Joan Maragall en un pla moral; i jo, modestament, crec que Prat de la Riba va dur a terme un acte polític; un acte polític coherent. Amb Ferrer i Guàrdia comdemnat a mort i a punt de ser executat, quina havia de ser la màxima preocupació política de Prat de la Riba? Salvar el govern Maura. Maura era cap del govern espanyol des del 1907 i tractava de fer, i no ho va aconseguir, allò que ell en deia “la revolución desde arriba” és a dir la reforma de les estructures polítiques espanyoles des dins de l’Estat. Era l’esperit del reformisme conservador que ja havia intentat Silvela i que bevia, com hi beuria posteriorment el regeneracionisme republicà, del fracàs del 98. Maura pensava canviar Espanya a cop de decret i per això durant aquests dos anys les seves iniciatives legislatives van ser nombroses. La reforma de la llei electoral i la Llei d’Administració Local van ser les seves dues propostes més destacades. La primera, va sortir esquilada; la segona, no va ser aprovada. I és que els principals adversaris del reformisme de Maura estaven dins del Parlament espanyol i, molt sovint, dins del seu propi partit. És a dir, que la dreta ultramuntana que avui coneixem, que converteix cada manifestació de discrepància en un auto sacramental, ja existia el 1909. I, si miréssim més enrera, la trobaríem en les aigües negres de l’assassinat de Prim –i comprovaríem, astorats en veure que sota el cel hispànic no hi passa res de nou, el paper llançatorpedes que va assumir, en aquest episodi, una determinada premsa--. Aquesta dreta vol desfer-se, com sigui, de Maura. I la Setmana Tràgica esdevé l’excusa perfecta. El ministre La Cierva és el primer en atiar l’esca de la repressió, com molt bé documenta Benet en el seu estudi. Sobre la responsabilitat de les ordres que van fer possible aquesta repressió debatran Cambó i La Cierva uns quants anys més tard, a les Corts espanyoles.
Prat i Cambó de seguida devien adonar-se que els adversaris de Maura no deixarien escapar l’oportunitat d’acabar amb un conservador tan insòlit. I també devien adonar-se que, vistes les característiques de la part més influent de la dreta espanyola, el catalanisme conservador i reformista que ells representaven difícilment tornaria a trobar, com a interlocutor espanyol, una personalitat com Maura. La “revolución desde arriba” era un projecte que encara no havia donat cap dels fruits que se n’esperaven. I l’aliança Maura-Cambó per a la regeneració, des de la dreta, d’Espanya, no havia superat l’estadi de la quimera –i en aquest estadi es quedaria quan tornaria a intentar-se després del Desastre d’Annual--. En aquest context, Prat de la Riba no el podia deixar sol, a Maura. Per dues raons. En primer lloc, per una qüestió de principis. Maura estava passant per un moment molt difícil i el catalanisme conservador havia de fer-li arribar el missatge que ells, com a mínim, no li girarien la cara. D’altra manera, ¿quina mena d’aliança s’hauria pogut teixir en el futur? I, en segon lloc, per una qüestió política: si Maura queia, les possibilitats de la Lliga de trobar un aliat a Madrid quedarien esfumades per molts i molts anys. Per això, Prat, quan Ferrer ja ha estat afusellat, li envia una carta a Maragall, inèdita fins que Benet la publica en el seu llibre. Per més que Maragall fos, en aquell moment, l’intel·lectual més influent de Catalunya, es tracta d’una carta d’una modèstia insòlita, i goso dir que d’una sinceritat també insòlita. No crec que cap columnista de cap diari català ni espanyol hagi rebut mai una carta semblant del propietari del diari en el qual escriu. Prat no entra a jutjar el fons de l’article de Maragall –és a dir, si calia o no afusellar Ferrer—sinó que posa l’èmfasi en la necessitat de no abandonar Maura: “Tota acció en el sentit del seu article en aquest moment equival a eludir part de la responsabilitat, a deixar-los sols [a Maura, i al rei]”.
Com és sabut, finalment la censura de l’article de Maragall no va salvar el govern Maura. Tal com pretenien, des del primer moment, les forces més retrògrades del conservadurisme espanyol, el govern Maura va caure, a causa del debat sobre els fets de la Setmana Tràgica i la seva repressió, el 21 d’octubre d’aquell mateix any del 1909. La “revolución desde arriba” es va acabar abans d’haver començat. L’aliança Maura-Cambó va continuar a l’estadi de la quimera. L’espanyolisme de dretes i el catalanisme moderat van trigar molt a retrobar-se. Alguns diuen que fins al Pacte del Majestic. Un pacte, per cert, també efímer...
La nova edició del llibre de Josep Benet porta un epíleg de Jordi Amat. En aquest epíleg, Amat esmenta un article de Josep Pla –que jo no coneixia—que justifica la censura exercida per Prat. “Pla –escriu Amat—justificava la censura en tant que Prat actuava no com a director d’un diari sinó com un polític. (...) Pla afirmava, després de presentar-se com “un partidario de la llibertat de expressió hasta el límite expreso de la responsabilidad", que “la decisión de Prat censurando e impidiendo la publicación de “La ciutat del perdó” era, no solamente lógica, sinó ineluctable”. Benet, en canvi, com també recorda Amat, “interpretava aquella decisió com un símptoma anunciador de la pèrdua de la centralitat catalanista de la Lliga”. En la meva particular crònica del que va passar, no hi ha ni bons ni dolents. Maragall va ser valent i lúcid a l’hora de demanar clemència per a Ferrer i Guàrdia. Es va comportar com el que era, com un intel·lectual. Prat de la Riba va actuar d’una manera coherent impedint la publicació de l’article perquè allò que estava en joc era un fet tan important com l’aliança entre el reformisme conservador espanyol i el catalanisme moderat. Ell, per tant, també es va comportar com el que era: com un polític conseqüent amb els seus principis i les seves idees.
En aquest país sovint hem tendit a valorar més les posicions intel·lectuals èticament impecables que les decisions preses des de la realitat pura i dura. No sé si aquest fet té alguna cosa a veure amb les nostres recurrents dificultats polítiques.

VIA. (Valors, idees actituds). Setembre del 2009

El Maig del 68, 40 anys després

Quaranta anys després d’aquell esdeveniment que va sacsejar el món –manllevo el títol del llibre del periodista Herbert Reed sobre la revolució russa-- les Jornades del Maig del 68 a París continuen aixecant polèmica. L’actual president de França, Nicolas Sarkozy, va fer de la lluita contra l’herència del 68 un dels eixos bàsics del seu discurs reformador. Recollia el pensament de veus autoritzades, com la de l’ex-ministre i filòsof Luc Ferry, que creuen que l’esperit del 68 es troba en la base de la crisi actual de l’educació i propugnen un retorn a un ensenyament basat, sobretot, en els aprenentatges tradicionals.
El primer problema és nominal. Què va ser el Maig del 68? Podem trobar definicions relativament simples sobre altres esdeveniments històrics. Podem dir, per exemple, que la revolució francesa és el procés social i polític que comporta la caiguda del sistema absolutista i l’adveniment d’un sistema parlamentari. La Revolució d’Octubre la podríem definir com el cop d’estat bolxevic que es fa amb el poder de Rússia i implanta la dictadura del soviets. En aquests dos casos, hi ha unes conseqüències visibles de la revolució; un abans i un després i, entremig, unes estructures jurídiques que canvien de nom i de continguts. Això, però, no passa el Maig del 68. Abans que esclatés, França es regia per les lleis que configuraven la V República i tenia com a cap d’estat el general de Gaulle. Després de les jornades de Maig, les institucions de la V República continuen vigents i, encara més, el general de Gaulle guanya i consolida el seu poder a les eleccions legislatives del 30 de juny. L’herència del Maig del 68 és, doncs, immaterial i, per això mateix, científicament impossible de fixar. Amb motiu d’aquests 40 anys, per exemple, el setmanari Le Nouvel Observateur ha organitzat un debat entre Daniel Cohn-Beendit i Luc Ferry. Doncs bé, Luc Ferry recrimina, a Cohn Bendit, que l’herència del 68 ha estat nefasta per al sistema educatiu i Cohn Bendit replica que Freinet i les seves teories pedagògiques no van néixer, precisament, el maig del 68. Tots dos tenen raó. L’anomenada renovació pedagògica no té res a veure, en el seu naixement, amb el Maig del 68. També és cert, però, que com reconeix Cohn Bendit en aquest debat, “la majoria de gent que va viure el 68 es van convertir en ensenyants, treballadors socials, pedagogs” i ho van fer en la línia tan criticada per Ferry. Més contradiccions encara: Sarkozy clama contra l’esperit del 68 però la manera desacomplexada d’enfocar la seva vida privada resultaria impensable, en un president de la República francesa, abans del 68.
Són objectives, en canvi, dues dades de caràcter general sense les quals es fa difícil entendre el Maig del 68. D’una banda, cal recordar que durant el període 1959-1970 el producte interior francès creix a un ritme del 5,8 anual. Aquest creixement del PIB només és un dels indicatius de la gran revolució econòmica que està experimentant l’Europa Occidental des de la meitat dels cinquanta. Per primer cop en tota la seva història, una part numèricament significativa de ciutadans comença a viure en una situació de confort. Pensem, per exemple, en el que comporta, per a la vida domèstica, la generalització de les rentadores i de les neveres; o a un nivell més general, i com li agradava recordar a Nèstor Luján, la desaparició de la noció de fred dins les cases i els pisos. La segona novetat afecta directament la situació de la dona (és a dir, si fa no fa, i de manera potencial, la meitat de la humanitat). Em refereixo a l’invent de la píndola anticonceptiva. Des dels inicis dels temps, la dona estava preocupada pel control de la seva fertilitat –i també, és clar, l’home—i, de fet, a través d’ella mateixa o de persones més o menys expertes un cert control havia existit sempre. La píndola anticonceptiva comença a comercialitzar-se a principis dels seixanta i significa un pas revolucionari en la lluita pel control de la fertilitat. Per tres raons: perquè, per primer cop, el control es posa a l’abast de totes les dones –i no només d’unes quantes iniciades; per la seva fiabilitat; i per la seva facilitat: es tracta, simplement, d’empassar-se una píndola.
Tenim, doncs, a les vigiles del maig del 68 una societat que comença a ser opulenta on cada cop les famílies depenen menys dels salaris dels fills. Això fa que el nombre d’estudiants universitaris passi dels 200.000, el 1960, als 500.000 el 1968. Paral·lelament, l’accés a la píndola possibilita el canvi més espectacular en la sexualitat de les dones. Ara, per primer cop, cada dona pot separar, i controlar, les funcions lúdiques i les funcions reproductives de la seva sexualitat i no n’ha de donar comptes a ningú. Això representa un canvi sense precedents a la història de la humanitat i facilita el procés de visibilització de la dona que, segons alguns estudiosos –i també al meu modest entendre-- , és el fenomen social més important del segle XX.
Aquests avenços materials i tècnics es produeixen en un context ideològic on el mite de la revolució encara és present. Els estudiants del maig del 68 criden consignes a favor de Vietnam del Nord i de la Cuba de Fidel Castro i els partidaris de Mao i l’extrema esquerra revolucionaria –amb Alain Krivine al capdavant— són protagonistes destacats de les jornades. No podem oblidar que, familiarment, Cohn Bendit procedeix d’una esquerra revolucionària, que ha deixat de creure en la revolució soviètica però que segueix lluitant per un canvi de sistema. La simpatia amb què Hannah Arendt contempla les protestes estudiantils, a França i als Estats Units, on ella viu, té molt a veure amb aquesta tradició. Hannah Arendt havia estat amiga d’Eric Cohn-Bendit, el pare del nostre Daniel, jueu com ella, amb qui havia compartit penalitats durant els dies terribles de la II Guerra Mundial. Tots ells han conegut de prop l’esquerra espartaquista alemanya. En aquest sentit, la de Maig és l’última revolta de l’Europa Occidental que té un fil roig, imperceptible però existent, amb la Revolució d’Octubre. I aquí els més agosarats podrien intentar trobar una relació entre judaisme i escatologia més o menys laica (la Revolució com a promesa que arribarà i significarà la fi del món vell, etcètera).
El fet que la revolta de Maig no triomfi comporta l’inici de la fi l’època de les grans ideologies; de la Modernitat, per extensió. La revolta no triomfa perquè materialment no pot triomfar. De Gaulle, en les seves hores més baixes, constata que l’Exèrcit està al seu costat i sap que pot mobilitzar, d’una manera immediata i directa, si més no la meitat dels francesos. Però la revolta també fracassa perquè un cop amos del carrer Cohn-Bendit i els seus amics no saben què fer. ¿Acabar amb un sistema democràtic que és l’únic dins el qual una revolta com la seva és possible? ¿Precipìtar un canvi de govern que provoqui la irrupció del vell Mendes France o del sempre intrigant Mitterrand? No és una perspectiva gaire afalagadora per als qui pretenen canviar el món. És en aquest punt on la ideologia s’ensorra. La ideologia està bé mentre es manté en un pla purament teòric. A l’hora de la veritat, el sistema titllat de caduc acaba per ser el menys dolent, per dir-ho en una frase de Churchill. És per això que Sartre és escridassat. Sartre és, en aquells moments, “ideologia” que defensa Mao des del seu apartament de la rive gauche. La ideologia trigarà en caure i, de fet, no quedarà ensorrada fins al novembre del 1989, quan el Mur es trenqui. Però hi ha una línia de continuïtat que comença quan acaba el maig del 68, segueix amb l’eurocomunisme –que és un torpede a la línia de flotació del comunisme— i desemboca en la falsa ordre de la policia alemanya de deixar passar els berlinesos orientals a l’altra banda del Mur. Dit sigui de passada, hi ha un personatge clau, en la història de la desmembració del comunisme, que és el senyor Togliatti, el polític occidental que més bé coneixia les entreteles i els autèntics propòsits del moviment. Per això, tal com reconeixia el seu enemic Indro Montanelli, mai no va voler situar la victòria dels comunistes en les successives eleccions italianes més enllà del 49%.
A diferència de Robespierre o de Lenin, els revoltats de Maig no tenien cap pla establert ni abans ni durant els fets que van protagonitzar. Més aviat es troben desbordats per la força que pren la revolta, i així ho reconeixerà Cohn Bendit en alguns dels seus llibres posteriors. Ells no tenien un programa per imposar la crisi de les ideologies o la llibertat sexual però, tanmateix, aquests són els temes latents que gràcies a les Jornades de Maig prenen embranzida i es fan visibles. El mateix Luc Ferry, en l’esmentada entrevista, diu: “Sense ironia, el més formidable del Maig del 68 és el seu costat emancipador. El Maig del 68 va aconseguir la victòria definitiva del matrimoni d’amor sobre el matrimoni de conveniència; el triomf de la família moderna, basada en l’amor, que guanya definitivament la família burgesa. (...) Des d’aquest punt de vista, l’herència del Maig del 68 haurà estat un gran progrés pel que fa a la sinceritat i a l’autenticitat, que són preferibles a la hipocresia”.
Aquestes mateixes paraules les podem aplicar a l’esfera pública. El que val no és allò que dius sinó allò que fas. La teva vida pública és la teva vida privada –una idea empeltada de calvinisme--. Això provoca, en part, el declivi de les grans ideologies, les que expliquen el món i com organitzar-lo i, en canvi, l’auge de les accions puntuals, de les onegés. Anys després dirà el filòsof André Glucksman: “L’important ja no és saber no és el Bé, sinó on és el Mal, i atacar-lo”. Gluksmann, quan ho diu, està pensant en la guerra dels Balcans. El mal és el setge i el bombardeig de Sarajevo per part dels para-militars serbis; el que cal és impedir-lo des de la posició ideològica que sigui (o des de cap posició ideològica). Per cert, els post-maig del 68 comencen essent pacifistes i, en certa manera, acaben patrocinant els bombardejos sobre Belgrad. És una actuació que Cohn Bendit defensa i que el seu amic Joscka Fischer, ministre d’afers Exteriors d’Alemanya, impulsa.
Els herois del Maig del 68 van fracassar a l’hora d’intentar canviar el món, i el propòsit no va passar d’uns quants eslògans pintats a les parets. Després d’un període de digestió, els líders intel·lectualment més preparats van fer derivar les seves ànsies revolucionàries cap a la política local. El món no el pots canviar des de dalt, fent la revolució, però potser pots modificar el teu entorn més immediat amb accions socials i, també, polítiques. L’èxit dels Verds alemanys és un fruit, en part, d’aquest punt de vista. També, en certa manera, l’auge de l’ecologisme. Jo no estic d’acord ni amb el tancament de les centrals nuclears ni amb altres mesures proposades o dutes a terme pels ecologistes alemanys quan compartien poder amb els social-demòcrates. Em sembla, però, una trajectòria coherent. Molt més coherent, per exemple, que la dels seus socis catalans els quals, embolcallats sota la capa protectora dels post-comunistes, s’alineaven amb tots aquells que, en la última guerra balcànica, patrocinaven la neutralitat d’Europa i el rebuig a la intervenció de l’OTAN.
Podríem dir que el Maig del 68 obra les portes a l’individualisme solidari; i, també, a l’altre, al purament grimpador. És l’entrada, doncs, a la societat de consum. Ho és per raons materials inevitables: la capacitat de produir béns creix d’una manera incessant la qual cosa afavoreix el seu abaratiment i la seva generalització. Però ho és també per raons aparentment immaterials. El Maig del 68 és el triomf de la joventut, diu el tòpic. Però en aquest punt, els francesos no fan sinó recollir l’onada que ve des dels Estats Units. Per raons no totes elles reduïbles a un pur mercantilisme, la societat nord-americana passa del culte a la gerontocracia a la mitificació de la joventut. El triomf pòstum de James Dean és l’exponent del canvi de model, com molt bé va observar, entre nosaltres, Maria Aurèlia Capmany. De Gaulle, és clar, no ho pot entendre. En el moment àlgid de la revolta, marxa a Alemanya a veure el seu amic i rival, el general Massu, i li diu, descoratjat i a punt de dimitir: “No suporto aquesta efebocràcia que s’ha apoderat dels carrers”.
El Maig del 68 no és comparable a la Revolució Francesa però, en canvi, ni l’un ni l’altra poden ser assumides o rebutjades globalment. És evident que una immensa majoria de ciutadans estem a favor de la Declaració dels Drets de l’Home i en contra del període del Terror. A una escala molt més petita, sembla evident que les Jornades de Maig van comportar uns canvis socials positius que ara ja jutgem com a inevitables i necessaris. A la vegada, les crítiques a les pràctiques pedagògiques sorgides, o emparades per l’esperit del maig del 68 són, segurament, certes. Com també és perceptible, des del Maig del 68, un procés d’infantlització del conjunt de la societat o sigui de des-responsabilització individual. Però, al meu entendre, l’actual crisi de valors té altres punts de referència tan o més importants: determinades polítiques populistes, per exemple; o, a un nivell molt més difícil de corregir, la pèrdua, sense substituts eficaços, dels referents religiosos que eren el carril per on circulaven, a la família i a l’escola, sense necessitat de grans explicacions, la majoria de valors ètics. No parlo, en aquest cas, de França, sinó d’Espanya; i, sobretot, de Catalunya. I aquesta reflexió la faig no des de l’enyorança sinó des de l’observació preocupada.

VIA. (Valors. Idees. Actituds). Maig del 2008.

Eixamplar la mirada

Quan llegeixo la premsa, escolto la ràdio o miro la televisió sovint em fa l’efecte que la mirada sobre el món d’una part substancial del periodisme que es fa a Catalunya és una mirada massa local. Cada país ve d’on ve i nosaltres venim d’una llarga dictadura franquista que es va consolidar en el marc de la Guerra Freda. La dictadura franquista és l’expressió local de la Guerra Freda i només des d’aquest punt de vista entendrem la seva pervivència i l’herència intel·lectual que ens ha deixat. Mentre Franco vivia, era lògic que tots els esforços dels qui la patien estiguessin dirigits a combatre-la. Asfixiats sota el matalàs franquista –l’expressió és de Raimon—se’ns feia difícil saber si el nostre era un combat aïllat o només el flanc d’una llarga batalla. Lluitàvem per la llibertat i la democràcia –tanmateix, sense fer de cada taula un Vietnam— i admetíem, sense preguntar-nos gaire d’on venien, totes aquelles persones i totes aquelles idees que s’hi apuntaven. Franco era el dolent, i també els seus valedors internacionals, sobretot, els Estats Units que no havien fet res per tombar el Règim després de la II Guerra Mundial. L’odi als Estats Units venia del 98 i enllaçava dues figures tan diametralment oposades com l’almirall Carrero Blanco i l’escriptor Vázquez Montalbán. El pensament majoritari d’esquerres, clandestí i, a la vegada, progressivament hegemònic, trobava en la doctrina marxista el seu nou catecisme, aquesta vegada laic. Aquí, la mirada deixava de ser innocent i s’incardinava plenament en el tauler de la Guerra Freda on només hi havia dos bàndols: el comunisme i la història per dir-ho amb les paraules de Glucksmann. Quan el comunisme va resultar impossible de defensar, bona part de l’esquerra es va seguir negant a acceptar que de models per organitzar la societat –amb les seves diverses variants—només n’hi ha un, i enfront del comunisme i del capitalisme va postular una mena de tercera via estranya i inconcreta que tenia la característica de seguir posant en qüestió els fonaments de la societat oberta en la qual vivim i dins la qual s’ha produït el major grau de progrés de tota la història. No parlo de res gaire pretèrit: només cal recordar les adhesions que va despertar la presumpta revolució sandinista o llegir les memòries de Solé-Tura.
Més de 25 anys després de la mort de Franco no hi ha cap raó per seguir mantenint una visió sobre el món que prové de la Guerra Freda i a la qual ara hi hem afegit una considerable dosi d’ecologisme, de multiculturalitat i de defensa acrítica dels sectors socials més marginals. A la nostra televisió, per exemple, es parla del fonamentalisme islàmic com si fos un problema creat pels Estats Units. Jo vaig dir, en un article anterior, que la intervenció a l’Iraq havia estat una intervenció innecessària però això no treu validesa a la pregunta d’Oriana Fallaci sobre la capacitat de l’islamisme per adaptar-se als valors de la Il·lustració dels quals som fills. Si haguéssim tingut el coratge de respondre a aquesta pregunta potser la nostra televisió no hauria informat acríticament del Ramadà i hauria fixat la mirada en la marginació que pateixen la majoria d’adolescents i dones musulmanes no a l’Afganistan o a l’Aràbia sinó a Pubilla Cases o a Manlleu.
Una mirada més oberta, menys local, sobre el món ens hauria de fer adonar –i és un altre exemple— que el desassossec que ha produït, a Polònia i a Txèquia, la decisió d’Obama de retirar el projecte d’escuts antimissils te unes profundes arrels històriques, derivades del tracte rebut per aquestes nacions per part de Rússia. No és, doncs, un problema –com aquí es vol plantejar-- entre “dretes” (Bush) i “esquerres” (Obama) sinó de memòria col·lectiva. Més exemples. Sense una mirada global no podem entendre que la prioritat exterior d’Alemanya està posada, ara, a la part Est del seu territori i que, per tant, la planta d’Opel a Figueruelas no serà defensada amb gaire passió per la senyora Merkel. Els historiadors més recents –penso en Helène Carrère d’Encausse i la seva biografia sobre Lenin—estan d’acord en afirmar que sense l’ajuda logística i dinerària alemanya difícilment hauria triomfat la revolució russa. Alemanya, doncs, va fer possible la Revolució i des del 1989 Alemanya està fent possible la des-revolució. Soljenitsin es queixava que les aliats no haguessin continuat, l’any 1945, la II Guerra fins a Moscou. Ell, des del gulag, se sentia, com nosaltres, catalans i espanyols, traït per les potències guanyadores de la II Guerra Mundial. Potser res del que passa ara a Europa no s’entén si prescindim d’aquestes i altres consideracions.

El Punt. 3 d’octubre del 2009

No hi hauríem d'haver arribat

La vida política del país penja del fil d’una sentència: la que ha d’emetre el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. A aquesta situació no hi hauríem d’haver arribat. Els líders polítics d’un país no poden conduir la societat que dirigeixen cap a un carreró sense sortida, per més raó històrica que tinguin. Abans d’endegar una modificació legislativa de tanta importància haurien d’haver valorat les forces reals amb què comptaven, els suports que aconseguirien, els entrebancs que haurien de superar. També haurien d’haver tingut en compte l’experiència històrica: la del 6 d’octubre, per exemple; i la del moment de la redacció de la Constitució. La situació actual difereix radicalment de la del 6 d’octubre en un punt essencial. En proclamar l’Estat català, el president Companys va trencar la legalitat republicana. La discussió i aprovació del nou Estatut de Catalunya s’ha fet, en canvi, dins la més escrupolosa legalitat. En els dos casos, però, hi ha hagut un intent de canviar les regles del joc des d’un cert menyspreu de la realitat. De la realitat, si es vol, militar en la revolta d’octubre del 34: els nois d’Estat Català i de Palestra no tenien res a fer, com va quedar tràgicament demostrat, davant dels canons del general Batet. I menyspreu de la realitat política en el cas d’ara. Ningú amb dos dits de front pot creure de veritat que un nou Estatut de Catalunya és possible sense el consentiment del principal partit de l’oposició a escala espanyola.
Pel que fa a la Constitució recordem que el seu article segon “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren [la Nació espanyola] i la solidaritat entre totes elles”. Es parla, doncs, de “nacionalitats” però no s’aclareix de quines nacionalitats es tracta. No va colar, malgrat l’interès que hi va posar la part catalana (la part catalana que considerava que Catalunya és una nació). Si, en aquell moment, quan la Bàltica encara no estava glaçada, no va ser possible el reconeixement de Catalunya –i possiblement d’Euskadi i Galícia—com a “nacionalitat” ara, quan la voluntat de consens és tan menor, ¿hi havia alguna possibilitat real d’aconseguir-ho?
El catalanisme majoritari –amb l’excepció de Prat de la Riba— sovint ha sentit un cert menyspreu pel Dret. Potser perquè com que la derrota de 1714 va ser total –i no parcial com en el cas de les guerres carlines del segle XIX— també va ser total l’abolició de les estructures jurídiques pròpies. Tanmateix, ara vivim dins d’un Estat de Dret i en aquest Estat de Dret el Tribunal Constitucional té l’última paraula en determinats conflictes legislatius. Encara que tinguem, o tinguéssim, moltes raons per acusar-lo de politització no per això les seves resolucions deixarien de ser vinculants. D’aquí la importància de la via política. En aquests darrers trenta anys algunes situacions, tan potencialment conflictives com ho pot ser la sentència sobre l’Estatut, han quedat desactivades per la via de la pressió i la negociació més o menys públiques, com passa en totes les societats democràtiques.
Des del punt de vista del catalanisme liberal, que és el meu punt de vista, el text de l’Estatut és un nyap. Fa la impressió que no es va partir d’un avantprojecte que servís d’esquelet sinó que els diversos grups parlamentaris hi van anar introduint articles d’acord amb les seves dèries i les seves necessitats. Amb un clamorós afany intervencionista. Posem l’exemple del primer punt de l’article 52 referit als mitjans de comunicació social. Diu així: “Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de titularitat pública la informació també ha d’ésser neutral”. Però, n’estem segurs que “correspon als poders públics de promoure les condicions per garantir el dret a la informació?”. No indica l’experiència, des de Napoleó III per no anar més lluny, que cada vegada que els poders públics han promogut el dret a la informació els periodistes, i la societat, n’hem sortit escaldats? I són els poders públics els qui tenen dret a rebre “dels mitjans de comunicació una informació veraç”? O són els ciutadans, i el paràgraf està mal redactat?
Gaziel deia que en moltes de les seves cruïlles històriques sovint Catalunya tria el camí equivocat. Es tracta, però, d’una opinió massa dràstica, sobretot, si l’apliquem del 1975 ençà. Més modestament, potser n’hi hauria prou en no treure els gegants en processó si així que plou els hem de tornar a cobert perquè ningú no ha previst com defensar-los de l’aigua.


El Punt. 5 de setembre del 2009

Sabater Pi: els límits de l'home

De tots els personatges que he conegut, un dels que més m’ha impressionat ha estat el professor Jordi Sabater Pi. Em va impressionar el que deia; i em va impressionar ell. La majoria de nosaltres provenim d’una tradició idealista que assumeix i canalitza una visió superior de l’home, sigui a través del destí metafísic que li atribueixen les religions o sigui a través de conceptualitzacions que imaginen programes d’actuació sobre la societat. Al llarg de la història, moltes de les guerres han vingut motivades per la convicció que les nostres idees eren superiors a les idees dels altres; les nostres eren unes idees que justificaven, en les situacions extremes, matar i morir. En tots aquests casos, l’home era, és, contemplat o bé com una creació divina –superior, per tant—o bé com el centre de l’univers; una visió, en aquest cas, antropocèntrica.
Contra aquestes concepcions s’alçava el pensament científic de Jordi Sabater Pi. S’hi alçava no des de la filosofia, tot i que era capaç de citar els presocràtics i Plató, sinó des de l’experiència. Des del seu coneixement profund, directe, dels primats: goril·les i ximpanzés. Qui vulgui conèixer la vida, l’obra i el pensament de Jordi Sabaté pot acudir a la biografia que del personatge van publicar Joan Tort i Pere Tobaruela l’any 2003 a La Magrana en una edició de National Geographic i que duu per títol Okorobikó. Aquest és el nom del territori de la selva guineana on Sabater Pi va fer el seu descobriment científic més tanscendental: que el ximpanzés “fabricaven” uns bastons que feien servir per capturar tèrmits i que eren capaços de transmetre aquest coneixement a les seves cries. Van ser les primeres proves que els ximpanzés observaven conductes culturals. “Fins que l’home –diu Sabater Pi en aquest llibre—no sigui capaç de ser més humil i tingui plena consciència que és essencialment un ésser biològic no trobarà l’equilibri. I és que les persones que habitem el món actualment som, al cap i a la fi, homes primitius i no estem ben adaptats a la societat moderna, a aquest entorn complexíssim i bàsicament desconegut que nosaltres mateixos estem construint i modelant”. I afegeix: “Un exemple d’aquesta adaptació precària és la manera com vivim. A les ciutats, les persones viuen malament, perquè l'home actual és un Homo sapiens arcaic que no ha assimilat bé la vida a les grans ciutats. Molts antropòlegs consideren que la dimensió de les col·lectivitats humanes idònia, des del punt de vista de la convivència, se situa en el llindar de les cinc-cents persones, És el que es coneix amb el nom de ”societats cara a cara”, en què tothom sap la història de tothom i en què, d'entrada, l'un es fia de l’altre. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents. Hem de saber acceptar les nostres limitacions i entendre que, tot i haver desenvolupat una cultura pròpia, no som el centre de l’univers”. Som una baula evolucionada de la gran anella biològica de l’univers i aquest hauria de ser el punt de partida quan reflexionem sobre la condició humana. Però pensar d’una manera lògica no és tan fàcil com sembla. “L’home –diu Sabater Pi-- s’aferra a les creences d’una manera gairebé parasitària”.
Em va impressionar el que deia, i em va impressionar ell. Perquè Sabater no va tenir una vida gens fàcil. Va arribar a Guinea, fugint de la misèria econòmica de la postguerra i va haver de fugir de Guinea quan començava a tenir una situació professional, d’investigador, estabilitzada. Tot i que, actualment, està considerat l’introductor de l’etologia a Espanya no va cursar carrera universitària fins als seixanta anys. Sort va tenir, en el seu moment, que els responsables de la National Geographic Society s’adonessin del seu talent, perquè en ells va trobar reconeixement intel·lectual i suport econòmic mentre els responsables municipals de Barcelona, inclosos els del Zoològic per als quals ja treballava, no paraven de posar-li traves burocràtiques i d’altre índole. Sabater Pi va haver de recomençar moltes vegades i va aconseguir sortir-se’n a base d’esforç i treball, i encara que les dificultats li ocasionessin disgustos i temporals estats depressius. La seva, doncs, és una vida exemplar, en la qual haurien d’emmirallar-se les noves generacions. Però és difícil que això passi en una societat, i una televisió, on allò que triomfa és la banalitat i on els noms i les cares dels Sabater Pi només surten a l’hora de fer-ne la necrològica. Sabater Pi no era un personatge gens banal. Ho prova la manera com acaba la biografia esmentada. Ell, científic de cap a peus, s’empara d’una reflexió de la gran poetessa polonesa Wislawa Szymborska: “Penso que la vida no és necessàriament una aventura feliç, però sí fascinant”.

El Punt. 10 d’agost.

Els nostres diners

Fa pocs dies s’ha acabat el període de declaració de renda corresponent a l’any 2008. Segons diuen veus autoritzades a la majoria de ciutadans el ministeri d’Hisenda els ha de retornar una part dels diners que, prèviament, els havia retingut i aquest fet sembla satisfer les expectatives de la majoria. En l’escala de valors de la nostra societat el ciutadà més respectable no és aquell que paga més sinó aquell que ha aconseguit que el ministeri li retorni més diners. En les converses entre amics i coneguts, el tema és recurrent i aquell del grup al qual li ha tocat pagar una quantitat important no té esma per reconèixer aquesta circumstància, que el faria passar per ric –estigma inassumible!— o bé per estúpid.
Va ser llegint l’estimulant llibre de Ferran Sáez El crepuscle de la democràcia quan vaig sentir parlar, per primer cop de les “preocupacions postmaterials”, terme encunyat per Rondald Inglehart, un professor de la Universitat de Michigan que ha estudiat els canvis culturals en les societats industrials avançades. “La tesi bàsica d’Inglehart –escriu Sáez—es podria resumir (...) de la manera següent: els valors de les societats occidentals han anat canviant des de l’èmfasi absolut en el benestar material (alimentació, protecció contra les inclemenencies del temps, salut, seguretat física, etc.) fins a preocupacions que Inglehart anomena postmaterials (ecologia, interès cultural per la participació política, etc.)” D’acord amb aquesta tesi les generacions més joves d’europeus occidentals perceben la solució de les necessitats materials dels ciutadans per part de les Administracions Públiques no com el resultat d’un esforç contributiu ben gestionat sinó com un fet natural, que ja existia abans del seu neixament i que es dona per descomptat.
Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que els diners que, amb retorn o sense, paguem a Hisenda de vegades van a parar a mans d’administracions que es comporten com a autèntics capdaventers de les societats postmaterials. I, em refereixo, concretament, a la ciutat de Barcelona. L’ajuntament de Barcelona sovint actua d’acord amb les prediccions del professor de Michigan, com si les necessitats materials dels ciutadans ja estiguessin cobertes. Per exemple, a l’espera de l’anhelada Línia 9, els barcelonins patim un dels serveis de Metro més incomplerts, geogràficament, de tots els de les grans ciutats europees –París, Londres, o Berlín--. Tenim, en canvi, la sort, postmaterial, de poder circular amb bicicleta pública. A Barcelona, dos serveis públics tan bàsics com són les llars d’infants i les residències d’avis són del tot insuficients però, en canvi, al llarg de l’any gastem milions i milions d’euros en tota mena de saraus. Fins i tot hi ha una regidora que avisa d’una situació tan postmaterial com és l’arribada de la Primavera enviant, a cada ciutadà, una bossa de llavors. Aquesta obsessió per les actuacions post-materials fa molts anys que dura i, de fet, alguns diuen que ha servit per aviciar tota una generació, la més jove, afalagada per un neopopulisme d’esquerres que la tracta més com un client al qual cal fidelitzar que no pas com un ciutadà al qual cal servir.
Si els ciutadans d’una capital com Barcelona som incapaços de castigar electoralment els polítics que malbaraten els nostres diners i de premiar aquells que els administren correctament, ¿com hem de pensar en una fiscalització de les grans despeses autonòmiques o de l’Estat? Aquesta despreocupació ciutadana, pròpia de les societats catòliques o post-catòliques, atorga a les Administracions una impunitat pràcticament total a l’hora de decidir com invertir els nostres diners. ¿Quantes veus crítiques han sorgit al voltant d’una Llei de la Dependència que en comptes de premiar, fiscalment, aquelles famílies que s’ocupen dels seus avis passa aquesta responsabilitat a l’Administració? ¿Podem començar a dir que el fracàs de l’escola pública té molt a veure amb un model de gestió obsolet que menja energies i pressupost sense aturador? Són només dos exemples de la manca de debat sobre qüestions decisives que costen molts diners al ciutadà i que no estan essent correctament gestionades per les administracions. En el millor dels casos, convertim el debat en una polèmica ideològica que és l’àmbit on, en el nostre país, es perdonen totes les ineficàcies.
Potser del que es tracta és de canviar la mentalitat picaresca, que no només subsisteix a l’ampla Castella, per un esperit suaument calvinista. Qui sap si aleshores seria possible que l’Administració construís guarderies i que nosaltres, si ens ve de gust, el dia de la Festa Major tiréssim coets des del terrat de casa.


El Punt. 7 de juliol del 2009

L'Europa de demà

Ara que estem en disposició de mirar la historia europea del segle XX des d’una certa perspectiva podríem tenir la temptació de pensar que, en conjunt, s’ha tractat d’una enorme parèntesi, que va començar el 1914 amb l’esclat de la I Guerra Mundial i va acabar el 1989 amb la caiguda del Mur. L’Europa anterior al 1914 no era tan idíl·lica com Stefan Zweig la descriu en les seves extraordinàries memòries però sí que l’encerta quan afirma que la I Guerra Mundial va servir perquè els ciutadans perdessin la fe en els seus polítics. Els soldats de tots dos bàndols van anar al front pensant que tornarien a casa al cap d’unes setmanes i es van trobar atrapats en un horrible guerra de trinxeres que va provocar milions de morts; només a Verdum, 750.000. I a partir d’aquí comencen les preguntes: ¿sense la I Guerra Mundial hi hauria hagut el cop d’estat bolxevic a la Rússia de 1917? I sense la Rússia del 1917, ¿hauria trobat el feixisme italià un caldo de cultiu tan favorable a les seves intencions? Churchill, per exemple, en les seves Memòries diu que “el feixisme era l’ombra o el fill lleig del comunisme.” I afegeix: “De la mateixa manera que el feixisme va sortir del comunisme, el nazisme es va desenvolupar a partir del feixisme”.
Si continuem intentant mirar Europa des d’una certa perspectiva ens adonarem que tot just ens trobem l’endemà o l’endemà passat de la caiguda del Mur. Un exemple: la lliure circulació per tot el territori europeu –Rússia, al marge-- que era una realitat abans del 1914, no ha tornat a ser possible fins fa relativament pocs mesos, quan es van ampliar els acords de Schengen a les repúbliques bàltiques. Un altre exemple seria l’actual la situació dels Balcans, on es va encendre l’esca de la I Guerra i que ha estat l’escenari de la darrera i ben recent guerra en territori europeu; una guerra que els europeus –per cert—no han sabut resoldre.
El Mur va caure per la fermesa amb què els Estats Units van encarar la guerra freda. L’OTAN va jugar-hi un paper fonamental. Per això, les nacions que, després de prop de cinquanta anys d’ocupació russa han tornat a la història, allò que han desitjat ferventment és entrar a l’OTAN. A molts compatriotes de la meva generació, educats ideològicament, gràcies al franquisme, en un esquerranisme que esborrava la situació de guerra freda en què Europa es trobava, el sorprèn l’entusiasme dels txecs, dels eslovens, dels polonesos, dels albanesos envers els Estats Units. Aquest fenomen és comprensible. Mentre els Estats Units afilaven els seus míssils en defensa de l’Europa lliure, nosaltres esborràvem, del nomenclàtor dels nostres mitjans de comunicació, el concepte d’Europa Central i passàvem a anomenar-la Europa de l’Est en un intent de dissimular l’amplitud de l’amputació. No ha d’estranyar, doncs, que molts ciutadans d’aquests Estats mirin amb simpatia l’OTAN i, en canvi, sentin una àmplia reticència envers la Unió Europea tot i que siguin conscients de la necessitat de formar-ne part.
Les campanyes electorals als comicis electorals de demà del PP i del PSOE han estat un insult a la intel·ligència. En primer lloc, perquè no han parlat d’Europa, dels problemes actuals que Europa ha de resoldre, sinó que han aprofitat l’ocasió per esbatussar-se com dos galls en un galliner a través d’arguments de gran impacte mediàtic –utilització d’avions oficials, etcètera—però d’escàs pes polític. Per a mi ha resultat del tot indignant la campanya del PSC, que tinc per un partit assenyat. Quina és la proposta del PSC? La por que pot despertar Silvio Berlusconi? ¿És que Berlusconi no és un polític que ha estat elegit, democràticament, dues vegades pels ciutadans italians? ¿Se’l pot tractar, a ell i als altres polítics de dreta que surten a les fotografies, com si fossin bandolers? Més encara: ¿no ha dit Rodríguez Zapatero que el seu vot serà favorable a la continuïtat, a la presidència de la Comissió Europea, de Durao Barroso, de la mateixa família política que Berlusconi i companyia?
Però, malgrat el PP i el PSC, hem d’anar a votar. En primer lloc, perquè votar és una manera de dir la nostra en un procés històric que segueix essent apassionant, i del qual no ens podem apartar. En segon lloc perquè encara que algunes esperances --com l’Europa de les Regions-- el temps, i els governs estatals, les hagin difuminat nosaltres, els catalans, vam néixer com a Marca europea i és a l’Europa de la Il·lustració, de Beethowen i de Zweig a la que ens volem assemblar. I, si pot ser, tenir-hi un lloc propi.

El Punt. 6 de juny del 2009.

Les tradicions s'inventen

Les tradicions s’inventen i es transformen. La tradició del Dia del Llibre, per exemple, la va inventar el senyor Vicent Clavel Andrés, un escriptor i editor valencià, amic de Blasco Ibáñez, instal·lat a Barcelona, on va fundar l’Editorial Cervantes. Vicent Clavel va inventar-se el Dia del Llibre amb un doble objectiu: recordar la figura de Cervantes i promocionar els llibres en castellà. Ho va fer, a més, sota la protecció d’Alfons XIII i durant la Dictadura de Primo de Rivera. No va ser fins l’any 1930 que el catalanisme es va fer seva la festa. Aquell dia, segons que s’explica en un text de Josep Maria Ainaud, es van vendre 5000 llibres en català. La festa havia arrelat amb força. I fins avui, per dir-ho així, sinó fos que l’any 1939 es va haver de començar de nou i el llibre català va haver d’anar recuperant l’espai social que havia ocupat.
A hores d’ara, celebrem un Dia del Llibre que és molt bonic però no se si del tot eficaç. Per a una persona que mai no l’hagi viscut, es tracta d’una festa única, tradicional i moderna a la vegada, que ajunta l’oci i el negoci i que molt probablement per aquesta raó té el present i el futur assegurat. Per als qui la viuen any rera any, però, la festa comença a resultar incòmode. Parlem, en primer lloc, dels escriptors. Tal com està muntat actualment el Dia del Llibre hi ha mitja dotzena d’escriptors que venen, i la resta que s’ho mira. No ho critico. Els qui somiàvem, fa trenta anys, una literatura en català plenament normalitzada –i, per tant, altament competitiva—aquí la tenim. Alguns llibres en català, mediàtics o no mediàtics, venen tant o més que els best sellers més reconsagrats que ens arribem d’altres literatures. Però això no treu que per a un poeta català de solvència contrastada resulti especialment dolorós haver de fer de comparsa del senyor Boris Izaguirre, per exemple. Que, per cert, no només va actuar en els stands de les llibreries sinó que també va ser un dels autors promocionats per Transports Municipals de Barcelona, campiona, en aquest cas, del papanatisme.
Parlem, a continuació, del públic. Els experts diuen que la majoria de públic que compra llibres el Dia del Llibre és el públic que no compra llibres la resta de l’any. És possible. Però també seria un error menysprear aquest públic, per poc educat que tingui el seu gust, per més manejables que resultin els seus instints de compra. No sé si la quantitat de llibres que es venen té alguna relació amb la qualitat dels autors però, en tot cas, resulta reconfortant veure que, per un dia, la massa es llança al consum de llibres com si es tractés d’una final de la Champions. Però el públic, a determinades hores, i a determinats llocs, comença a sentir-se incòmode entre la munió d’escolars que practiquen el deure de mirar i el dret de no comprar, els turistes despistats i les parades atapeïdes de presumptes consumidors que pregunten i remenen. En aquestes condicions, i al marge dels coneixements previs de cada possible comprador, resulta molt difícil encertar la tria.
Els llibreters suen de gust la cansalada perquè molts d’ells s’hi juguen la temporada sencera, o quasi. Han estat setmanes i setmanes preparant una jornada tan fràgil com les falles de València. Qualsevol ensurt metereològic pot tirar per terra tots els seus esforços –i bona part dels seus guanys--. No cal que els hi ho preguntem. Ells serien partidaris de convertir la Festa del Llibre en una Setmana, a l’estil del que passa a d’altres ciutats –i no només a Madrid.
Aquesta és la tradició que caldria reinventar. Convertir el Dia del Llibre en la Setmana del Llibre no hauria de ser gaire difícil. N’hi hauria prou que les dues entitats responsables del premi –Òmnium Cultural i Edicions Proa—posessin mans a l’obra. Els actuals dirigents d’Òmnium estan molt preocupats pel futur de l’Estatut, la divisió entre els catalanistes i la independència de Catalunya, però potser aquestes preocupacions els han fet oblidar les actuacions pròpiament culturals, que són les que els pertoquen. Pel que fa a les Edicions Proa s’ha de decidir, d’una vegada per sempre, a fer del premi Sant Jordi el llibre més venut, cada any, durant el Dia o la Setmana del Llibre. Ho pot fer, si hi posa els recursos adients, sense baixar el bon nivell de qualitat que el premi ha tingut en aquests darrers anys. Una setmana sencera dedicada al llibre –amb especial èmfasi en el llibre en català—programada amb la presència d’uns autors nacionals i estrangers que, per la seva categoria i actualitat, obliguessin els mitjans de comunicació a estar-hi pendents. Una mena de Setmana semblant a la que organitza Eliseu Climent a València, per entendre’s. La ciutat de Barcelona exercint la capitalitat de la literatura (amb la catalana al capdavant). Sense complexos. Reinventant una tradició que és tan nova que no arriba als cent anys.

El Punt, 2 de maig del 2009

Ricard Salvat, intel.lectual modern

Quan l’any 1958 Ricard Salvat torna a Catalunya després del seu segon viatge a Alemanya té tots els atots per triomfar. No ha fet, encara, els 25 anys i porta sota el braç una arma revolucionària: el teatre de Bertold Bretch i el seu famós distanciament. I, en efecte, Ricard Salvat triomfa. Triomfa en el petit cercle de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, una iniciativa fundada a contra-corrent, i en contra de la censura, per gent del teatre i de cultura de casa nostra, i feta possible gràcies a uns quants benefactors. Es tan intens l’enlluernament que provoca el jove Salvat que ell mateix es veu amb cor de separar-se de l’ADB, considerada burgesa i monolingüe, i fundar una empresa diguem-ne, per seguir la terminologia d’aquell temps, més compromesa. És així com sorgeix l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual sobre la qual encara no hi ha cap crònica escrita però per on van passar la majoria dels professionals que, posteriorment, i fins a l’actualitat, ocuparien llocs destacats en el ram del teatre. Alguns ja han desaparegut com Fabià Puigcerver o Pep Muntanyès; altres continuen plenament actius com Josep Maria Benet i Jornet o Enric Majó. L’actuació de Salvat al front de l’Adrià Gual és inseparable de dos noms: el de Maria Aurèlia Capmany i el de Salvador Espriu. La Maria Aurèlia va tenir un paper destacadíssim en els èxits de l’Adrià Gual i alguns dels seus ex-alumnes la consideren l’autèntic motor de l’Escola. Pel que fa a Salvador Espriu, d’ell són les dues obres memorables per les quals és recordada l’Escola: Primera història d’Esther, que ja havia estat estrenada per l’ADB, i Ronda de mort a Sinera, recull de textos del poeta relligats i adaptats a l’escena per Ricard Salvat.
Després, Ricard Salvat va fer moltes més coses amb resultat desigual. En un dels pocs moments en què l’accés a les càtedres universitàries es va desburocratitzar ell i Oriol Martorell van ser cridats a donar classes. Va dirigir un efímer Teatre Nacional, depenent del ministeri, encara en vida de Franco; també, amb posterioritat, el Festival de Teatre de Sitges. Va fundar i dirigir diversos centres d’estudis teatrals i va ser cridat a dirigir teatre a moltes ciutats europees... excepte a la de Barcelona on els successius directors del Teatre Nacional li van posar un veto que ningú no ha aconseguit aixecar. Gràcies al seu ex-deixeble Pep Muntanyés, Salvat va dirigir, al Lliure, ara fa un parell d’anys, una nova versió de Ronda de mort a Sinera, i fins fa ben poques setmanes s’ha pogut veure la seva adaptació de Mirall trencat al Borràs. ¿Havia gastat totes les seves energies en les adaptacions d’Espriu, com diuen alguns? ¿Era més aviat un estudiós del teatre que no pas un director d’actors? Són preguntes difícils de contestar perquè per a la majoria d’espectadors catalans menors de 40 anys Salvat ha estat un director pràcticament inèdit. Vull dir que mai no ha pogut estrenar en un teatre públic amb les condicions i els recursos que la seva trajectòria mereixia. Això és així –ens podem preguntar—perquè al Teatre Nacional només hi han accedit els noms consagrats, els espectacles de qualitat contrastada? I podem contestar, ben rotundament: no. Pel Nacional hi han passat, i hi passen, els amics i els amiguets del director i de la comissió assessora de torn perquè, a Barcelona, el teatre públic és una de les activitats que més diners costa al contribuent i sobre el qual menys control democràtic existeix.
Ricard Salvat va ser un intel·lectual modern; o sigui un intel·lectual compromès que creia que el progrés material i el progrés moral de la humanitat havien de desembocar en una societat que no fos exactament la nostra. Això el va portar a col·laborar en iniciatives com el Congrés de la Pau, organització d’agitació i propaganda organitzades, més o menys sota mà, per la Unió Soviètica. En aquests Congressos, Ricard Salvat hi va conèixer personatges tan interessants com el general Líster i l’escriptor Jean Paul Sartre. Aquests Congressos van significar, durant els anys del franquisme, una de les poques possibilitats dels intel·lectuals catalans de sortir a l’estranger i relacionar-se amb altres intel·lectuals europeus. Els uns anaven a aquests Congressos de la Pau. Altres anaven als Congressos de la Llibertat, més o menys organitzats pels Estats Units. De vegades, tendim a pensar que els grans episodis que ha viscut el món –com ara la Guerra Freda—no tenen res a veure amb la vida del nostre petit país. No és així. Ricard Salvat ha viscut de ple l’aventura de la Modernitat del segle XX amb totes les contradiccions que això comporta.


El Punt. 13 d’abril del 2009

Una manera realista d’entendre el món

La política internacional, com un gran tauler d’escacs on cada peça té un valor singular. Aquesta és una manera realista d’entendre el món, tot i que, probablement, no sigui, en aquests moments, la més estesa entre els mitjans de comunicació ni la que resulti més fàcil d’acceptar per l’opinió pública interessada en aquests temes. Hi ha sectors, per exemple, amb una notòria influència al si de la societat catalana, que proclamen que “un altre món és possible”.
És a dir, que presenten una esmena a la totalitat al sistema polític, econòmic i social que regeix la vida de les nacions amb confort i riquesa. Els qui defensen aquest punt de vista creuen que l’actual model de creixement és injust i insostenible, però s’han d’enfrontar a la paradoxa que els països emergents volen, justament, acollir-se a aquest model, perquè creuen que és l’únic que els pot facilitar la via del progrés i del benestar. Hi ha un altre sector de l’opinió pública que intenta encabir l’encaix de Catalunya amb la resta del món a través de les reivindicacions d’allò que en podríem dir els territoris o les nacionalitats irredemptes. D’acord amb aquest punt de vista, Catalunya trobarà el seu encaix amb Europa en el marc d’un canvi radical del model d’organització territorial; un canvi que suposi la fi de l’època dominada pels estats.
Aquests dos punts de vista parteixen de plantejaments ideològics, naturalment molt respectables. Però potser aquests plantejaments no tenen en compte que en una partida d’escacs, com la que es juga de forma ininterrompuda en el gran tauler de les relacions internacionals, allò que acaba comptant són les posicions de força i de domini que no tenen perquè estar sustentades només en situacions merament materials. L’empenta d’una religió, o d’un moviment religiós, en expansió; la força d’una cultura; la convicció en l’assumpció de determinades missions històriques per part d’una societat poden tenir, en aquestes relacions, tanta o més influència que les condicions materials.
Per desgràcia, no solen ser freqüents els llibres que analitzen els temes de política internacional des d’una perspectiva realista, no ideològica, diríem, sinó tenint en compte les mil i una variables, canviants, que donen sentit als moviments que es poden observar en el gran tauler d’escacs. Per això crec que val la pena subratllar l’aparició del llibre de Martí Anglada Afers (no tan) estrangers. Seria un error limitar la importància d’aquest llibre a l’àmbit dels analistes especialitzats, perquè allò que planteja incumbeix la societat catalana en el seu conjunt. Es tracta d’un repàs exhaustiu de quina és la situació d’Europa i del món i de com Catalunya pot encaixar-hi amb personalitat pròpia, però sense trencar les regles del joc. Martí Anglada defensa l’existència d’una Europa forta, amb un nucli dur de països que sigui capaç de prendre decisions executives en matèria de política internacional, on el federalisme i les nacionalitats no estatals puguin tenir reconeixement i amb l’objectiu que aquesta Europa, ara tan forta econòmicament, acabi tenint el pes polític i diplomàtic que li correspon. A l’inici d’aquest segle XXI els reptes no són menors. És interessant veure com Martí Anglada posa distància a l’entusiasme que sovint desperta l’entrada en escena de la Xina –i hi posa distància perquè pensa en les contrapartides que poden afectar Europa; i com examina sense tòpics les relacions triangulars Estats Units-Iraq-Iran; com aconsegueix una insòlita equanimitat a l’hora de parlar d’Israel i Palestina i com subratlla la importància d’Àsia central com a cuina de les aliances futures i del paper clau que hi ha de tenir Rússia.
Molt em temo, però, que aquest petit gran llibre de Martí Anglada passarà més inadvertit del que caldria; del que ens caldria a nosaltres, ciutadans de Catalunya, que, de vegades, a conseqüència de la nostra posició col•lectiva poc còmode, tendim a fer volar coloms o a imaginar utopies que no s’adiuen amb els moviments sovint subtils i contradictoris de la política internacional. Quin gran país seríem si aquesta mena de llibres suscitessin debats als nostres diaris, a les nostres ràdios i a les nostres televisions! Però ens hem habituat tant a la banalitat dels mitjans de comunicació que quan surt al mercat un producte sòlid i ben travat, com és el llibre de Martí Anglada, o el menystenim, perquè no l’hem llegit, o no sabem què fer-ne.

Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol. 13 de maig de 2008

Poesia i política

Per a aquells que havíem apostat, més o menys públicament, a favor de Hillary Clinton en les eleccions primàries del Partit Demòcrata nord-americà, els nomenaments que, fins ara, ha decidit el president electe no poden sinó causar-nos satisfacció. En efecte, Obama s’ha envoltat d’alguns dels tècnics i polítics més prestigiosos de l’època Clinton, de molt bon record entre els nord-americans a causa de la bondat econòmica que es va viure.
La mateixa Hillary ha acceptat el càrrec de secretària d’Estat, el segon en importància real dins l’escalafó del Govern, i en aquest punt no resulta ociós recordar que la primera dona que va exercir aquest càrrec, Madeleine Albright, va deixar el llistó molt alt. Algú podria dir, doncs, que Obama ha guanyat la presidència però que Hillary ha guanyat, si més no en una bona part, el Govern, perquè seran els homes i les dones de Hillary els qui administraran el dia a dia de la política nord-americana. Si això és així, com és que Hillary va perdre les primàries?
La resposta pot ser considerada poc científica però no per això desencertada. A Hillary li va fallar la poesia. Si Obama, finalment, ha guanyat no és pas, com hem vist, perquè proposés una política gaire diferent de la que hauria aplicat Hillary, sinó perquè va saber revestir el seu discurs d’aquell alè èpic, o líric, segons les ocasions, que resulta necessari en els moments més transcendentals de la vida d’un poble.
Kennedy, per exemple, se’l recordarà més per una de les frases del seu discurs d’acceptació de la presidència –“No preguntis el que els Estats Units pot fer per tu. Pregunta el que tu pots fer per als Estats Units”– que no pas per les seves indecisions respecte a Cuba o per la seva política al Vietnam. Obama va encunyar el “Sí, podem”, un eslògan amb suficient dosi d’ambigüitat i de magnetisme com per convertir-se en una proposta capaç de suscitar entusiasme i adhesió. Si alguna cosa ha cuidat Obama durant la llarga campanya que l’ha dut fins a la presidència dels Estats Units és allò que els experts en deien, fa uns anys, el metallenguatge, és a dir, els gestos simbòlics, no estrictament polítics, generalment referits a temes d’història del país i al patriotisme entès com una invitació a la participació activa en els afers d’una comunitat.
Ara a Catalunya li falta èpica. No una èpica grandiloqüent o mistificadora del passat, sinó una èpica que ajudi a entendre, sobretot a les noves generacions, que no som una simple divisió administrativa. Que som un país vertebrat, que pot arribar a ser il•lusionant –i la il•lusió es tradueix en una major capacitat de dinamisme econòmic, social i cultural–. Si volem un país així, i si aquest és el país que necessitem, aleshores no n’hi ha prou d’administrar amb més o menys encert la política diària. Ens calen paraules amb majúscula. Com les que han fet possible el triomf d’Obama.

Butlletí del Centre d'estudis Jordi Pujol. 16 de desembre de 2008

No és la guerra freda; és Rússia

El número segon de la quarta etapa de la Revista de Catalunya, publicat a París el gener del 1940, està encapçalat per un article de Lluís Nicolau d’Olwer. L’escriptor hi fa un repàs a la situació mundial, en aquell dramàtic moment, quan ja havia començat la II Guerra Mundial. En un dels paràgrafs parla de Rússia, i ho fa en aquests termes: “Així –per no citar d’altres exemples— la glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del Proletariat, avui, no són més que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita”. Poc temps després, l’abril del 1943, Santiago Nadal escrivia a Destino: “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperialistas de Rusia”. I, molts anys més tard, quan Kapucinski vulgui posar títol al seu repàs sobre la història contemporània de Rússia en trobarà un de ben simple: El Imperio.
El comunisme va ser, per als dirigents soviètics, la coartada per mantenir una política exterior tan agressiva com la dels més actius tsars russos. De fet, Stalin va ser, territorialment, un dels grans guanyadors de la II Guerra Mundial. Després del 1945, en efecte, i fins al 1989, l’imperi rus va anar des del Pacífic fins al cor de l’Europa central, incloent-hi territoris que fins aleshores mai no havia ocupat del tot: Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, els Països Bàltics, és a dir, tot l’espai que les tropes russes havien conquerit en el seu avenç imparable cap a Berlín en els mesos previs al desenllaç de la II Guerra Mundial. Per cert, Churchill, en les seves memòries, es lamenta que la penetració nord-americana cap al nord d’Itàlia no aconseguís vèncer la resistència alemanya per tal d’arribar, des del Sud, a Viena i frenar, així, l’avenç dels russos. Tanta sang vessada a Monte Casino i, a d’altres indrets, i l’esforç va servir de ben poc perquè els russos van ocupar bona part de l’Europa central i ja no se’n van moure. Churchill també surt al pas d’aquells que diuen que, a la conferència de Ialta, la Gran Bretanya i els Estats Units van claudicar a les pretensions d’Stalin. No hi havia gaire marge de negociació, ve a dir Churchill, sobre uns territoris ja ocupats per les tropes russes. Sort, encara, que es va aconseguir salvar Àustria.
Per si quedava algun dubte sobre la vocació imperialista del comunisme soviètic podem acudir al testimoni del propi Stalin. Suposo que els historiadors deuen conèixer molts documents que proven l’emmirallament d’Stalin envers els grans tsars expansionistes de la història de Rússia. Jo em remeto a allò que explica Simon Sebag Montefiore en un llibre fascinant titulat La corte del zar rojo i publicat per Críica l’any 2004. “[Stalin] siempre había creído que “el pueblo ruso es zarista”, escriu a la pàgina 171. I afegeix: “En varias ocasiones, se comparó a sí mismo como Pedro el Grande, Alejandro I y Nicolás I (...). “Pero al que consideraba su verdadero álter ego, su “maestro”, era a Iván el Terrible, circunstancia que puso de manifiesto en todo momento ante camaradas tales como Molotov, Zhdanov y Mikoyan”. .
A l’hora, doncs, d’analitzar determinades decisions de Putin resulta improcedent parlar de retorn a la “guerra freda”. L’esclafament de Txetxènia, la guerra amb Georgia, els xantatges a Ucraïna, els “avisos” als Països Bàltics, el rearmament de l ‘Exèrcit rus no tenen res a veure amb la guerra freda sinó amb allò que el comunisme soviètic amagava: les ànsies expansionistes ja detectades per Nicolau d’Olwer, Santiago Nadal i Kapucinski. Els analistes contemporanis que han aconseguit desempallegar-se dels tics de la guerra freda, com ara el filòsof francès André Glucksmann, s’han adonat fa temps que allò que ha tornat als escenaris internacionals és la Rússia de sempre; la que així que esternudava es quedava la meitat de Polònia –l’altra meitat era per a Alemanya--. En tot cas, allò sorprenent no és que Rússia es comporti d’aquesta manera sinó que durant tants anys, quasi un segle, hagi aconseguit emmascarar el seu comportament. Des dels temps de l’Imperi Romà, per no recular més lluny, la política internacional no és sinó un immens tauler d’escacs on cada país mou les seves fitxes en funció de la seva força econòmica, militar i ideològica. Que durant bona part del segle XX Rússia aconseguís fer passar gat per llebre, i ensibornar un nombre tan gran d’innocents i de cínics, constitueix un dels misteris més inescrutables dels temps que acabem de deixar enrera.

El Punt. 26 de març del 2009

El nostre 98

No sé si l’expressió és nova, o si ha estat usada ja per algun historiador. Però la guerra civil, i sobretot el seu desenllaç, va ser, per a Catalunya, l’equivalent al 98 espanyol, és a dir, el Desastre. Li ho vaig sentir explicar, un dia, fa anys, al president Pujol en el discurs inaugural d’un Congrés relacionat amb la guerra civil i les seves paraules, pronunciades tenint les pintures de Torres Garcia com a fons –unes pintures que respiren, com tot el Noucentisme, optimisme històric—em van semblar molt encertades. Ara acabo del llegir el llibre El dia revolt de Julià Guillamon i l’altra vegada la idea que el 39 va ser el nostre 98 m’ha vingut al cap. El llibre, estructurat a través de 42 entrevistes, és la història d’un fracàs col·lectiu, la fi de la guerra civil, el 1939, i les seves conseqüències per a la cultura i la societat catalanes. Aquesta derrota col·lectiva –també ho va ser, per a Espanya, la del 98—no exclou que doni pas a un dels moments més brillants de la nostra literatura. Joan Triadú ha parlat del període de la postguerra com una “edat d’or” de la nostra literatura. Aquí estan els noms de Mercè Rodoreda, Joan Sales o Pere Calders –tres autors presents, també, en el llibre de Guillamon—per demostrar-ho. També del 98 van sortir, per dir-ho d’alguna manera, Unamuno, Valle Inclán i altres noms il·lustres de la literatura espanyola.
Guillamon s’esforça per explicar-nos, a través dels seus protagonistes, que la història de l’exili no és una història lineal. Aquesta és, sense dubte, una de les grans aportacions del llibre. L’exili, encarnat en la vida de cadascun dels ciutadans catalans que el van viure, va ser una aventura no hi va haver de tot. Des de persones que mai no es van adaptar –com Francesc Trabal o Josep Maria Miquel i Vergés—fins a d’altres que es pot dir que van triomfar com Pere Grases. Cada història és indivisible, ens ve a dir Guillamon, i la literatura no hi pot fer res: només explicar cada biografia amb tots els seus replecs. D’altra banda, l’exili no és socialment uniforme i repeteix, adaptada a la nova situació, la diversitat pròpia de tota societat democràtica. Hi ha catalans, a l’exili, que freqüenten el restaurant Ambassadeurs i n’hi ha d’altres que s’enrolen a la revolució cubana, i a Cuba es queden.
Durant la II Guerra Mundial, Stalin va ordenar l’assassinat de milers de polonesos –en l’episodi conegut com la matança de Kalyn— amb l’esperança de decapitar la consciència nacional d’aquell país. No només va fer afussellar els oficials de l’exèrcit polonès que havien caigut presoners sinó, també, milers de persones del món civil, especialment intel·lectuals. Stalin volia que els polonesos quedessin escarmentats definitivament per tal que, fos quin fos el resultat de la II Guerra, no tornessin a aixecar mai més el cap. La història demostrava que els polonesos podien passar-se desenes d’anys sense fronteres, repartits entre Rússia i Alemanya, però que tard o d’hora tornaven a manifestar el seu sentiment nacional. Stalin pensava que la història pot ser doblegada amb 25 mil afusellaments. Li va anar de ben poc que no ho aconseguís. A Franco, també. Allò que va constituir un autèntic desastre, per a la societat catalana, no va ser tant l’exili dels intel·lectuals i dels literats– que ja hem vist que va arribar a ser, en alguns casos, profitós—sinó el fet que a l’exili va anar a parar el millor de cada casa. Tot l’entramat social que, amb penes i treballs, s’havia anat construint, a Catalunya, des de la Renaixença va quedar destruït el 1939. De cada escala de veïns, de cada colla d’amics, de cada petit grup social, va marxar cap a l’exili aquell que portava la veu cantant. I no va tornar; o ho va fer en unes circumstàncies socialment estèrils.
Quants anys va trigar Espanya a sortir de la crisi del 98? La II República, per exemple, n’és un fruit estantís que beu del regeneracionisme que surt de la reflexió sobre el Desastre. El millor socialisme del partit de Felipe González ve, en part, d’aquell regeneracionisme-- i només cal mirar algunes biografies per comprovar-ho—. No és, doncs, cosa de quatre dies. Al meu modest entendre, és en el camp de les idees on l’ombra del franquisme es fa més allargada i arriba quasi fins als nostres dies. Des d’aquest punt de vista, una part del franquisme i una part de l’antifranquisme es retroalimenten mútuament en la seva concepció totalitària de la societat –tot i que els uns des de la posició de vencedors; i els altres, des de la posició de vençuts—. Després del 98, el sistema de partits segueix. Després del franquisme, és relativament fàcil tornar-lo a organitzar. El més difícil és retrobar aquell esperit –laic, liberal i catalanista—que reflectia Carles Soldevila a l’hora de titular la història d’un triangle sentimental: “Civilitzats, tanmateix”. Són les restes d’aquesta civilitat allò que Julià Guillamon ens mostra, d’una manera esplèndida, en el seu llibre.


El Punt. 10 de febrer del 2009

L’esterilitat europea

La intervenció militar israeliana a Gaza ha tornat a posar de manifest l’esterilitat europea pel que fa a la política exterior. Europa no ha aconseguit parlar amb una sola veu, sinó amb veus múltiples i contradictòries com ja va passar durant la darrera guerra dels Balcans i com passa cada vegada que es produeix un conflicte internacional. Amb la seva habitual dosi de realisme brutal, Kissinger va preguntar un dia quin era el telèfon d’Europa i avui, passats molts anys d’aquella pregunta, caldria contestar-li que Europa continua sense telèfon únic, tot i que, teòricament, tenim un ministre d’Afers Exteriors, el senyor Javier Solana, que és a qui li correspondria posar-se a l’altra banda del fil cada vegada que els americans, els russos, els israelians o els palestins marquessin el número. L’espectacle de la política europea d’aquestes darreres setmanes ha resultat depriment. Mentre les bombes queien sobre els habitants de Gaza, els polítics europeus feien cua per fotografiar-se amb els líders de la regió. El mateix dia que una delegació oficial de la Unió Europea visitava Jerusalem, el president Sarkozy, que ja no ocupa cap càrrec institucional a la Unió, negociava, a Egipte, les possibles condicions d’un alto-el-foc. Posteriorment, el president espanyol es reunia, a Madrid, amb el president palestí i parlava amb ell com si fos capaç de presentar solucions pròpies, al marge de la Unió...
En alguns mitjans de comunicació catalans, i espanyols, va sobtar la primera presa de posició del president txec, clarament euroescèptic i molt proper a les tesis nord-americanes més conservadores tant pel que fa a Orient Mitjà com a altres temes igualment sensibles: el canvi climàtic, per exemple. La sorpresa, però, només pot venir donada per als qui encara no s’han adonat que l’entrada a la Unió Europea dels Estats que havien quedat sota la influència russa, a través del comunisme, durant el llarg període de la Guerra Freda, ha comportat notables canvis de punt de vista. Per a bona part de l’opinió pública de Txèquia i de Polònia no cal esperar-ne gran cosa dels europeus que van tenir la sort de ser ocupats, els darrers mesos de la II Guerra Mundial, per les forces aliades. La seva mirada, de dreta o d’esquerra, s’adreça, sobretot, cap els Estats Units, que mai no van contemporitzar amb els règims que els oprimien. I això fa encara més difícil que la Unió parli amb una sola veu.
Enduts per la passió ancestral que desperten els temes relacionats amb els jueus, i enduts, és clar, per la tràgica visió dels centenars de morts que l’actuació israeliana ha provocat, molts dels nostres columnistes no han dubtat en prendre posició a favor d’una de les parts. Ho han fet amb dades i amb arguments i el debat hauria servit per tornar a demostrar el bon nivell del nostre articulisme si no fos que tenia per objecte central una operació que tantes morts, destrucció i odi ha provocat. Però, en aquest debat, Europa ha sortit poc, molt probablement perquè per la majoria d’articulistes l’esterilitat de la Unió és un tema tan obvi que no val la pena dedicar-hi gaires ratlles. I, en canvi, ¿com podem intervenir els europeus en aquest i altres conflictes sinó és a través d’Europa? ¿Hem de creure que unes institucions tan sofisticades, i tan burocratitzades, com les de la Unió Europea, i un mega-parlament, com el de Brussel·les, només serveixen per fixar la mida de les pomes o per decidir la mena de controls als quals serem sotmesos a les carreteres o als aeroports? Estic convençut que som molts els ciutadans als quals l’esterilitat d’Europa ens produeix vergonya. A cada mort que veiem a Gaza, a cada mort que hem vist a Sarajevo, ens preguntem fins quan Europa continuarà essent un balneari on resideixen, això sí, els ciutadans més benpensants de tot el planeta.

El Punt. 17 de gener del 2009

la dictadura de la correcció

Si em preguntessin quin és, al meu parer, el problema més greu que el nostre país té plantejat a hores d’ara jo respondria, sense dubtar-ho gaire, que la dictadura de la correcció. És cert que la crisi econòmica es fa omnipresent i que acabarem l’any sense saber què passa amb l’Estatut i, amb moltes probabilitats, sense finançament. Però per sobre de tots els problemes que poguéssim esmentar hi plana l’ombra paral.litzadora de la correcció política que individualment ens infantilitza i col·lectivament ens allunya de les societats més dinàmiques.
Hi ha com una mena de manual implícit de la correcció política que abasta des dels fenòmens més universals fins als més locals. Per exemple, el món cada vegada va pitjor –amb diverses variacions: cada vegada hi ha més gana, etcètera— i la MAT no és sinó un negoci de les grans companyies. En canvi, no té gaire sortida el punt de vista que planteja que potser les coses són més complexes: que el món no va cada vegada pitjor, sinó al contrari, cada vegada hi ha més gent que surt de la pobresa tot i que, paral·lelament, és probable que augmenti la distància que separa els més pobres dels més rics. En el cas de la MAT podríem dir que, efectivament, la línia pot ser un bon negoci per a determinades empreses però aquest reconeixement no hauria d’impedir constatar que, a la vegada, es tracta d’una instal·lació necessària si no volem que una part significativa del territori català torni al regne de les restriccions i les espelmes. La correcció política implica està en contra de les centrals nuclears encara que sigui al preu de tancar els ulls davant del fet que el nostre dèficit d’electricitat el solucionem important electricitat de França, produïda, aquesta, per l’energia nuclear. En el tema de l’escola, la correcció obliga a defensar l’escola pública encara que portis o hagis portat els fills a la privada o a la concertada.
Els qui vam néixer a la dècada dels quaranta del segle passat, hem hagut de suportar tres correccions polítiques abassegadores. Des d’un punt de vista cronològic, la primera correcció va ser que la que imposava l’església catòlica, però no l’església tal com l’entenia el bisbe Carreras o tal com l’entén el meu amic Enric Puig, sinó aquell catolicisme fet, literalment, de processons de penitència, d’amenaces de càstigs, de pecats omnipresents. Després va arribar la correcció marxista. Molts pocs eren els qui directament havien llegit Marx però no hi havia intel·lectual, músic o artista que volgués ser pres seriosament que no esmentés, en un moment o altra de les entrevistes promocionals, Gramsci, l’eurocomunisme i la burgesia decadent. Caigut el Mur de Berlín semblava que els nostres comunistes locals, per fi, començarien a fer aigües però heus aquí que van aconseguir una estranya aliança amb els ecologistes, la tercera de les correccions polítiques, i la més perillosa. Per dues raons. En primer lloc, perquè és la que, a hores d’ara, té més predicament. I, en segon lloc, perquè al contrari del que passava amb les altres dues és etèria i, per tant, difícilment visualitzable als ulls dels ciutadans.
Una de les característiques de la bona governança és que les idees serveixen per donar un fons de cohesió a l’actuació política però, en cap cas, substitueixen l’anàlisi de la realitat. Podria citar el cas d’Obama, que ha passat de la utopia del canvi a envoltar-se dels homes més experimentats de l’administració Clinton perquè el president electe ja ha dit que ell vol solucionar problemes, que és allò que la ciutadania li exigeix. I, sense anar tant lluny, en els successius governs Pujol hi va haver una bona dosi de pragmatisme. És aquest pragmatisme el que explicaria una pràctica social-demòcrata com va ser l’homologació de l’oferta hospitalària més enllà de la seva titularitat mentre que, en canvi, es va seguir un criteri propi dels polítics liberals a l’hora del reconeixement dels drets dels gais i les lesbianes.
A Catalunya patim una correcció política invisible als ulls de molts ciutadans però que ens fa ser, en el més estricte sentit de la paraula, un país conservador. Aquesta correcció política i ideològica resulta nefasta per al conjunt del país però, en especial, per a les generacions més joves, mentalment emmandrides i que no coneixen la tensió intel·lectual, creativa, pròpia de la discrepància. Només cal que conformem el nostre pensament al pensament de les nostres minories il·luminades. No deixa ser la posició més còmoda. Encara que això signifiqui caminar com els crancs.

El Punt. 8 de desembre del 2008

La deslleialtat permanent

Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat Estic treballant en una biografia que m'ha portat a reconstruir el procés que va fer possible la creació del Museu Picasso i de la Fundació Miró. Naturalment, sense la voluntat d'aquests dos pintors ni el Museu ni la Fundació serien, avui dia, una feliç realitat. Però un cop Picasso i Miró van decidir donar a Barcelona una part important de la seva obra va caldre, abans que les respectives institucions obrissin les portes, un seguit de complicitats d'això que n'hem dit la societat civil catalana: notaris, marxants, fins i tot polítics com Porcioles van ajudar a fer possible que la voluntat dels pintors es convertís en realitat

. Les traves a superar van ser moltes. Eren traves nascudes de la ignorància cultural, de la mala fe política, de la desídia administrativa, del menyspreu cap als artistes i els intel·lectuals. Només cal recordar que el Museu Picasso va haver d'obrir les portes amb el nom de "Col·lecció Sabartés" perquè Picasso era com una mena de dimoni amb banyes per a les autoritats franquistes.
Amb l'arribada de la democràcia, i de l'Estat de les autonomies, la situació d'aquests dos centres hauria d'haver rebut un impuls decisiu per part dels successius governs centrals. Però no ha estat així. El Museu Picasso i la Fundació Miró son dues institucions museístiques excel·lentment gestionades però totes dues saben que, en els moments importants, amb el govern central no han pogut comptar-hi. L'obsessió per fer de la ciutat de Madrid una gran capital cultural ha provocat que el govern de l'Estat actués de forma deslleial envers la ciutat de Barcelona i, en el cas que ens ocupa, envers aquests dos museus. En comptes de potenciar els llegats de Picasso i Miró situats ja a la ciutat de Barcelona, Madrid ha acaparat totes les obres d'aquests dos artistes que ha pogut, sigui per la via del pagament de drets d'herència o sigui simplement per via d'adquisició. El resultat és que, en aquests moments, als museus de Madrid, i especialment al Reina Sofia, hi ha tanta o més obra de Picasso, Miró i Dalí que a Barcelona. I, sense dubte, alguns dels seus quadres més significatius. L'Estat ha actuat com si els museus de Barcelona no formessin part d'Espanya; com si només comptés, pel que fa a patrimoni, allò que es guarda i s'exhibeix en museus de Madrid.
Aquest és un exemple del camp de la cultura, que és el camp que jo conec més, que pot explicar la irritació de molts catalans respecte a l'actuació de l'Estat; una actuació deslleial. Però els exemples podrien multiplicar-se. ¿Recorden vostès qui va començar a lloar els avantatges del TGV? Un dels primers polítics a parlar-ne, sinó el primer, va ser el president Pujol. Des de la seva envejable agilitat mental, Felipe González, aleshores cap del govern espanyol, de seguida va captar la importància del projecte... sinó que en va canviar el trajecte. En comptes de servir per unir més eficaçment Espanya i França a través de Barcelona va preferir regalar el TGV a Sevilla, tot i que cap necessitat estratègica ho feia necessari. Després, el TGV ha refermat l'estructura radial d'Espanya en detriment de les necessitats de les àrees econòmiques més potents, i més necessitades d'un bon transport, com és el corredor mediterrani.
Aquests exemples són fruit d'una determinada política. Quan un cop abandonat el poder, li van preguntar a Felipe González, quina cosa, per sobre de qualsevol altra, destacaria dels seus anys de govern, ell va respondre, sense pensar-ho, que l'anivellament de les diferències econòmiques entre els diversos territoris d'Espanya. El PSOE de la transició, tan influït pel seu lobby andalús, de seguida va entendre que l'Estat de les autonomies, que era una aspiració catalana, podria tenir com a contrapartida una "solidaritat territorial" que, en el fons, no deixava de ser una mena de penyora; la condició implícita per no posar pals a les rodes al nou sistema polític. Per això un dels misteris que a les noves generacions els tocarà d'escatir és com un polític que ha assumit aquest punt de vista -i em refereixo a Felipe González-- ha pogut trobar a Catalunya una de les seves reserves de vots més sòlides.
Finalment, cal no oblidar que quan se situa Catalunya dins el mateix sac que la resta de les comunitats autònomes també s'està cometent una deslleialtat. No parlem ja de drets històrics o del concepte de nació. Parlem del Gran Teatre del Liceu o de l'aeroport del Prat: dues realitats que no tenen res d'autonòmiques. Algun observador imparcial podria arribar a la conclusió que a Barcelona sempre li resultarà més fàcil engrandir el seu port que el seu aeroport perquè, de moment, a Madrid, i com deia la cançó, no hay playa. Lamentablement, no es tracta d'una boutade sinó de la constatació de la mena de cul de sac en el qual ens trobem.

El Punt. 6 de setembre del 2008